El blended learning, una solució eficient per a l’ensenyament no universitari

Una de les definicions més clàssiques de què s’entén per blended learning és la de Graham (2006) que la defineix com aquella modalitat de formació que combina sistemes cara a cara amb sistemes mediats per la tecnologia. El veritable repte en l’aplicació d’aquesta modalitat és dissenyar una estratègia educativa que aprofiti el millor de cada sistema i que aconsegueixi que la planificació no sigui diferenciada entre la part que es desenvoluparà presencial i la virtual, sinó que sigui un continu.

Abordar el proper curs des de la perspectiva d’aquesta modalitat suposa que hem de planificar les accions formatives considerant dos tipus d’escenaris però amb uns mateixos objectius educatius. Considerar l’edat i l’habilitat tecnològica dels estudiants també serà clau que tinguem això en consideració a l’hora de: seleccionar els recursos, dissenyar les activitats i el procés d’avaluació tenint en compte que requereixen estratègies diferents en el context analògic que en el digital.

Des de la nostra experiència les claus per a implantar un model híbrid de formació a l’àmbit no universitari les agrupem en aquests cinc àmbits que, volgudament, estan en aquest ordre:

1. Passar de l’aula als espais per a l’aprenentatge (analògics i digitals) tenint en compte que els recursos i l’espai que tenim a un i a l’altre són diferents i requeriran per a la seva organització i gestió estratègies diferents però pensades de manera simultània. Analitzem quina és l’eina que tenim per a crear l’espai virtual i definim aquelles accions i activitats que hi desenvoluparem tenint això present. No ens servirà voler fer el mateix a la classe virtual que a la presencial. Augmentarà l’eficiència del procés si tenim present per a quin dels dos escenaris estem fent el disseny.

2. Definir els ecosistemes tecnològics des de la perspectiva de l’aprenentatge. Quins són els objectius d’aprenentatge que volem aconseguir?, quantes eines tecnològiques tenim disponibles?, quines de les disponibles són més eficients per aconseguir l’objectiu?. Com en els ecosistemes biològics hem de trobar els equilibris necessaris i més eines no suposa més eficiència. No totes són adequades per a tots els nivells educatius. Sovint, l’eina més senzilla és la que ens ajuda a aconseguir millors resultats i amb menys temps. És important considerar, també, que dintre d’aquest ecosistema hem de tenir eines que ens permetin gestionar el procés formatiu (en presència i virtual), recollir evidències de tot el procés per a poder assegurar una avaluació ben documentada, eines de coordinació docent, ... És clau que tots els agents del procés tinguin els recursos necessaris per a desenvolupar el seu rol amb garantia (direcció de centre i especialment professor i estudiant).

3. Planificar un sistema híbrid per a l’aprenentatge considerant que hi ha dues variables que es comporten diferent en espais virtuals que en espais presencials. Planifiquem l’espai i el temps, la modalitat presencial en funció del professor i de les classes que impartirà i de les tasques que si han de desenvolupar. En la virtualitat el que hem de planificar és el temps de l’estudiant. Que volem que aconsegueixi, en termes d’aprenentatge? Quan de temps li donem per aconseguir-ho?, quins indicadors definim per a recollir evidències?, quines eines i sistemes de registre (del nostre ecosistema) ens seran d’utilitat per emmagatzemar i sistematitzar aquestes dades?. Tenir una resposta per a totes aquests preguntes és clau per assegurar l’èxit de la seqüència d’aprenentatge, especialment la que es durà a terme a l’escenari digital.

Un altre aspecte que hem de tenir en compte a l’hora de la planificació és quina tipologia de materials i recursos necessitem per a desenvolupar la part presencial i la virtual ja que l’eficiència d’aquests dependrà de què no ens equivoquen en la selecció. És important recordar sempre que en la presència el professor acompanya el procés d’ús i en la virtualitat l’estudiant ha de ser capaç de gestionar l’ús de manera autònoma. Quan als materials i al contingut d’aquests en la virtualitat hi ha una màxima que és “menys és més”. Convé aplicar-la.

4. Centrar l’atenció en tres eixos clau: les activitats d’aprenentatge, el procés de comunicació i l’avaluació. En els tres casos s’ha de planificar de manera conjunta la part presencial i la virtual. Si no es fa així correm el perill de generar solapaments innecessaris i de no dedicar prou atenció a alguna part del procés formatiu que pot ser fonamental especialment per a l’avaluació. Planifiquem simultàniament les activitats presencials i les virtuals i, entre les dues, hem d’assegurar la consecució dels objectius. Planifiquem un sol procés d’avaluació, com si fos un continu. Quines evidències recolliré, quan i com amb independència de si es generen a l’escenari virtual o al presencial. Finalment, també fonamental, com serà el procés de comunicació tenint en compte que, en cas de confinament, hi intervenen, la direcció del centre, els col·legues professors, els estudiants i les famílies. Aquesta pot ser l’oportunitat per a definir una estratègia comunicativa de centre i assumir-la per a activar-la en cas nous confinaments i considerant que, en general, està bé tenir-la tot i que es torni a una normalitat total. El seguiment del procés d’aprenentatge dels estudiants forma part d’aquest pla de comunicació i quan aquests encara no tenen capacitat de gestionar el seu dia a dia escolar aquest ha de ser conjunt amb les famílies.

5. La coordinació docent seria el darrer àmbit al que ens referirem no perquè sigui el més important sinó perquè és transversal a tots els demés i, a més, és clau. Tot el professorat implicat en un procés formatiu ha de ser coneixedor i ha de participar en la planificació. Això cobra encara més importància si parlem de formació no presencial. Hem de pensar que l’estudiant ha de rebre tots els inputs de manera ordenada i ell ha de percebre una sola línia d’acció. Evidentment que això també és important en la presència però en la virtualitat és imprescindible. Les eines del nostre ecosistema digital ens han de permetre també la coordinació però no només hem de conèixer-les, sinó que també hem d’aplicar-les. L’experiència del temps de confinament ens ha de donar moltes pistes per a desenvolupar aquesta part.

Per acabar dir que l’èxit dels models híbrids o blended està en una planificació acurada abans de començar el procés formatiu amb independència del nivell educatiu sobre el que s’ha d’incidir. El tenir una visió general i conjunta de l’escenari presencial i del virtual serà la que assegurarà l’eficàcia i l’eficiència del procés en termes d’aprenentatge.