Sense el compromís de més recursos i polítiques estables per als centres de més complexitat no milloraran els resultats

Una enquesta a 852 docents i 68 entrevistes en profunditat recullen, per primera vegada, la veu del professorat sobre les polítiques educatives.

L’alta inestabilitat de claustres perjudica particularment l’alumnat dels centres vulnerables, on acostuma a haver-hi més matrícula viva, i és una de les principals dificultats per consolidar els projectes educatius, fomentar la cohesió docent i assegurar la millora dels aprenentatges i el vincle amb l’escola i els estudis.

La Fundació Bofill proposa diverses mesures per facilitar que es consolidin equips i projectes, enfortir la col·laboració docent i l’intercanvi pedagògic, més suport per personalitzar l’ensenyament en igualtat de condicions i una avaluació de competències útil i sostenible. 

• Dossier de premsa: Parlen els centres de més complexitat: Sense el compromís de més recursos i polítiques estables no milloraran els resultats.

Sense el compromís de més recursos i polítiques estables per als centres d’alta i molt alta complexitat no milloraran els resultats educatius de Catalunya. És la conclusió d’un informe publicat per la Fundació Bofill sobre com aquests centres, un 24% del total, viuen la seva autonomia i la millora educativa. Parteix d’una recerca que inclou una enquesta a 155 membres d’equips directius i 852 docents, d’una mostra representativa de 78 centres de primària i secundària d’arreu del país (públics i concertats) i 68 entrevistes.

Constata l’aposta dels centres més complexos per millorar aprenentatges, però demostra els límits que tenen fer-ho en condicions. Per exemple, volen utilitzar les proves de competències per millorar resultats, més que la resta de centres, però disposen de menys temps i instruments per fer-ho. Un 60% del professorat dels centres complexos veu difícil aprofitar-les, mentre que a la resta és un 37,5%.

• Millora educativa en entorns vulnerables. Com els centres de més complexitat afronten el repte dels resultats, l’avaluació i l’equitat

Els centres d’elevada complexitat també estan per sobre la mitjana en l’ús de mètodes com enfocaments col·laboratius, grups heterogenis o l'aprenentatge a partir de la indagació i la resolució de problemes, alhora que el professorat sent el triple de suport de companys i direcció que la resta de centres per afrontar necessitats educatives, socials i de benestar de l’alumnat.

D’altra banda, la determinació dels centres d’alta i molt alta complexitat per millorar contrasta amb la gran quantitat de necessitats que atenen, que els pren temps per col·laborar i intercanviar pràctiques i materials. Tenen la meitat de probabilitats de fer-ho que els docents de centres de baixa complexitat.

“Ni la pobresa, ni la matrícula viva ni les complexitats són un problema ‘dels altres’, ha volgut deixar clar Ismael Palacín, director de la Fundació Bofill. “Són un 24% dels centres del país, no són una excepció i mereixen una prioritat i una política educativa”, ha afegit. “La recerca que estudia les polítiques que funcionen i ho combina amb el coneixement i l'expertesa de l’escola és un bon antídot en un món on regna la resignació”, ha conclòs.

Toni Verger, catedràtic de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona i un dels autors de les recerques, ha deixat clar que “sense una política pública compromesa difícilment aquests centres podran sortir de la situació d’aïllament i no milloraran els indicadors del conjunt del sistema”, i ha afegit que “prioritzar aquests centres és una qüestió d’eficàcia però també de justícia social”. Ha explicat que els docents dels centres de més complexitat perceben tres vegades més de suport i col·laboració entre companys que en la resta de centres, “un valor positiu que també fa pensar en tot el que estan suplint aquests professionals”.

De fet, l’alta inestabilitat de claustres, com demostra que entre el 2018 i el 2023 s’ha substituït un 53% del claustre als centres de màxima complexitat, perjudica particularment l’alumnat dels centres vulnerables, on acostuma a haver-hi més matrícula viva. La inestabilitat de les plantilles és una de les principals dificultats per consolidar els projectes educatius, fomentar la cohesió docent i assegurar la millora dels aprenentatges i el vincle amb l’escola i els estudis.

Amb aquests condicionants, els centres d’elevada complexitat acaben prioritzant i l’informe detecta quatre estratègies: Escoles “orientades a l’eficàcia” per obtenir bons resultats, “hiperactives”, que avantposen el benestar emocional i tendeixen a sumar-se a nombroses iniciatives; “voluntaristes”, preocupades principalment per la inclusió amb experiències no necessàriament acadèmiques i “resignades”, que perceben moltes limitacions i posen el focus en les competències instrumentals més bàsiques.

A partir de la recerca l’informe planteja diverses mesures per facilitar que es consolidin equips i projectes, enfortir la col·laboració docent i l’intercanvi pedagògic, més suport i recursos per personalitzar l’ensenyament en igualtat de condicions que la resta i una avaluació de competències útil i sostenible que redueixi la pressió dels centres i potenciï el valor formatiu.

Van des de la reducció de la càrrega lectiva i d’horari de docència o l’increment del personal administratiu, fins als incentius de formació i reconeixement professional, la participació en xarxes d’aprenentatge i intercanvi d’experiències, el suport d’inspecció educativa, així com la distribució de recursos en funció de les necessitats dels centres. També repensar les proves diagnòstiques a 4t de primària i 2n d’ESO, proves de competències bàsiques a finals d’etapa i doblar els centres participants a PISA.