Les famílies en el paper de mediadors educatius: quin suport poden donar a l’aprenentatge dels seus fills durant el confinament?

Ara fa dos anys ens preguntàvem si “els programes per fomentar la implicació parental en l’educació serveixen per millorar el rendiment escolar”, en el marc de la iniciativa “Què funciona en educació?” de la Fundació Bofill i Ivàlua. Es tractava de revisar la literatura acadèmica internacional i esclarir quin tipus de vinculació i suport als processos d’aprenentatge per part de pares i mares contribueixen positivament a l’èxit educatiu dels infants.

Relacionat: Llegeix el monogràfic L’escola confinada: què funciona per sostenir i acompanyar l'aprenentatge?

En aquell moment, el confinament i el tancament d’escoles per contenir una pandèmia semblava més aviat un argument de pel·lícula de diumenge a la tarda. No podíem sospitar que, com a mínim durant un parell de mesos, no estaríem parlant de la implicació parental com una influència potencialment positiva, sinó que la llar esdevindria l’escenari únic de l’educació, i mares i pares els actors principals.

Prou s’ha dit aquests dies que no s’han de confondre rols. Els pares i les mares no són mestres ni han de fer veure que ho són. Però és indubtable que, almenys durant unes setmanes, les coses han canviat. Els progenitors hem esdevingut mediadors educatius: intermediaris entre l’escola, que es fa present tan bé com pot mitjançant correus electrònics, carpetes del drive, videotrucades, i cursos a Moodle, i els infants. Facilitadors que, en la combinació diària de joc, exercici, pantalles, aplaudiments i alguns mals humors, a més de preocupar-nos pel benestar emocional dels nostres fills i pels aprenentatges d’aquesta intensa vida en família, també intentem que no es desconnectin excessivament de l’escola i mantinguin en forma les competències que són clau per a la seva educació. L’escola ha tancat, però l’educació continua oberta.

Així doncs, girem la vista enrere i cerquem què podem aprofitar d’aquell estudi sobre la implicació parental a casa en un context normalitzat, per fer alguns suggeriments útils per a aquests moments excepcionals. Aquí van les cinc principals recomanacions que us podem oferir:

1. Si us funciona, feu-ho! L’estudi ens diu què sol funcionar per acompanyar els infants en el seu procés d’aprenentatge. Però no cal dir que cada casa és un món i cada infant és diferent i, per tant, que una cosa funcioni bé de mitjana no vol dir que hagi de funcionar en cada cas. Les propostes que venen a continuació són idees que la recerca ens diu que solen funcionar i, per tant, val la pena provar-les. Però si a casa teva feu les coses d’una altra manera i n’esteu contents, no cal que us hi amoïneu més.

2. Llegiu plegats. L’evidència mostra que els programes que encoratgen els progenitors a llegir amb els seus fills són els que tenen un major impacte en l’aprenentatge. Alhora, que l’infant passi tot el temps del confinament sense llegir pot tenir un efecte molt negatiu, especialment en els primers cursos de primària, quan s’estan construint els fonaments de la competència lectora. Per tant, fem de la necessitat virtut, seleccionem ambients i moments adequats per a la lectura, i aprofitem l’oportunitat que el confinament ens ofereix per a la pràctica intensiva de la lectura amb un seguiment individualitzat.

Segons l’edat de l’infant, podem animar-lo a llegir en veu alta i realimentar-lo amb correccions o podem practicar amb ell la lectura dialògica, la qual cosa consisteix en el fet que l’infant llegeixi i l’adult practiqui l’escolta activa i vagi fent preguntes per guiar-lo a entendre i a explicar la història del llibre: per què creus que aquest personatge ha reaccionat d’aquesta manera? Què l’ha fet posar-se trista? Ara què creus que farà? Això també ho podem fer amb els infants més petits que encara no han aprés llegir.

3. Ajudar a estructurar, millor que controlar. Una de les formes d’implicació parental més esteses, i alhora més controvertides, és la supervisió dels deures: “fes els deures!”, “quan els faràs?” “ja els has fet?”. Els estudis mostren que aquestes pràctiques de control i verificació aconsegueixen tenir un impacte sobre la realització dels deures, però que després no redunden positivament en els aprenentatges, ja que poden ser percebudes com a excessivament intrusives i acabar influint negativament en la motivació.

Per contra, ajudar a organitzar un espai i un temps per fer els deures i establir regles i rutines sobre on, quan i com fer la feina a casa sol tenir un impacte positiu rellevant. Com que aquests dies molts pares i mares hem de teletreballar, és una bona oportunitat per dedicar una estona a fer-ho tots plegats en un mateix espai, concentrats i (més o menys) en silenci, cadascú autònomament a la seva feina (és un dir), mirant de respondre les preguntes o dubtes que els infants ens puguin anar plantejant per ajudar-los a millorar la comprensió.

Establir regles ajuda a estructurar l’acte de fer els deures, i implica comunicar expectatives i criteris sobre la importància de fer-los bé, la qual cosa tendeix a incrementar el temps dedicat a fer-los i l’eficiència d’aquest temps. Els infants més petits se’n poden beneficiar especialment, ja que tenen els hàbits d’estudi menys desenvolupats, i l’acompanyament parental els pot ajudar a interioritzar hàbits adequats per a la gestió del temps i de les emocions

Ara bé, tots sabem que això és més fàcil de dir que de fer, i que les fronteres entre establir regles i controlar no són del tot clares. Però, posats a fer, “més estructura i menys vigilància” seria el lema a tenir present.

4. Amb els alumnes de secundària, “socialització acadèmica”. Amb els fills adolescents, les coses clarament es compliquen. Es complica la feina que han de fer, que sovint depassa els nostres coneixements i habilitats, i es compliquen els fills i filles, molt més gelosos de la seva autonomia i dotats ja d’una notable (excessiva?) facúndia. Algunes investigacions indiquen, això no obstant, que la implicació parental en aquestes edats pot continuar tenint un impacte positiu, si bé, òbviament, cal adaptar-la a les circumstàncies: ha de ser més subtil, buscar la motivació per aprendre, promoure les aspiracions educatives i laborals, i ajudar a connectar els estudis actuals amb els esdeveniments presents i els interessos, plans i el projecte vital de l’adolescent, per reforçar-ne la sensació d’utilitat. És evident que això no cal fer-ho cada dia, i que hi haurà qui ja ho fa de forma espontània, però en qualsevol cas és un bon tema de conversa familiar per a aquests dies de confinament.

5. Les famílies també poden necessitar acompanyament. En darrer lloc, en ordre però no en importància, una recomanació per a mestres i escoles: és força evident, i la literatura acadèmica així ho corrobora, que pares i mares estan molt desigualment dotats per a la implicació parental en els aprenentatges dels seus fills. La bretxa digital de la qual tant hem parlat aquests dies és només la punta de l’iceberg, perquè més enllà dels dispositius i les habilitats informàtiques, la implicació de les famílies difereix també en la motivació, temps disponible, paciència, confiança, capital educatiu i coneixements, domini de l’idioma... i, per tant, l’aprenentatge a casa tendirà a reproduir aquestes desigualtats.

Per mirar de prevenir-ho tant com es pugui, tres recomanacions: primer, mirar de fer-ho tan fàcil com es pugui, en el sentit de ser el màxim de previsibles (per exemple, posant tots els exercicis un mateix i únic dia de la setmana, i evitar que famílies hagin d’estar permanentment pendents de si hi ha novetats), fer accessibles els materials i feines per diferents mitjans, i no optar per solucions tecnològicament complicades si n’hi ha de més senzilles, potser no tan innovadores però igualment efectives. Podria ser, fins i tot, que alguns llibres de text meresquessin una segona oportunitat.

Segon, estimular la cooperació perquè les famílies s’ajudin les unes a les altres a vèncer algunes barreres (fer-se arribar impressions, comunicar novetats, explicar-se alguns exercicis i ajudar-se a explicar-los als infants...). Ho poden fer de forma molt efectiva i que generi beneficis socials i emocionals per a tots plegats.

I, finalment, preocupar-se de donar suport i acompanyar aquelles famílies amb majors dificultats per poder desenvolupar aquest paper de mediadors educatius. Els tutors i directors saben millor que ningú qui són. En aquest sentit, les videotrucades (o trucades) poden servir no només per comunicar-se amb els alumnes, sinó també per apoderar (amb perdó) mares i pares i ajudar-los a que se sentin capaços i competents per fer l’acompanyament educatiu que els seus fills necessiten aquests dies.

La recerca ens indica que suggerir explícitament activitats, i proveir materials i informació als progenitors sobre com fer-les a casa sol tenir un impacte superior a limitar-se a fomentar la implicació parental de forma més laxa i indefinida. Entre els suggeriments concrets a les famílies s’hi poden incloure la lectura compartida o l’estructuració de l’acte de fer feina a casa, que ja hem apuntat als punts anteriors. Són dues funcions molt “parentals” i poc “docents” i, per tant, a l’abast d’una gran majoria de famílies.