Sergio Cabanelas
Hi ha trajectòries educatives que es trenquen molt abans que un alumne deixi d’anar a classe.
L’evidència acomulada mostra que les dificultats curriculars sostingudes, si no es detecten i s’acompanyen a temps, tendeixen a transformar-se en una desvinculació amb l’escola i, finalment, amb abandonament escolar. Un alumne que “va tirant” a primària, que a l’ESO comença a desconnectar, que deixa d’entendre… i que un dia, simplement, deixa d’anar a classe. Però aquell dia no és l’inici de res, és el final d’un procés que fa temps que s’estava construint.
Aquí és on entren els programes de suport educatiu com una política preventiva fonamental.
Amb aquesta idea, Rosalina Alcalde, directora de la Plataforma Zero Abandonament, ha inaugurat la jornada “Suport educatiu per continuar estudiant” al Hub Social de Barcelona: “Quan el sistema no compensa les dificultats, les compensa el mercat, i això amplia les desigualtats.”
Una advertència que ha marcat el to de tota la trobada, que ha aplegat gairebé un centenar de persones: el repte no és només disposar de recursos, sinó aconseguir que funcionin com un sistema capaç d’arribar a temps i amb equitat.
“Les trajectòries educatives es trenquen molt abans que un alumne deixi d’anar a classe: l’abandonament és el final d’un procés acumulatiu.”
De les dificultats invisibles a l’abandonament
La jornada ha posat el focus en una evidència compartida: l’abandonament escolar prematur és un procés llarg, acumulatiu i sovint invisible.
Alba Castejón, investigadora i coautora de l’estudi “Suport educatiu per no deixar ningú enrere”, ha explicat com les dificultats en competències bàsiques com la lectura, escriptura i càlcul no apareixen de cop, sinó que s’acumulen i es cronifiquen al llarg de la trajectòria educativa. Aquestes dificultats acaben generant desconnexió, no només acadèmica sinó també emocional.
El resultat és un cercle que es repeteix: dificultats que no es resolen, desvinculació progressiva i, finalment, abandonament. Per això, el canvi de mirada és clau: cal intervenir abans, quan encara hi ha marge per sostenir la trajectòria.
Del reforç a l’ecosistema: una nova manera d’entendre el suport
Davant d’aquest escenari, la jornada ha proposat un gir clar: passar del reforç escolar a la construcció d’ecosistemes locals de suport educatiu.
Sarai Samper, consultora de D-CAS i coautora de la Guia pràctica per construir ecosistemes municipals de suport educatiu contra l’abandonament escolar prematur, ha plantejat el suport educatiu com una estratègia compartida que connecta recursos, actors i moments clau del recorregut educatiu.
A diferència dels models més fragmentats, aquests ecosistemes integren el suport vinculat als centres educatius, els recursos complementaris del territori, les figures d’orientació i connexió, i espais de governança que permeten coordinar-ho tot. El valor no és cada recurs per separat, sinó la capacitat de fer-los treballar conjuntament.
Aquesta mirada implica també un canvi en la manera d’entendre el suport: no com una resposta puntual, sinó com una política pública amb capacitat preventiva, que actua abans que les dificultats es consolidin i acompanya amb continuïtat.
El municipi: qui pot fer que tot connecti
En aquest nou enfocament, el paper dels municipis és central. Per proximitat i coneixement del territori, són els únics actors capaços de connectar el que passa dins i fora de l’escola, identificar les transicions crítiques i activar respostes coordinades. Això implica passar d’una lògica de gestió de programes a una lògica de sistema: assegurar que els recursos no només existeixen, sinó que arriben a qui els necessita, es coordinen entre sí i tenen continuïtat al llarg del temps.
“El repte no és només tenir recursos, sinó aconseguir que funcionin com un sistema capaç d’arribar a temps i reduir desigualtats.”
Municipis com Mataró, Canovelles, Sant Cugat del Vallès i Montornès del Vallès han compartit com estan desplegant els seus ecosistemes de suport educatiu.
- En el cas de Mataró, l’accent es posa en la connexió amb els centres educatius: el suport es construeix en coordinació amb tutors i referents, amb seguiment compartit i una clara vinculació amb el currículum. Això permet que l’acompanyament no sigui extern, sinó integrat en la trajectòria de l’alumnat.
- A Canovelles, en canvi, destaca la combinació de recursos universals amb accions més focalitzades, que permeten arribar també als joves que habitualment queden fora dels circuits de suport. El sistema no només existeix, sinó que s’esforça per ser equitatiu en l’accés.
En tots els casos, emergeix una mateixa idea: quan hi ha coordinació real, figures que connecten i espais de governança compartida, el suport educatiu deixa de ser fragmentat i guanya impacte.
De sumar recursos a construir sistema
La jornada ha deixat una conclusió clara: no n’hi ha prou amb tenir recursos, cal que aquests recursos facin sistema. Perquè el problema no és només que en puguin faltar , sinó que estiguin framentats. Per això, moltes vegades la solució no és afegir més iniciatives, sinó connectar-les, sostenir-les i orientar-les a objectius compartits.
En aquest sentit, la trobada ha estat una invitació a repensar el suport educatiu com una responsabilitat col·lectiva. Perquè quan hi ha coordinació, continuïtat i compromís les trajectòries poden no trencar-se.
