Quatre àmbits per millorar l’educació postobligatòria a Catalunya

L’educació secundària postobligatòria sovint ens evoca una imatge esbiaixadament tranquil·la, aliena a les problemàtiques que tendim a atribuir mecànicament a l’etapa antecessora com són el fracàs i l’absentisme escolar, les conductes disruptives o la manca de vinculació amb l’escola, entre un llarg etcètera. Dit d’una altra manera, l’aparatositat d’un o d’una alumna que no aconsegueix graduar en ESO aclapara gran part dels titulars i ens fa pensar, equivocadament, que aquests problemes desapareixen amb l’arribada al Batxillerat o -en menor mesura- a la Formació Professional (FP).

“L’educació postobligatòria és una etapa crucial a l'hora de definir les oportunitats futures dels i les joves.”

No obstant això, certs elements propis de l'educació postobligatòria juguen un paper fonamental en l’explicació d’alguns dels problemes principals que afecten el nostre sistema educatiu. De la mateixa manera, aquesta s’erigeix com una etapa crucial a l'hora de definir les oportunitats futures dels i les joves.

Per exemple, no obtenir un títol d'educació postobligatòria, independentment de l'itinerari escollit, redueix de forma substancial les possibilitats d'èxit laboral, social i vital. I més important encara, atempta contra l'equitat del sistema i els principis de la justícia social perquè aquesta situació no afecta amb la mateixa probabilitat a tots i totes les joves per igual.

Amb aquest objectiu repassarem quatre grans àmbits de millora de l'educació postobligatòria amb l'objectiu d'assenyalar algunes vies per ampliar les oportunitats i reduir els elevadíssims percentatges d'abandonament escolar prematur (AEP) que caracteritzen tant Catalunya (14,8%) com Espanya (13,3%).

Relacionat: Què ens diuen les noves dades d'abandonament escolar prematur a Catalunya?

Quatre àmbits prioritaris de millora de l'educació postobligatòria

El primer té a veure amb la pròpia transició a l'etapa i l'absoluta manca de dispositius d'orientació i acompanyament. En aquest sentit, són molts els i les joves que manifesten haver realitzat aquest procés gairebé a cegues, sense referències clares de què es trobarien en aquest nou capítol de les seves vides. Aquesta desorientació és alhora més punyent en el cas de la transició a l'FP.

“Les pràctiques d'orientació i acompanyament contribueixen de forma significativa a l'hora de definir les experiències educatives dels i les joves”

Mentre que la majoria de centres educatius disposen d'oferta de Batxillerat i els seus docents són coneixedors dels aspectes que s'imparteixen en el seu currículum, l'orientació a l'FP tendeix a ser molt superficial, fonamentada en informació descriptiva i, en definitiva, àmpliament esbiaixada. En altres paraules, per acció o per omissió, les pràctiques d'orientació i acompanyament contribueixen de forma significativa a l'hora de definir les experiències educatives dels i les joves tant en el seu pas a l'educació postobligatòria com en els primers cursos d'aquesta.

En conseqüència, podem observar unes taxes d'AEP extremadament elevades en el primer curs d'educació postobligatòria, essent de nou l'FP l'itinerari que més aglutina aquest fenomen. Segons les dades construïdes a partir dels indicadors de matrícula, idoneïtat i graduació, es calcula un 40% a l'FP de grau mitjà.

Si aprofundim una mica més en les recerques dutes a terme al nostre territori, es pot identificar joves que atribueixen el seu fracàs i posterior situació d'AEP directament a decisions poc informades, a decisions realitzades per inèrcia o a decisions realitzades per descart. Més enllà de les seves particularitats internes, aquest fet posa en relleu la importància de l'orientació en la transició a l'etapa. Encara més si tenim en compte la inexistència de recursos d'orientació en l'educació postobligatòria en si.

“Accedir a una plaça pública d'FP pot arribar a ser un absolut malson per la dificultat de fer una 'bona' tria i per l'elevada competitivitat”

El segon àmbit de propostes de millora té a veure amb la disponibilitat de l'oferta, específicament amb la manca de planificació de l'oferta pública d'FP. Actualment, ens trobem en un moment en què accedir a una plaça pública d'FP pot arribar a esdevenir un absolut malson fonamentalment per dos motius principals. En primer lloc, la dificultat de fer una 'bona' tria en un context on l'oferta no està distribuïda de forma equitativa, ajustada i equivalent al territori, fet que obliga freqüentment al canvi de centre. En segon lloc, per l'elevada competitivitat per assolir la nota d’accés necessària -inexistent, d'altra banda, al Batxillerat- per accedir a una plaça desitjada en un context d'insuficiència de 'determinades ofertes'.

El tercer àmbit de millora de l'educació postobligatòria és aquell relatiu a l'elevada estratificació i rigidesa dels itineraris, amb l'existència d'un doble circuit formatiu molt poc flexible i altament estratificat per classe, procedència i gènere. Encara avui en dia podem trobar diferències substancials pel que fa al perfil social i cultural de l'alumnat matriculat al Batxillerat o l’FP.

“Encara avui en dia podem trobar diferències substancials pel que fa al perfil social i cultural de l'alumnat matriculat al Batxillerat o l’FP.”

Alhora, aquesta diferenciació dels itineraris la podem identificar -i té conseqüències- a un triple nivell: curricular (amb una clara separació teòrica-pràctica que es reflecteix en la desigualment precària posterior inserció laboral), arquitectònic (exemplificat per la manca de permeabilitat entre itineraris, la impossibilitat d'errar en la tria dins de l'itinerari d'FP i la manca de passarel·les entre l'FP de grau mitjà i la de grau superior) i de reconeixement social (amb una FP devaluada que continua matriculant l'alumnat considerat com a 'mal estudiant').

Finalment, el quart àmbit a assenyalar té a veure amb els dispositius de continuïtat educativa, fonamentalment PFIs (Programes de formació i inserció) i centres de noves oportunitats. En aquest sentit, aquests recursos cobreixen un buit central al sistema d'educació formal, ajudant els i les joves a tornar a vincular-se a un procés d'aprenentatge significatiu.

És a dir, proporcionen noves oportunitats educatives, però també socials, a aquells joves -majoritàriament provinents d’entorns socialment vulnerables- que prèviament han 'fracassat'. No obstant això, la seva situació és altament precària a Catalunya. Així doncs, cal garantir no només una oferta suficient sinó també les condicions econòmiques, personals i administratives necessàries perquè aquestes institucions puguin executar la seva tasca.

“L'abast de la millora de l'educació postobligatòria continua sent ampli”

En definitiva, l'educació postobligatòria és una etapa fonamental en la constitució d'un sistema educatiu més just que garanteixi les oportunitats d'èxit per a tothom. Moltes són les mesures, iniciatives o propostes que s'estan duent a terme en la darrera dècada, convertint l'etapa en un espai de transformació costant. No obstant això, l'abast de la millora continua essent ampli. Fins llavors, plantejant-nos com continuar millorant és l'únic camí conegut per a l'assoliment d'un sistema educatiu inclusiu i amb l'equitat com a pilar innegociable.