“Com el sistema educatiu acompanya les famílies d’adolescents també és política educativa”

Entrevistem a Annie Kidder, directora executiva de l’organització People for Education, entitat que fa 25 anys que treballa per l’educació pública fent recerca i incidència al Canadà.

Annie, què podríem recomanar a les famílies perquè acompanyin els seus fills i filles de forma eficient en la transició educativa durant l’educació secundària?

No crec que hi hagi una manera curta de descriure com poden ser efectives les famílies. Crec que la primera cosa és reconèixer – i en gran part soc una experta perquè he tingut adolescents – que, en realitat, és difícil. I crec que sovint ens diuen que si simplement fas això, passarà allò.

Així que crec que el meu consell més important és: no està permès rendir-se. És realment difícil i no et pots rendir. És difícil, realment és molt important reconèixer que és complex i que, a vegades, el suport és molt útil.

"Ser pare o mare pot ser molt desafiant, però el que no cal fer és ser el seu professor, només ser tant expert com puguis en ser pare o mare."

Vam fer molta recerca sobre quines són les coses més importants que poden fer els pares per donar suport als seus fills i filles en els estudis. I el que ens va semblar més interessant és que ben poca cosa tenia a veure amb l’escolaritat. No es tractava d’ajudar-los amb els deures, ni de fer-los els deures ni es tractava d’anar-los al darrere insistint sobre el que haurien de fer. Tenia molt més a veure amb les capacitats bàsiques de ser pare o mare. Així doncs, fer saber als teus fills que esperes que s’interessin per l’escola i que s’hi esforcin, igual com esperes que s’interessin per les altres persones i per la vida. És important parlar amb ells sobre els estudis o, simplement, parlar-hi en general.

I a vegades això és molt difícil amb els adolescents perquè no volen parlar amb tu. És important, i probablement molt més difícil un cop són adolescents, pensar en els hàbits de treball. Afrontar els problemes. Com es resol un problema? Fer-los saber que demanar ajuda val la pena i és una bona idea. Així doncs, part d’això consisteix a inculcar als joves una resiliència que els acompanyi al llarg de la seva vida. Per tant, es tracta de parlar amb ells, d’esperar que treballin amb esforç, d’intentar inculcar alguns hàbits de treball, però també de trobar maneres de transmetre el plaer d’aprendre.

Ser pare o mare pot ser molt desafiant. Ser pare o mare d’adolescents és especialment desafiant. Però el que no cal fer és ser el seu professor, fer-los els deures, ser un expert en educació. Només cal intentar ser tan expert com sigui possible en el fet de ser pare o mare.

• Relacionat: Descarrega't 'Acompanyar en els estudis: Orientacions per a famílies amb adolescents'

Quines són les principals limitacions que tenen les famílies en el seu paper per reforçar l’experiència educativa i l’èxit dels seus fills i filles? Com es relacionen aquestes limitacions amb les desigualtats socials? 

Jo, de manera natural, no tenia cap d’aquestes habilitats. Així que no és necessàriament una qüestió de la quantitat de diners que guanyes o del nivell d’educació que tens. Si has crescut en una família caòtica, és difícil tenir aquestes habilitats. Per això crec que és important entendre que, per a moltes persones, és un repte i que tenir ajuda marca la diferència. Fins i tot simplement parlar amb altres famílies i compartir aquest sentiment, perquè en el moment que el comparteixes, altres pares i mares també ho fan. Així no tens la sensació que ets l’única persona al món que no sap com gestionar-ho, o a qui el seu fill li crida, o totes les diverses coses que, sobretot els adolescents, fan. Crec que hi ha una percepció entre les mares i els pares que tothom sap bé com fer-ho menys ells. Per això és important trobar altres famílies amb qui parlar, parlar amb els teus amics, tenir aquell moment de vulnerabilitat en què puguis dir: "Sento que ho estic fent molt malament, el meu fill té una actitud difícil o vol deixar l’escola… Com ho heu gestionat vosaltres?".

Perquè crec que és essencial tenir aquesta comunitat, saber que arreu del món hi ha una comunitat de pares i mares que es preocupen pels seus adolescents, que volen fer-ho bé i que fracassen una vegada i una altra. Jo mateixa, com a mare, he fracassat moltes, moltes vegades. I és molt important entendre que no sempre surt bé, que no sempre funciona.

"No sempre és fàcil comunicar aquestes coses als fills o filles, però sí que és factible."

Què suggeriries que facin les famílies per reforçar la motivació, autoestima, vincle amb el sistema educatiu i procés de presa de decisions dels seus fills i filles?

Crec que és complicat viure en un lloc [com a Catalunya] on està permès deixar l’escola als 16 anys. Allà on visc, això no es pot fer: has d’anar a l’escola fins als 18 anys, perquè els joves de 16 anys no són precisament les persones més assenyades del món—ho dic sense acritud. Així que crec que probablement seria útil comptar amb el suport d’una normativa que digui: "Ho sento, aquestes són les regles, has de continuar estudiant". L’evidència és molt clara: quedar-se a l’escola fins als 18 anys marca la diferència. D’alguna manera, es tracta d’aconseguir que el teu fill o filla s’hi mantingui.

Encara que el teu fill et digui que t’odia i que no vol escoltar-te, en realitat, en el fons, sí que vol. Sempre ha estat la part que més em desconcertava com a mare: els adolescents, en realitat, volen tenir adults que els guiïn. Així que cal estar disposat a dir-los: "Escolta, hi ha uns fets reals. I el fet real és que quedar-se a l’escola fins als 18 anys fa la diferència. Et marcarà la diferència a l’hora de trobar feina, de ser feliç a la vida, de tenir opcions quan tinguis 18 anys. I si et rendeixes ara, estaràs limitant moltíssim les teves opcions. Sé que ara potser ho odies, sé que sents que és avorrit. Sé que creus que mai no ho faràs servir a la teva vida real. Però marcarà la diferència de formes que potser ara mateix no pots veure.” Crec que l’important és trobar moments de calma per parlar-ne. No quan esteu enmig d’una gran discussió, ni quan estan molt enfadats amb tu o tu amb ells—perquè sí, els pares i mares també s’enfaden molt amb els seus fills adolescents. Però intentar dir-los: "Hi ha alguna manera en què puguem trobar una solució junts per aconseguir que hi continuïs? No discutirem sobre els detalls del dia a dia, però què podem fer junts perquè puguis seguir a l’institut?" I, de nou, crec que els pares i les mares no han de ser els experts en tot això. Però és bo saber que és fonamental mantenir-se ferm en una cosa: "Tot el que sé és que has de continuar estudiant".

"Ser adolescent pot ser molt solitari. El món sembla immens i aterridor, i sovint no volen i compartir els seus sentiments amb les famílies. Així que cal intentar preguntar-los: Hi ha algú a l’institut amb qui puguis parlar?"

Tanmateix, és complicat convèncer els adolescents per continuar estudiant, i ajudar-los a motivar-se per l’aprenentatge, quan vivim en un món tan ple d’incerteses, no creus?

Bé, certament, el món és molt caòtic ara mateix. I crec que és essencial recordar que acabem de passar per una pandèmia que ha tingut un gran impacte, especialment en els infants i adolescents d’aquestes edats intermèdies. I ara ens trobem enmig de diverses altres crisis. Hi ha molta polarització, molta desinformació. I puc entendre com se senten, perquè sovint, com a adults, intentem protegir-los d’això, intentem no compartir amb ells i elles les nostres preocupacions. Però no són ximples. I estan a les xarxes socials tot el dia, cada dia. Per tant, saben perfectament que el món és un lloc desordenat. Crec que, abans que res, és clau reconèixer això: que cap de nosaltres té exactament el camí clar, que no hi ha una fórmula que garanteixi res amb total seguretat.

Com dèiem abans, els pares i mares, com que som adults, podem buscar algú més amb qui parlar. Amb els infants i adolescents, es tracta de mirar si hi ha algú altre amb qui podrien parlar. Hi ha algun professor a qui li tinguin confiança i amb qui podrien parlar? Algú de l’escola, un tutor, el conserge, la secretària... Tant és qui sigui. Però hi ha algun adult que coneguin i amb qui podria ser bo parlar? Això pot ser complicat, perquè sovint hi ha un cert nivell de desconfiança amb els adults.

Si, a més, no t’ho estàs passant massa bé, l’institut et pot semblar un lloc on només tens problemes i et renyen, però, per això, trobar, per exemple, aquella dona fantàstica que neteja els passadissos i que sempre ha estat amable amb tothom pot marcar la diferència. Algú que pugui estar al teu costat. Perquè ser adolescent, de vegades, pot ser molt solitari. El món sembla immens i aterridor, i sovint no volen asseure’s i compartir els seus sentiments amb les seves mares o pares. Així que cal intentar preguntar-los: Hi ha algú a l’institut amb qui puguis parlar? I també anar al centre i preguntar: Quins recursos hi ha disponibles? Hi ha algú que pugui ajudar? Hi ha programes dins l’escola o fora que puguin oferir suport? Es tracta de proporcionar-los alternatives, com si estiguessis parant taula: no els obligaràs a menjar-s’ho tot, però els mostraràs que hi ha opcions disponibles.

A propòsit d’això, què en penses del paper de figures de mentoria l’hora de donar suport a l’alumnat adolescent?

Aquí a Ontario, on visc, hi ha un programa anomenat Pathways to Education, que proporciona treballadors especialitzats en infància i joventut. No són necessàriament grans experts amb màsters, però han anat a la universitat i, sobretot, són allà per donar suport als joves. En alguns casos, fins i tot van a casa seva, truquen a la porta i els desperten al matí dient-los: "És hora d’anar a classe." Però també són joves, així que els adolescents hi connecten bé i els agraden. I a vegades, només es tracta d’això: d’algú que no siguin els seus pares dient: "Has de llevar-te, has d’anar a l’escola, has fet els deures?" Trobar programes com aquest, si existeixen, pot ser molt efectiu. Alguna persona externa que pugui fer aquest paper, i no cal que sigui un gran professional ben pagat, només algú que realment es preocupi pel teu fill o filla i pugui preguntar-li: "Què t’està passant? Com podem aconseguir que acabis aquest curs? I després, com podem fer que superis el pròxim trimestre?" Així, anar avançant a poc a poc, en passes curtes. Però no vull dir que res d’això sigui fàcil, ni que hi hagi pares o mares experts que sàpiguen exactament com fer-ho, perquè no és així. És difícil, i trobar allò que funciona també ho és. I tampoc crec que hi hagi una única solució que funcioni per a tothom.

Annie, des d’una perspectiva més estructural, com diries que els sistemes educatius poden contribuir a apoderar les famílies i eliminar les barreres que han d’afrontar com a agents educatius fonamentals? Què poden fer els centres de secundària? Què poden fer els responsables polítics? I les comunitats?

Per mi, la primera qüestió és no demanar a les famílies que facin més. Un cop vaig anar a una sessió plena de treballadors socials, professorat i directors d’escola, tots molt benintencionats, que deien als pares i les mares tot el que havien de fer. I eren famílies amb fills amb moltes dificultats. Jo era una persona privilegiada, blanca, que estava allà escoltant, i ens van llistar totes les coses que hauríem d’estar fent. I, al final, em vaig aixecar i vaig dir: "No sé vosaltres, però jo ara mateix em sento fatal." Perquè sentia que moltes d’aquelles coses jo no podia fer-les. Ens parlaven de normes com: "Feu que el vostre fill faci els deures en un lloc tranquil, sense distraccions", i jo pensava: Com se suposa que he de fer que la meva filla ho faci, això?

Crec que, des d’una perspectiva de sistema, el primer és mostrar comprensió per les famílies. No dir-los que hi ha una llista de coses exactes que han de fer per garantir l’èxit dels seus fills, i sobretot no demanar-los que siguin els professors dels seus fills i filles. A Ontario, per exemple, els directors d’educació, amb tota la bona intenció, van fer un gran manual sobre com ajudar el teu fill a secundària a aprendre un munt de coses. Quan el vaig veure, vaig pensar: Què? Ara també he de fer tot això? Així que, primer de tot, es tracta de no demanar a les famílies que facin més.

• Relacionat: “No tots els joves tenen la mateixa xarxa familiar, per això necessitem més referents dins i fora l’escola”

En segon lloc, crec que és important mantenir els pares i les mares informats i mostrar empatia. Per exemple, quan la meva filla (que, per cert, ha acabat sent una persona meravellosa) anava a l’institut, no era precisament un model de comportament. Vaig establir una relació amb la secretària de l’escola, i ella em trucava cada vegada que la Molly se saltava una classe. Vam arribar a aquest acord perquè ella sabia que m’importava, i jo li vaig poder dir a la meva filla: Saps què? Sempre sabré si no vas a classe. I aquest vincle entre la secretària i jo va marcar una gran diferència. No era una professora, no era una experta, només era una persona que es preocupava per una alumna. I, curiosament, això es va convertir en una forma de demostrar afecte. Crec que mantenir un contacte constant amb l’escola és molt útil.

"Cal ampliar la nostra idea d’allò que significa participar i reconèixer que hi ha moltes formes de participació que potser no són visibles des de la perspectiva de l’escola, però que tenen un gran impacte."

I, sobretot, aplicar una mirada compassiva. Sé que és difícil, perquè el professorat, les orientadores i els equips directius tenen molts alumnes i no poden gestionar cada cas individualment. Però és important recordar que hi ha una tendència dins del sistema educatiu a culpar les famílies. És fàcil dir: Els pares no es preocupen, no venen a les reunions, no estan implicats. Però la realitat és que és extremadament rar que un pare o una mare no es preocupi pel seu fill. Així que, tot i que ser tutora o orientador sigui una feina increïblement difícil, cal fer un esforç per recordar que, probablement, aquest adult sí que es preocupa pel seu fill o filla adolescent. I sí, potser no van venir a la reunió, però podria haver-hi altres motius. Hi ha alguna altra manera de comunicar-se amb ells? Quan els meus fills anaven a l’institut, jo agraïa molt els correus electrònics o missatges que rebia, perquè així sabia què estava passant. Això fins i tot em permetia començar converses amb els meus fills: He sentit que a l’institut esteu fent tal cosa... Era una manera d’obrir diàleg. Així que no crec que hi hagi una única solució, però la comunicació és essencial.

Heu detectat en la vostra recerca bones pràctiques (al Canadà o a l’estranger) per implicar les famílies en la prevenció de l’abandonament escolar? Com podem fomentar la participació fins i tot de les famílies més vulnerabilitzades?

Crec que hem de vigilar com definim la paraula "participació". Et poso un exemple: Vaig anar a presentar en una conferència de directors d’escola. Hi havia uns 200 directors i els vaig parlar de la nostra recerca sobre què realment marca la diferència en l’èxit educatiu dels infants. Havíem fet una revisió exhaustiva de la literatura acadèmica, analitzant dades de milers d’estudiants per elaborar una llista bastant senzilla de factors que importaven. Tots escoltaven i assentien. Però, al final, un director es va acostar i em va dir: "D’acord, però què fem amb els pares de secundària? No estan gens implicats a l’institut". Em vaig enfadar molt, perquè jo era mare d’un adolescent a secundària. Li vaig dir: "Mira, jo estic molt involucrada en l’educació de la meva filla. Jo participo en la seva educació. Però no vaig mai al centre. Tinc una feina a temps complet i la meva filla té dificultats. No pots dir que no estic participant."

Així que hem de redefinir què significa "participar". No es tracta només d’anar a reunions o ser presents físicament a l’escola. Moltes famílies es preocupen profundament per l’educació dels seus fills, però simplement no poden estar presents de la manera que tradicionalment es considera "participació".

L’altra cara de la moneda és que, sovint, les persones que veiem a l’escola i que identifiquem com a "famílies que participen" solen ser persones com jo: privilegiades, amb alt nivell d’estudis i amb més temps disponible. Per tant, hi ha un cert biaix de classe en la manera com es jutja la participació. Per exemple, jo solia estar molt involucrada a l’escola primària dels meus fills, i es podia veure clarament que, tot i ser una escola molt diversa, el grup de pares del consell escolar era majoritàriament blanc i d’un perfil socioeconòmic similar. Això no volia dir que els altres pares i mares no participessin, sinó que simplement no volien formar part d’aquell grup concret.

Cal ampliar la nostra idea d’allò que significa participar i reconèixer que hi ha moltes formes de participació que potser no són visibles des de la perspectiva de l’escola, però que tenen un gran impacte. Fins i tot simplement dir a les famílies: Potser no tens temps per venir a l’institut, potser no pots assistir a una reunió, però les coses que fas a casa són importants i marquen la diferència. A més, és important reconèixer qualsevol forma de participació. Per exemple, després de deixar el consell escolar quan els meus fills eren petits, jo em vaig convertir en la persona que revisava els polls. Cada sis mesos, anava a l’escola quan feien les revisions als infants. Aquella era la meva manera de participar com a mare, i era una tasca molt important.

"El professorat ha de tenir temps per fer tasques de suport a les famílies, i si el sistema no els dona aquest marge, la comunicació amb pares i mares es converteix en una càrrega feixuga extra."

A banda, la recerca demostra que el que es fa a casa com a pare o mare és el que té el major impacte. Per tant, no hauríem d’etiquetar la participació només com aquella que es pot veure al centre. A més, també és essencial trobar maneres d’escoltar les famílies i entendre-les. Cada família és diferent: tenen experiències i orígens diversos, i també sentiments molt diferents envers l’escolaritat. Alguns adults poden haver tingut una experiència escolar molt negativa i, per tant, potser no se senten còmodes anant al centre o parlant amb el personal docent. És important que els i les professionals siguin conscients dels judicis ràpids que algunes vegades fan sobre les famílies. Sovint, la majoria de persones que treballen en la docència van anar a l’escola, a l’institut i a la universitat, els va agradar, els va anar bé… i això pot portar a assumir que hi ha una única manera de viure l’educació. Cal ser molt, molt curosos en aquest sentit.

Aquest canvi, per tant, ha de ser humà, però també estructural: és fonamental que les escoles i instituts tinguin els recursos necessaris. El professorat ha de tenir temps i suport per fer tasques com enviar un correu a les famílies, perquè si el sistema no els dona aquest marge, la comunicació amb els pares i mares es converteix en una càrrega feixuga extra. Això, doncs, és també una qüestió de política educativa.

Per, finalment, què podem fer com a pares o mares si volem que els nostres adolescents no deixin els estudis?

Vam fer una recerca perquè volíem basar-nos en fets, no en instints o suposicions, analitzant estudis amb desenes de milers d’estudiants (uns 35.000 alumnes) per identificar quins factors realment marcaven la diferència en l’èxit educatiu. I el que sí que vam trobar clarament és que és molt important comunicar als fills que t’importa l’escola i l’educació. Això sí que marca una diferència. Al llarg d’aquella recerca, en algun moment, un dels meus fills ja estava a la universitat. Un dels factors que havíem identificat com a rellevants era tenir altes expectatives dels fills. I em vaig preguntar: Com es comunica això? Què has de dir? Com els hi fas entendre? No en tenia ni idea, així que vaig trucar al meu fill a la universitat i li vaig dir: "Només vull que sàpigues que tinc grans expectatives per a tu." I, sorprenentment, va tenir un cert impacte. Era com si li hagués donat un senyal clar. El missatge havia arribat.

"És molt important comunicar als fills que t’importa l’escola i l’educació. Preocupar-se per l’escola, tenir expectatives altes i intentar inculcar alguns hàbits de treball marca la diferència."

• Relacionat: Donar eines per garantir itineraris: com les famílies poden prevenir l'abandonament escolar

I a més, el que vam descobrir amb la nostra recerca va ser que aquests factors traspassaven les línies socioeconòmiques. No es tractava només de dir: Els pares amb més recursos tenen més capacitat i, per tant, els seus fills tenen més probabilitats de tenir èxit. Això és cert fins a cert punt, perquè els cicles intergeneracionals influeixen. Però el fet de preocupar-se per l’escola, tenir expectatives altes i intentar inculcar alguns hàbits de treball—això marcava la diferència en totes les classes socials, grups racials i contextos socioeconòmics. Aquesta investigació es basava sobretot en estudis americans, però els resultats eren clars i transversals.

Com resumiries, per tant, els consells que donaries a famílies d’adolescents per donar-los suport en els estudis?

No et demanen que siguis expert en la classe d’història del teu fill de 16 anys. No et demanen que llegeixis els seus treballs i els corregeixis. El que sí que té efecte és transmetre a l’adolescent els missatges següents:

• El que fas, ens importa.
• Espero que treballis de valent.
• Estudiar és la teva responsabilitat, però si necessites ajuda, pots comptar amb nosaltres.
• Si no puc ajudar-te, hi ha altres persones a qui pots recórrer.

No sempre és fàcil comunicar aquestes coses als fills o filles, però sí que és factible. Així que hem d’allunyar-nos de la idea que només hi ha una manera correcta de participar com a família i reconèixer com és de difícil aquesta tasca amb adolescents en el món actual.