L’estratificació docent és un fenomen ben documentat. Hi ha evidència creixent que l’alumnat de menor estatus socioeconòmic té major probabilitat d’escolaritzar-se en centres amb professorat menys qualificat o experimentat, amb plantilles menys estables, o infra-dotats en termes de recursos docents. Es tracta de tendències que inevitablement exacerben les desigualtats educatives i socials.
A Catalunya, la distribució́ del professorat dins el sistema educatiu rarament ha estat objecte del debat públic o d’una acció́ política sostinguda. Tanmateix, una agenda d’equitat passa necessàriament per abordar aquesta qüestió́, corregint possibles desequilibris vinculats al perfil social i educatiu de l’alumnat, assegurant que els centres amb major vulnerabilitat social puguin atreure i retenir aquells docents amb un perfil més adequat, i garantint que el professorat treballa en les condicions que els permeten desplegar-se plenament com a professionals.
Aquest capítol pretén articular un debat sobre aquestes qüestions, identificant els principals reptes els sistema educatiu català en matèria d’assignació docent a centres d’alta complexitat, així com les principals opcions polítiques que haurien de permetre abordar aquests reptes.
Mesures:
- Desenvolupament d'un sistema robust de recollida de dades i monitoratge de la professió docent a Catalunya. Es planteja avançar cap a l’articulació d’un sistema d’indicadors i mecanismes de monitoratge que permeti elaborar un diagnòstic acurat sobre la distribució de la població docent i la capacitat d’atracció i retenció professorat per part dels centres educatius, entès com a pas bàsic per dissenyar polítiques de professorat sensibles a una agenda d’equitat.
- Reforçar i ajustar les mesures de suport a l’estabilització de plantilles. Els elevats nivells de rotació és un fenomen transversal que tanmateix resulta especialment problemàtica en contextos socialment desavantatjats. La represa de concursos d’oposició hauria de permetre mitigar aquestes dinàmiques, però cal prendre mesures addicionals per evitar que els centres d’alta complexitat no es queden enrere, per exemple mitjançant sistemes d’incentius relatius a les oportunitats de formació o promoció professional.
- Dissenyar processos d’acollida, acompanyament i inducció del professorat novell en centres d’alta complexitat. El professorat novell sol experimentar de manera més acusada els reptes derivats del treball en entorns desafavorits. Per tal d’afavorir trajectòries de continuïtat, cal impulsar mecanismes de suport que evitin el desgast i permetin el desenvolupament professional. Aquests es poden liderar des dels mateixos centres (p. ex. programes de co-docència) però també requereixen de mesures estructurals liderades per l’administració educativa (p. ex. creació de perfils o itineraris professionals sensibles a aquestes qüestions).
- Reforç de les polítiques de discriminació positiva en l’assignació de recursos als centres d’alta complexitat. Una política enfocada a l’atracció́ i retenció́ del professorat als centres socialment desafavorits passa necessàriament per una millora de la dotació́ de recursos econòmics i humans d’aquests centres, ajustats a projectes educatius que permetin maximitzar les oportunitats educatives del seu alumnat i crear un clima escolar i professional atractiu. Sobre aquesta qüestió, es planteja també posar en valor el potencial de les zones educatives en matèria de programació de recursos, entenent que han de permetre una distribució més sensible a la realitat local.
