“L’educació sexual i afectiva no és saber posar un preservatiu”

REPORTATGE

Rebre educació sexual i afectiva és un dret fonamental per teixir relacions igualitàries i evitar conductes de risc. Les escoles catalanes l’han d’incloure en totes les etapes educatives i, a partir del curs vinent, també ho hauran de fer tots els centres de l’Estat. Expertes en la matèria demanen implicar el conjunt de la comunitat educativa i dotar els infants i joves d’una mirada crítica per prendre millors decisions.

“Com es fan els nens i les nenes?”. És una de les preguntes que van respondre, a través de dibuixos, alumnes de l’escola Vila Olímpica de Barcelona. El resultat va ser aquest: molts dibuixos de penis gegants, però cap d’una vulva. Un patró que Bruna Álvarez Mora i Estel Malgosa Gasol, antropòlogues del grup de recerca AFIN-UAB, han vist repetit en els més de 200 tallers d’educació sexual i afectiva que han impartit de primer a sisè de primària, i en què han participat 1.500 infants.

“Els adults normalment ens acostem a la sexualitat amb els nens i nenes a través de la reproducció, on el clítoris no apareix mai”, exposa Álvarez Mora. La pregunta inicial, de fet, sorgeix després d’un seguit d’entrevistes amb pares i mares. La majoria els explicaven que havien parlat de la reproducció amb els seus fills, però que no havien sabut abordat el tema del plaer.

Un cop acabats els dibuixos, els infants es reuneixen en grups focals més petits i enceten un tema de discussió. “Si els preguntem, en canvi, sobre el propi cos, les respostes són molt més equitatives, perquè els nens i nenes parlen tant del plaer masculí com del femení”, assenyala Malgosa Gasol. Tot i així, han seguit trobant diferències segons el gènere. “Mentre que amb els grups de nenes aconseguim un entorn molt íntim, en què expliquen des del jo o pregunten dubtes, els grups de nens actuen des de la broma”, relata.

“Els nens i nenes en parlaven, però sovint fora de lloc, a partir dels estímuls que rebien de les xarxes i amb un lèxic inapropiat”

A l’escola Vila Olímpica feia temps que havien detectat la necessitat d’abordar obertament la sexualitat. “Els nens i nenes en parlaven, però sovint fora de lloc, a partir dels estímuls que rebien de les xarxes i amb un lèxic inapropiat”, explica Maria Marquès Pujadas, directora del centre. Una inquietud, diu, que també havia sorgit dins el claustre: “Havíem tractat molt els estereotips de gènere, però ens faltava treballar el cos i la seva relació amb el plaer”.

A partir d’aquí, van iniciar un projecte amb el grup AFIN-UAB en què han dissenyat conjuntament tallers per a tot l’alumnat de primària. Ho han fet de la mà del professorat i de les famílies, amb les quals han organitzat trobades per intercanviar impressions i oferir-los recursos. Aquest desembre n’avaluaran l’impacte entre tots, també amb l’alumnat.

“Els infants s’han fet preguntes noves i han contraposat idees que tenien molt fixades”, celebra Marquès. Ara l’objectiu és mantenir aquests espais perquè els infants puguin parlar de sexualitat i aprenguin a protegir-se de qualsevol violència. “Tot aquest treball és lent, és com posar una gota al mar, però deixa petjada”, sosté.

Alumnes de l'escola Vila Olímpica en un dels tallers d'educació sexual i afectiva impulsats pel grup de recerca AFIN-UAB // Cedida

En línia amb projectes com aquest, el Departament d’Educació va impulsar fa dos anys el programa “Coeduca’t”, amb la finalitat que els centres educatius treballin l’educació sexual i afectiva de manera transversal des de l’etapa infantil fins al final de l’educació obligatòria. La majoria ja ho fa, però molts s’esperen a finals de primària, i sovint amb un enfocament limitat a la reproducció i a la prevenció de riscos.

Amb el “Coeduca’t”, les escoles han d’incloure, des d’aquest curs, l’educació sexual en el projecte educatiu i en les programacions didàctiques. Per fer-ho, es faciliten formacions als docents que posen l’accent en la part relacional i afectiva.

Molts sectors reclamaven mesures de govern com aquesta, però Álvarez Mora considera que “si no es planteja com una política pública universal, molts infants continuaran veient vulnerat el seu dret a la informació”. Un dret que està contemplat en la Declaració Universal dels Drets Humans, el Conveni Europeu de Drets Humans, la Convenció sobre els Drets del Nen –que Espanya ha ratificat– i la Constitució Espanyola.

“No pot ser que uns joves rebin una determinada formació i d’altres no en funció de la sort i de les ganes del professorat”

Comparteix aquesta visió Arola Poch, psicòloga, sexòloga i autora de llibres de divulgació com Las cosas claras (2019): “No pot ser que uns joves rebin una determinada formació i d’altres no en funció de la sort i de les ganes del professorat”, denuncia.

Això canviarà el curs vinent, quan entri en vigor la nova llei d’Educació espanyola, la LOMLOE o “llei Celáa” –aprovada a finals de l’any passat–, que garanteix l’educació sexual i afectiva de manera transversal en totes les etapes educatives. D’aquesta manera, Espanya fa un pas més en la direcció de la majoria de països europeus, on l’educació sexual és obligatòria. Suècia, Noruega, Finlàndia, Dinamarca, Àustria, Alemanya, els Països Baixos, Bèlgica, França i Estònia –per citar-ne alguns– compten amb dècades d’experiència, i amb programes basats en una perspectiva positiva de la sexualitat.

La pornografia, la primera porta d’entrada al sexe

L’informe (Des)informació sexual: pornografia i adolescència, elaborat per Save The Children, destaca que entre el 2019 i el 2020 més de la meitat dels adolescents ha rebut només entre una i quatre hores de formació sexoafectiva. Segons els autors, quan la informació arriba, ho fa tard: molts adolescents ja han fet consultes sobre sexualitat a Internet al voltant dels 12 anys i, els que han vist pornografia, ho han fet quan eren més petits.

“Abans s’acostumava a accedir a la pornografia a la majoria d’edat”, compara Poch, “mentre que ara una part dels adolescents s’està formant un criteri a partir de la pornografia mainstream, violenta i amb uns rols de gènere molt estereotipats, abans d’haver tingut les seves primeres experiències sexuals”.

7 de cada 10 adolescents veuen pornografia de manera freqüent i per al 30% n’és la principal font d’aprenentatge, segons dades de l’organització. Les membres del grup de recerca AFIN-UAB s’ho troben habitualment a les aules, i per això insten els infants a “deconstruir” la pornografia. Els llancen preguntes com: quin és el paper de la dona? Sempre hi ha consentiment? Quin tipus de pràctiques sexuals es duen a terme?

Segons Save The Children, la meitat dels joves que consumeixen pornografia amb freqüència reconeixen que els ha influït molt o bastant en les seves relacions sexuals. “Hi ha molts joves preocupats perquè els seus penis no són prou grans o les seves vulves no són prou maques”, subratlla Raquel Hurtado, coordinadora de l’àrea d’intervenció social de la Federació Internacional de Planificació Familiar a Europa. I això, manifesta, provoca que “l’eròtica s’acabi convertint en un receptari que genera molta insatisfacció, i en actituds violentes que els nois exerceixen i les noies normalitzen”.

Cal prohibir o limitar l’accés a la pornografia? Per a les expertes, la clau es troba més aviat a proporcionar eines per a una mirada crítica. Álvarez Mora també planteja acompanyar els menors en el consum de pornografia, i que es generin materials eròtics de qualitat destinats a infants i adolescents.

A més educació sexual, millors decisions i menys conductes de risc

Parlar de sexualitat a l’escola no vol dir començar a tenir relacions abans ni adoptar conductes de risc. És justament al contrari: els joves de països amb una educació sexual integral solen esperar-se més a tenir relacions, d’acord amb un estudi de la Federació. Això és així, exposa Hurtado, “perquè les relacions ja no estan basades en la pressió social o de parella, sinó que són fruit de decisions més autònomes i responsables”.

Parlar de sexualitat a l’escola no vol dir començar a tenir relacions abans ni adoptar conductes de risc.

Una millor formació també ajuda a protegir-se d’infeccions de transmissió sexual i a prevenir embarassos no desitjats. Geòrgia i Bulgària –on l’educació sexual és optativa o inexistent– registren unes de les pitjors dades d’embaràs adolescent de l’estudi: gairebé 40 naixements per cada 1.000 adolescents d’entre 15 i 19 anys, mentre que als Països Baixos, Bèlgica, Finlàndia o Alemanya, no s’arriba als 10 embarassos per cada 1.000 adolescents.

La maternitat precoç és un dels factors de risc d’abandonament escolar. Només la meitat de les noies nord-americanes que van ser mares al voltant dels 20 anys van assolir el graduat de secundària, en comparació amb el 90% de les que no ho van ser. Són dades dels Centres per al Control i Prevenció de Malalties, del Departament de Salut i Serveis Humans dels Estats Unitats, on la taxa d’embaràs adolescent és més alta que en molts països europeus: 19 de cada 1.000.

La politització de la sexualitat, enemiga d’un debat de qualitat

La cultura educativa, el context ideològic, i la tradició moral i religiosa són factors que han influït històricament en la perspectiva des de la qual les escoles han treballat els aspectes relacionats amb el cos, l’eròtica i les emocions, segons afirma la psicòloga i sociòloga Kathya Araujo a l’estudi Sobre ruidos y nueces: debates chilenos en torno a la sexualidad.

A Espanya l’educació sexual ha estat font de moltes polèmiques, amb la pressió de grups polítics i socials que defensen que la sexualitat s’ha de restringir a l’àmbit familiar, en contra de les recomanacions de les organitzacions internacionals.

A Espanya l’educació sexual ha estat font de moltes polèmiques, amb la pressió de grups polítics i socials que defensen que la sexualitat s’ha de restringir a l’àmbit familiar, en contra de les recomanacions de les organitzacions internacionals. “Hi ha una tendència a entendre l’educació sexual com una qüestió política, quan el mínim que haurien de voler els governs és que els seus joves assumeixin els mínims riscos possibles i estableixin relacions satisfactòries i allunyades de la violència”, expressa Hurtado.

Amb la LOMLOE les classes d’educació sexual i afectiva queden blindades davant de mesures com el veto parental, que deixa en mans de les famílies vetar o donar el consentiment a qualsevol de les activitats organitzades dins l’horari lectiu. El govern de coalició entre PP, Ciutadans i Vox a Múrcia el va voler instaurar, però els tribunals el van suspendre l’any passat de manera cautelar. Una situació que es podria repetir si l’Executiu intenta aplicar de nou la mesura.

Per a Álvarez Mora, que l’educació sexual no tingui més pes al currículum no s’explica tant per una manca de voluntat política, sinó “per una construcció social de la sexualitat basada en el silenci”. Trencar aquest silenci, diu, requereix “una transformació profunda” i establir ponts de diàleg amb les famílies i el professorat. “Canviant només l’escola no aconseguirem res si el món va per una altra banda”, argumenta.

Com hauria de ser una bona educació sexual?

Respecte, comunicació, consentiment, igualtat, salut sexual, benestar i plaer. Aquests són els conceptes clau amb què Poch resumeix les bases d’una bona educació sexual i afectiva.

“Fins ara l’educació sexual ha estat plantejada majoritàriament com una sèrie de tallers molt puntuals, desconnectats de la resta del currículum"

Un dels aspectes que preveu millorar la nova llei d’Educació i programes com el “Coeduca’t” és assegurar-ne la continuïtat al llarg de l’escolarització obligatòria. “Fins ara l’educació sexual ha estat plantejada majoritàriament com una sèrie de tallers molt puntuals, desconnectats de la resta del currículum i amb poca participació del professorat”, indica Hurtado, que creu que en un context així “és molt difícil entendre la sexualitat d’una manera àmplia i ambiciosa”.

Per a Malgosa Gasol, convèncer el professorat és el pas més important per impulsar un canvi. “Docents que porten 20 anys explicant la reproducció a classe es posen les mans al cap quan els fem veure que només parlem d’ejaculació –relacionada amb el plaer– i de menstruació –associada al dolor–, i que ens oblidem del clítoris”, exemplifica Álvarez Mora.

Les famílies, assenyalen les expertes, també tenen molt a dir en aquest procés de qüestionar les pròpies idees. “Hem de trencar amb l’escena del sofà en què fem seure els fills adolescents per conversar de tot allò que no hem tractat abans”, il·lustra Hurtado. Per això convida els pares i mares a participar en tallers d’educació sexual per tenir més eines per parlar-ne a casa, i fer-ho des de petits. “Si no hem obert aquesta porta comunicativa, quan són adolescents costa molt més”, coincideix Poch. Per trencar el gel, les investigadores d’AFIN-UAB han recollit al seu web una sèrie de llibres infantils, documentals, sèries i pel·lícules que tracten la sexualitat des de diversos punts de vista.

D’altra banda, conductes com obligar els infants a fer petons o mostres d’afecte a adults són les cal revertir, tal com assenyala l’associació SEXDUCACIÓN, que es dedica a la formació sobre sexualitat i per prevenir les violències. Per a ells, l’educació sexual comença des del “bressol”: respectant els gustos i els desitjos dels infants i acompanyant-los en el procés de saber què els fa sentir bé i què no en relació amb el contacte amb el propi cos.

Aprofundir en el concepte de consentiment és tan important que Álvarez Mora i Malgosa Gasol, abans de començar els seus tallers, pregunten als estudiants si les volen ajudar a fer recerca sobre què saben de sexualitat els infants, i consensuen amb ells les normes. “Una de les bàsiques és que es pugui parlar de tot, i els animem a fer-ho amb tothom, però preservant la intimitat dels companys”, expliquen.

Un altre dels debats és si l’educació sexual s’ha de tractar de manera transversal, com defensen la Generalitat i el govern de l’Estat, o bé com una assignatura específica. Les expertes demanen totes dues coses i que s’estableixin continguts concrets adaptats a les necessitats de cada etapa educativa.

En qualsevol cas, creuen que és urgent canviar l’abordatge de l’educació sexual i afectiva. “No n’hi ha prou a saber posar un preservatiu –resumeix Hurtado–, sinó que també cal parlar de negociar, de saber dir això m’agrada i això no, dels falsos mites de l’amor romàntic, de com la nostra sexualitat defineix la manera com som, i del valor que té la diversitat dels cossos i dels desitjos”.

En aquest sentit, Malgosa Gasol recorda especialment un grup de quart de primària “on la sexualitat era un tema molt tabú”. Quan hi van tornar al cap de dos anys i després d’un treball intensiu amb el centre, “els infants havien llegit llibres de sexualitat, en parlaven amb les famílies i l’havien treballat a classe”. És un exemple d’èxit en el que defineixen com una “carrera de fons”.

Imatge principal: La psicòloga i sexòloga Arola Poch impartint un taller en un centre // Cedida