Una finestra a l'escola: reflexions d'una docent sobre la sèrie 'Històries de l'escola'
26/03/2025
Laura Prat, docent de l’IE Josep Maria Xandri i membre del col·lectiu Clam Educatiu
La discussió de la classe de 4t, els comentaris masclistes. La Sara actuant ràpid i sentint-se impotent. El Miquel escoltant i conversant pacientment i amb estima. La Djenabou dient-li a la Yolanda que ella només vol aprendre. L’Àngels plorant d’alegria amb una mare. El meu cap ha retingut moltes imatges: algunes d’elles s’han quedat gravades per l’empatia que m’han produït, d’altres per indignació i d’altres per tendresa. En aquestes línies desenvoluparé la meva interpretació de cada capítol d’Històries de l’escola. Una anàlisi que és del tot personal i que parteix de la meva experiència a les aules, des de la humilitat i amb voluntat crítica i constructiva.
“Hem de redefinir-nos perquè ser educador avui és diferent i molt més complex”
Ja s’han emès els dos primers capítols d’Històries de l’escola. El primer, rodat a l’Institut Rocagrossa de Lloret de Mar, i el segon, a l’Escola Mercè Rodoreda de Barcelona. Un institut i una escola, secundària i primària, de la costa del país i de l’àrea metropolitana, dues realitats prou diferents, però que comparteixen un mateix objectiu: la voluntat d’educar infants i joves per a una vida plena en un context social desigual i incert.
Aquests episodis exposen dues qüestions de gran profunditat: la penetració dels discursos d’odi en l’imaginari juvenil i la persistent desigualtat social que ens envolta. Les conseqüències de la naturalització d’aquests discursos es manifesten clarament en el comportament de l’alumnat de 4t d’ESO de l’INS Rocagrossa. Cal valorar la gestió que en fa l’escola, amb voluntat d’escolta i reparació, i no només des de la sanció, malgrat les dificultats que comporta aquesta tasca. Em pregunto quantes escenes com aquesta hi ha diàriament als centres educatius catalans que queden sense treballar-se. Els conflictes (sigui quin sigui el motor d’aquests) són naturals i part de la vida. Quan aquest temps per treballar-los (dic treballar-los i no solucionar-los expressament) es veu reduït o infravalorat, el procés es complica. Empatitzo completament amb la frustració de la tutora del grup. És tan difícil saber què fer i fer-ho bé! Aquest episodi no fa més que posar en evidència la necessitat imperiosa d’incorporar les relacions humanes i, doncs, els conflictes, com a part de l’aprenentatge que han de viure els joves de la nostra societat. En paral·lel, també, mostra les conseqüències que té l’aïllament docent, també i sobretot per a la salut mental.
Relacionat: “No és que els joves no vulguin demostrar empatia, és que no tenen l’oportunitat de fer-ho”
D’altra banda, els deu dies de rodatge a l’escola Mercè Rodoreda testimonien el repte constant d’educar en un context de màxima complexitat. Es tracta d’una escola altament segregada, amb un percentatge molt elevat d’alumnat d’origen estranger i amb la dificultat afegida de mantenir el català com a llengua vehicular. En cadascun dels plans d’aquest episodi podem veure els esforços ingents de l’Àngels, la Yolanda i tot l’equip, per acollir amb respecte i estima, i crear un ambient acollidor per a tot l’alumnat, per entendre la seva situació personal, per atendre de manera individualitzada i adaptar les pràctiques educatives als ritmes i necessitats de cada alumne. En un context així (i diria que en tots) l’acompanyament individual i la personalització dels aprenentatges no és només una opció pedagògica, sinó una necessitat.
Si sabem que la convivència és un pilar fonamental (i més amb els temps que corren), per què no ho prioritzem?
És així que em brollen moltes preguntes: l’acompanyament i la tutorització de l’alumnat no hauria de ser considerat una part essencial de l’educació i no una tasca secundària? Si el paradigma segueix sent un sistema estructurat per matèries, on tots els alumnes aprenen i fan el mateix (generalment, seure i escoltar), i amb docents sols a les aules, com podrem acabar del tot amb aquest aïllament i aquesta rigidesa? Si sabem que la convivència és un pilar fonamental (i més amb els temps que corren), per què no ho prioritzem? Els nostres centres educatius estan preparats per acollir i acompanyar alumnat en risc d’exclusió social i dur a terme de manera efectiva la personalització dels aprenentatges? Què passaria si no fossin el Miquel o l’Àngels (i molts d’altres) que fossin allà? És sostenible aquesta feina per a totes elles? Com estan? Amb tot plegat, queda clar que és fonamental reforçar l’acompanyament als alumnes i garantir espais de treball conjunt per als docents. Diversos estudis han confirmat que el suport emocional i educatiu personalitzat millora significativament el rendiment acadèmic dels estudiants, especialment en contextos de vulnerabilitat social. Així mateix, la creació de comunitats educatives col·laboratives, on els mestres treballin de manera coordinada, ha demostrat ser un factor clau per millorar els resultats d'aprenentatge i la cohesió social dins l’aula. Perquè tot això sigui possible cal temps, i això no vol dir altra cosa que voluntat política.
Cal que parlem clar: la realitat social ha canviat, hem de redefinir el nostre paper i ara ser educador és un ofici diferent i molt més complex.
Aquest debat també ens porta directament a una altra qüestió crucial: un canvi de paradigma educatiu pot implicar que, a escala individual, els docents ens trobem amb creences que portem incorporades i amb resistències al canvi. Un dels docents de l’institut afirma, categòricament, al final del vídeo, que “hem de fer les coses diferents, ens ho estan demanant a crits”. Uns moments abans, una altra docent deia que “som profes, jo només vull fer classe”. Aquí topem amb l’eterna pugna entre innovar (com a sinònim d’avançar) i resistir (entès com a resistència al canvi). Comparteixo el pes de la responsabilitat que tenim entre mans els docents i la frustració i la indignació que genera no tenir els mitjans per construir un sistema millor. Tanmateix, què vol dir “només vull fer classe”? Potser és una altra manera d’expressar la indefensió que provoca no saber com actuar, la dificultat d’enfrontar-se amb realitats emocionals i socials dels alumnes. Si és així, cal que parlem clar: la realitat social ha canviat, hem de redefinir el nostre paper i ara ser educador és un ofici diferent i molt més complex. Si, d’altra banda, certament només ens interessa la transmissió de coneixements, potser és hora de plantejar-nos-ho. Estic convençuda que hi ha més del primer que del segon.
Per acabar, vull destacar la importància d’un programa com aquest. Com moltes altres persones, després de passar tot el dia en un centre educatiu, engego TV3 amb la il·lusió de veure reflectida la meva realitat a la pantalla. Que la vida dels alumnes i docents tingui visibilitat en horari de màxima audiència és clau per dignificar una tasca sovint poc reconeguda. Precisament per la manca de contingut divulgatiu sobre educació a la televisió, el programa em deixa un regust agredolç. En un context en què abunden discursos catastrofistes i crítiques a l’educació pública, Històries de l’escola aposta per mostrar la quotidianitat dels centres amb un estil realista, sense filtres ni anàlisi explícita. Tot i això, la selecció de moments gravats posa més èmfasi en els reptes que en la bellesa de l’ofici, i em pregunto si aquest enfocament contribueix en positiu a la percepció general sobre l’educació pública.
