Invertir en educació és una prioritat?

Jordi Musons és director de l’Escola Sadako i membre del Fòrum Els Futurs de l’Educació, un col·lectiu de centres educatius i persones compromeses amb la transformació educativa que vol contribuir al debat mundial sobre l’educació al segle XXI.

Sovint el debat públic sobre l'educació sol encallar-se en la promoció de noves lleis educatives que transiten com un pèndol per qüestions ideològiques, com el model ¡ lingüístic, la laïcitat o la titularitat dels centres. Aquests aspectes són importants, però cal anar més enllà per poder assolir un sistema educatiu de qualitat que realment doni resposta a les necessitats de l’educació avui.

I és clar que cal resoldre moltes de les qüestions ideològiques que, d’alguna manera, donen raó a molts posicionaments polítics, però mentrestant és indispensable abordar amb honestedat com ha de ser l’educació del segle XXI. Com ha de ser aquesta a nivell dels centres, concretament, amb voluntat de generar transformacions estables i definir així la inversió imprescindible per assolir aquest propòsit.

Relacionat: Un pla per a un sistema educatiu inclusiu, resilient, de qualitat i de futur

La despesa educativa a Espanya va augmentar lentament des del 3,9% el 2005 fins un 4,9% al 2010, moment en què de nou va anar decreixent fins al 4,2% actual (3,6% a Catalunya). La mitjana dels països de l’OCDE es manté en el 5%.

Cal fer notar que a la LEC, la Llei d’Educació de Catalunya, pactada amb l’acord pràcticament unànime de tota la cambra catalana, va acordar arribar al 6% d’inversió en educació en vuit anys, i d’això ja en fa dotze.

Els recursos són clau per donar un suport real a qui més ho necessita. A mesura que els recursos s’escurcen, qui més ho pateix són els centres d’alta complexitat, l’alumnat amb necessitats educatives especials, i la creació d’estructures de suport als infants i famílies més vulnerables.

Retallar recursos impacta directament en aquells que tenen una situació pitjor per remuntar la crisi i, per tant, el retrocés creix exponencialment en aquests contextos. Disposar de temps no lectiu per atendre personalment alumnes i famílies o per implantar models de codocència o per a dissenyar processos metodològics més personalitzats és una forma molt eficient de revertir processos d’exclusió molt presents al nostre sistema educatiu.

Tanmateix, un altre tema important és l’autonomia dels centres en la gestió d’aquests recursos, que en el nostre país és pràcticament inexistent en l’escola de titularitat pública. Un fet generalitzat, amb diferents intensitats, en tots els països europeus, on centres públics disposen de models avançats de gestió del propi centre.

Relacionat: Tenim centres educatius valents, ara ens calen unes polítiques educatives valentes

És un moment educatiu excepcional i cal valentia per obrir debats serens sobre quina ha de ser la capacitat de prendre decisions dels equips directius i sobre la necessitat de potenciar-ne el lideratge transformacional. Empoderament que hauria de venir acompanyat del suport i de la formació directiva corresponent, així com d’un sistema d’incentius adequat. Recursos, per tant, també essencials per contribuir a la millora del sistema.

En aquesta mateixa línia el Síndic de Greuges, responsable d’un pacte indispensable per posar fi a qualsevol model de segregació escolar, recentment ha posat sobre la taula un estudi de costos que evidencia una realitat que la política ha de debatre, resoldre i afrontar.

L'informe estima que caldria una injecció de 1.164 milions anuals per a garantir la gratuïtat real de l’escolaritat catalana. Aquest infrafinançament s’ha d’abordar i resoldre per garantir a tot l’alumnat un sistema públic gratuït i de qualitat que veritablement pugui oferir les mateixes oportunitats per esdevenir competent en l’actual societat del coneixement.

Relacionat: Com transformar el sistema educatiu. 6 grans reptes i 15 mesures concretes per l'equitat educativa

El binomi educació-economia té un fràgil equilibri del qual en depèn no només l’educació actual, sinó el futur dels nostres aprenents i, en definitiva, de la nostra societat. Demanem transparència i demanem voluntat política per encarar i resoldre una realitat que limita el desenvolupament d’un potencial educatiu extraordinari a Catalunya, que pot ser la clau de volta per garantir el futur de la nostra societat.