El Pla Familiar d’Amèrica: ampliar els drets educatius després de la pandèmia

La pandèmia de la Covid-19 ha generat una crisi sanitària, econòmica i política sense precedents. La forma com s’ha afrontat aquesta crisi multifactorial ha estat, però, ben diferent a cada país. L’àmbit educatiu ha estat un dels més afectats per la pandèmia (entre altres coses, pel tancament escolar i per l’ascens de les modalitats d’ensenyament a distància) i, també, un dels sectors que els governs han aprofitat per reformular de forma més activa.

Recentment, l’administració Biden ha aprovat el Pla Familiar d’Amèrica, que consisteix en un paquet de mesures educatives, laborals i fiscals. D’entre les mesures educatives en destaquen les següents:

• Afegir quatre anys d’educació gratuïta, tant a l’educació infantil (ja que proveirà educació gratuïta en l’etapa 3 - 4 anys) com al sistema educatiu superior (oferint dos anys gratuïts als centres educatius superiors community colleges). Cal recordar que l’educació obligatòria els EUA és 6 – 17 anys, amb la qual cosa el pla Biden implica un allargament en l’etapa no obligatòria inferior i superior. El pressupost estimat és de 200.000 M $ per l’ampliació de l’educació preescolar i de 109.000 M $ per la superior.
• Oferir suport directe a infants i famílies. Això inclou beques perquè les famílies d’ingressos baixos no gastin més del 7% en matrícula de preescolar. També inclou més assistència nutricional, ja que augmenta les beques menjador a les escoles en entorns socioeconòmicament complexos, i allarga les targetes moneder per alimentació durant el període d’estiu. Ambdós plans consten d’un pressupost de 17 M $ i de 19 M $ respectivament.
• Ampliar les deduccions fiscals per a famílies amb infants (iniciades en el previ American Rescue Plan, un paquet d’estímuls per fer front a la Covid-19). Es calcula més de 200 M $ de pressupost.

La crisi post-pandèmia ha facilitat un context polític apte per a transformar l’educació, generar nous consensos en l’opinió pública, i fer costoses inversions.

L’aprovació d’aquest ambiciós pla mostra, altra vegada, que les crisis econòmiques i sanitàries poden ser també oportunitats polítiques. Així, la crisi post-pandèmia ha facilitat un context polític apte per a transformar l’educació (especialment, augmentant la cobertura en les etapes 0-3 i +17), generar nous consensos en l’opinió pública, i fer costoses inversions, cosa que en un altre context hagués estat altament improbable. La sostenibilitat d’aquestes reformes més enllà del període de crisi és, però, encara una incògnita.

Alhora, el Pla Familiar d’Amèrica posa de relleu que hi ha iniciatives polítiques que generen un fort consens i que poden superar les divisions partidistes. Es tracta -com comentarem més endavant- d’iniciatives que amplien l’accessibilitat a nous serveis educatius a col·lectius habitualment exclosos d’aquests. És per això que, en un context polaritzat, i tot i les crítiques ferotges dels republicans, les polítiques proposades en aquest Pla tenen un ampli suport en el conjunt de l’electorat nord-americà: del 86% dels votants demòcrates, el 54% dels independents i el 25% dels republicans hi donen suport (font: Politico).

El pla posa de relleu que hi ha iniciatives polítiques que generen un fort consens i que poden superar les divisions partidistes.

Finalment, el pla impulsat per l’administració Biden també destaca la creixent centralitat en l’agenda política que tenen els espais, moments i serveis educatius que van més enllà de l’escola en l’etapa obligatòria (en el cas dels EUA, 6 – 17 anys). Tant les etapes escolars prèvies (0 – 3), com les posteriors (+17), així com les activitats extraescolars, són espais de gran valor socialitzador i pedagògic. Tant és així que des de fa temps les activitats extraescolars formen part del dret a l’educació en un sentit ampli (tal com reconeixia l’informe Equidad y educación en España d’Oxfam Intermon).

El pla Biden també destaca la creixent centralitat en l’agenda política que tenen els espais, moments i serveis educatius que van més enllà de l’escola.

És per això que l’aprovació per part de l’administració Biden del Pla Familiar d’Amèrica ens ofereix alguns potencials aprenentatges que podem aplicar a Catalunya:

• La necessitat de valorar els espais educatius (escolars i extraescolars), especialment presencials, en un context de crisi sanitària i social. La pandèmia ha posat de relleu la gran importància de l’escola en termes de beneficis, tant acadèmics com psicosocials per a l’alumnat. També ha evidenciat que les escoles són un dispositiu clau per a la conciliació familiar (sense que això impliqui reduir l’escola a un mer paper de “guarderia”). Ara bé, els recursos i capitals de les famílies per afrontar aquestes situacions varien enormement, la qual cosa ha tingut conseqüències molt negatives per a les famílies amb menors recursos. Per tant, ha augmentat encara més les desigualtats educatives, en un context ja fortament castigat per la crisi econòmica i social. Des de la perspectiva de l’equitat educativa i la justícia social, aquesta és una pèssima notícia.

Les activitats fora escola o extraescolars tenen un gran potencial en termes pedagògics i comunitaris, ja que enriqueixen l’experiència escolar de l’alumnat.

• La importància de l’educació extraescolar i al llarg de la vida... però la seva desigual distribució. Tal com posa ressalta el pla, els processos educatius van més enllà de l’etapa d’escolarització obligatòria. De fet, l’educació és un procés constant i sostingut al llarg de la vida, que es dona en diferents etapes vitals (infància, adolescència, adultesa, vellesa) i lògiques (educació formal, no formal; educació inicial i ocupacional). Les activitats fora escola o extraescolars tenen un gran potencial en termes pedagògics i comunitaris, ja que enriqueixen l’experiència escolar de l’alumnat i en reforcen la seva vinculació expressiva, i també tenen uns impactes moderadament significatius, tant sobre el rendiment acadèmic, com les habilitats socials i psicoemocionals de l’alumnat (tal com demostra la literatura acadèmica). Lamentablement, estudis recents indiquen que la distribució de les activitats extraescolars a Catalunya és desigual, en gran part degut als seus costos econòmics, la qual tendeix a reforçar les dinàmiques de segregació escolar, tal com han alertat reiteradament el Síndic de Greuges, la aFFaC i l’IERMB. Aquesta desigualtat pot restringir, doncs, el dret a l’educació, i calen polítiques fermes per posar fi a aquesta situació.
• La importància de consensos per avançar fermament en les reformes educatives. Paradoxalment, en el moment en què s’ha manifestat més clamorosament la importància de l’educació és, també, el període en el qual el sistema educatiu català està més mancat de consensos. Així, la gestió dels centres escolars durant la pandèmia, les reformes proposades (el nou currículum i calendari escolar) o, també, la politització perversa i maniquea d’alguns partits en contra de la immersió lingüística han trencat alguns espais de diàleg compartit que permetien que la comunitat educativa -en un sentit ampli- fos més protagonista i partícip de la presa de decisions polítiques. Tal com el Pla exemplifica, la generació de consensos facilita enormement avançar reformes ambicioses.

La generació de consensos facilita enormement avançar reformes ambicioses.

• La importància d’un finançament ambiciós que acompanyi les reformes educatives (entre les quals, la seva digitalització). El sistema educatiu català ha estat històricament infrafinançat, i l'agenda de la política catalana en el període post-crisi de 2008 va consistir en mesures d’austeritat que van castigar injustificadament al sector públic. L’actual gestió europea de la crisi difereix notablement de la de 2008, i les polítiques d’austeritat de fa més d’una dècada han estat substituïdes per un ambiciós pla de finançament en forma de programa Next Generation. La traducció espanyola d’aquest programa inclou polítiques adreçades a implementar la transició energètica i la digitalització de l’administració. Justament, aquesta podria ser una oportunitat per al sistema educatiu català.
• El consens que generen les iniciatives polítiques que amplien el dret a l’educació. Les polítiques educatives que amplien l’accés a l’educació (tant escolar com extraescolar) tenen la capacitat de generar suports amplis: en la comunitat educativa, la societat civil i entre els actors institucionals i partits. Són, doncs, oportunitats polítiques que val la pena ser utilitzades. Ara bé, des d’una visió que emfatitzi l’equitat educativa, cal tenir en compte que aquestes polítiques, si bé amplien l'accessibilitat, inclusivitat i universalitat d’espais i serveis educatius, són insuficients, ja que requereixen simultàniament de polítiques de caràcter redistributiu (per exemple, les que s’emmarquen en la lluita contra la segregació escolar, i que inclouen aspectes relatius a polítiques d’elecció escolar, zonificació, etc.). Aquestes últimes, però, tenen molts més costos polítics.

Les polítiques educatives que amplien l’accés a l’educació (tant escolar com extraescolar) tenen la capacitat de generar suports amplis: en la comunitat educativa, la societat civil i entre els actors institucionals i partits.

• La flexibilitat, imaginació i marge de maniobra que les diferents administracions tenen en espais competencials superposats. Les competències de les administracions poden ser limitadores, però la imaginació i la voluntat política permeten reinterpretacions flexibles d’aquestes. Hi ha marge per actuar, a tots els nivells: estatal, català, municipal. En relació amb aquest últim, els exemples de bones pràctiques locals (per exemple, de municipis contra la segregació escolar) evidencien l’ampli marge de maniobra dels ens locals, i de l’ampli espai per ocupar en termes de polítiques educatives. Com diu la cèlebre expressió de l’exalcalde de Vitòria, José Ángel Cuerda: “on acaben les meves competències comencem més incumbències”.