Recursos, afecte i la implicació de tots els actors: la recepta de les veus expertes per fer front a l’abandonament escolar

Referents de l’administració i de la comunitat educativa participen en la taula ‘Mirades que sumen’ de la presentació de la Plataforma Zero Abandonament.

“Un sistema educatiu just necessita, evidentment, més recursos i millors, però també necessita, inevitablement, posar l’afecte al centre d’acció”. La sociòloga Aïna Tarabini subratlla les necessitats de l’alumnat per no abandonar els estudis: “Necessites que algú cregui en tu”. I s’inspira en els feminismes: “Ens necessitem els uns als altres, si no ens cuidem, ens morim, literalment. No hi ha justícia sense afecte”.

El benestar, els recursos i la implicació de tots els actors en l’educació són algunes de les claus que les veus expertes apunten per fer front a l’abandonament escolar, una realitat que més de 97.000 joves patien el 2022 a Catalunya.

“No hi ha justícia sense afecte.”

Tarabini, juntament amb Pepi Vázquez, directora de projectes educatius de l’Ajuntament de Viladecans; Agustí Rubio, director d’Orientació del Consorci d’Educació de Barcelona; Xavier Martínez-Celorrio, assessor de política educativa de la Diputació de Barcelona; i Begonya Gasch, directora de l’escola El Llindar, han participat en la taula ‘Mirades que sumen’ a la presentació de Plataforma Zero Abandonament, una campanya que crida l’administració i la comunitat educativa a actuar contra aquesta xacra. Són part del grup de persones expertes que participaran en un espai de reflexió col·lectiu per compartir propostes i aprenentatges i buscar solucions a partir de sis grups de treball al voltant de diferents reptes. Per ara, han compartit la indignació després de sentir els testimonis de joves que s’han sentit rebutjats pel sistema educatiu i que han sigut protagonistes de la primera taula de la jornada.

Estratègies i polítiques de subjectivitat

“Calen polítiques de subjectivitat que posin els actors socials al centre” i que escoltin les necessitats de l’alumnat i el professorat per millorar el seu benestar, que vol dir “estar bé a l’escola, sentir que pots aprendre, que és el teu lloc”, ha continuat Tarabini.

Unes polítiques que han de ser estratègiques i holístiques, tal com ha apuntat Vázquez, que ha exposat l’aposta de l’Ajuntament de Viladecans per assolir un abandonament escolar zero el 2030. “Entenem que l’educació va més enllà de l’escola, i que tots els espais urbans, actors clau i entorn hi estan implicats”, i és per això que el pla estratègic educatiu de la ciutat té en compte el teixit empresarial, les entitats, les universitats i les administracions: “Si no ho fem plegats, no serà possible”.

“Entenem que l’educació va més enllà de l’escola, i que tots els espais urbans, actors clau i entorn hi estan implicats”

Bàlsams i trampolins

Recursos i iniciatives s’adapten cada vegada més a les diferents habilitats i ritmes de l’alumnat. És el cas dels programes de diversificació curricular que, com ha dit Rubio, els permeten “visualitzar-se al món laboral i construir vocació”, a més d’acreditar els Estudis Secundaris Obligatoris (ESO). Posteriorment, recursos com el Servei d’Orientació - Pla Jove els poden ajudar a decidir quin grau mitjà cursar, i els programes de reforç els poden acompanyar emocionalment en aquest trànsit a l’educació postobligatòria, ha afegit.

Per la seva banda, Celorrio ha volgut subratllar la tasca històrica dels serveis municipals: “Els ajuntaments, els educadors, les entitats, sempre han estat a l’avantguarda de les respostes”.

Recursos com les Escoles de Segones Oportunitats faciliten aquests camins alternatius a l’educació ordinària. Begonya Gasch, directora de l’escola El Llindar, ha apuntat que volen tenir una mirada transformadora en clau política i ha insistit en l’adaptació al recorregut de l’alumnat. Aquesta escola és diferent per a cada persona: és un “bàlsam per a aquelles a qui ningú s’ha mirat”; per a altres és “un trampolí per poder accedir a cicles més ben preparats acadèmicament i personalment, perquè han començat a fer front al seu patiment”; i encara per a d’altres és una “trajectòria professional”.

Aquestes iniciatives il·luminen les vies que s’allunyen del camí marcat de l’educació ordinària, però, com apunta Tarabini, “no sempre hi ha carreteres secundàries” i moltes vegades no porten enlloc, són més llargues, no connecten amb les vies principals o són doloroses. “Ja n’hi ha prou” de sentir que la realitat de moltes persones és que no troben el seu lloc als centres educatius. Les veus expertes coincideixen que la revisió és urgent.