“Pregunta’m què em passa”: l’hora d’escoltar el jovent que abandona els estudis

21/03/2023

Carla Fajardo, periodista

“He suspès sempre totes les matèries i, després, les recuperava. Però a ningú li importava perquè sempre he sigut una persona callada i passo desapercebut. No se sabien ni el meu nom”. Davant d’aquestes paraules de l’Alejandro, s’evidencia que la lluita contra l’abandonament escolar és inajornable. Ell és un dels joves que ha participat en la taula rodona ‘Joves que no abandonen’ en el marc de la presentació de la Plataforma Zero Abandonament, que fa una crida a les administracions, els municipis i la comunitat educativa a actuar, així com a compartir propostes i aprenentatges per fer front a aquesta llosa.

Relacionat: Recupera el vídeo de la jornada de presentació de la Plataforma Zero Abandonament

“Una pregunta: què et passa?” és el que tant l’Alejandro com la Nerea, el Moha, la Natalia, el Yago, la Idaria, la Madelin i el Nil haurien necessitat en el moment en què van abandonar els estudis ordinaris i en què podrien haver deixat els estudis definitivament. Aquesta era la realitat de més 97.000 joves a Catalunya el 2022.

Una pedra a la motxilla

L’abandonament escolar afecta especialment els nois, les famílies vulnerables i les persones amb experiències migratòries. “Quan una persona té una dificultat, se l’hauria d’ajudar, no?”, es pregunta la Natalia. Sovint es tracta d’una suma de factors que es van acumulant, i que tant en el seu cas com en el de la Nerea van tenir a veure amb pressions estètiques sobre el seu físic. Totes dues relaten trastorns alimentaris i d’ansietat que van suposar, com diu la Nerea, “una de les primeres pedres a la motxilla”.

“Quan una persona té una dificultat, se l’hauria d’ajudar, no?”

Relacionat: Uneix-te a un dels 6 reptes de la Plataforma per sumar esforços i contribuir a assolir un país de Zero Abandonament escolar!

Aquesta situació només va afavorir-ne d’altres, afirma: “Em vaig ajuntar amb gent amb la qual no m’hauria d’haver ajuntat, tenia problemes econòmics a casa, i aquesta motxilla s’anava omplint. Vaig repetir primer, vaig repetir segon i, a tercer, em van donar per vençuda”. Quan la comunitat educativa no confia en les teves capacitats, el cop a l’autoestima és inevitable: “Si algú que és del sector educatiu no m’està donant suport, llavors on puc arribar?”

“Si algú que és del sector educatiu no m’està donant suport, llavors on puc arribar?”

La persistència de joves que no abandonen

Lluny d’abandonar, aquest jovent destaca per la seva persistència i va trobar alternatives educatives per continuar formant-se. N’hi ha que ja treballen, com el Moha, que és auxiliar d’infermeria, i altres que estan estudiant allò que els motiva, com el Yago, que està fent el grau superior en desenvolupament d’aplicacions informàtiques després de descobrir aquest àmbit amb el projecte de diversificació curricular FAR, que va canviar totalment les seves qualificacions. “Vaig treure un 10 i li vaig dir a la professora que aquella nota no era meva, que hi havia alguna cosa que estava malament”, explica amb simpatia.

I és que la situació d’aquest jovent es va capgirar en trobar iniciatives com els Programes de Formació i Inserció (PFI) del Centre Vallès de l’Ajuntament de Granollers, l’Observatori de Transicions i Trajectòries Educatives, l’Escola de Noves Oportunitats o el programa Projecta’t.

L’atenció individualitzada d’aquests recursos permet adaptar-se a la realitat diversa de les persones i tenir en compte el que hi ha darrere de l’abandonament escolar, perquè, com diu la Madelin, “quan baixa el rendiment no és perquè no vulguem aprendre, sinó perquè potser hi ha alguna cosa que no està bé amb la nostra salut mental”.

És a partir d’aquests recursos que s’han reincorporat als estudis, però també que han millorat el seu benestar. “Estava molt orgullosa de mi mateixa, ho aprovava tot, em deien el que necessitava sentir. Va ser una remuntada increïble”, explica la Natalia sobre la seva experiència amb el PFI. “Em van dir ‘Tu pots’, i m’ho vaig creure. Vaig començar a treure bones notes. M’han donat la brillantor que vaig perdre, la motivació, la força”, continua la Nerea.

“És a partir d’aquests recursos que s’han reincorporat als estudis, però també que han millorat el seu benestar.”

Totes aquestes experiències ens fan sens dubte ser qui som. I és per això que totes dues es volen dedicar a l’atenció a les persones. La Natalia, a la integració social, i la Nerea, a la psicologia: “Per donar suport a les persones que, com jo, no n’han tingut”.

Aquest trajecte que el Moha descriu com “deixar l’autopista i agafar la carretera secundària” els ha permès circular al seu ritme, però cal “integrar aquests recursos en el tronc del sistema”, diu Laura Torrabadella, moderadora de la taula. I sobretot escoltar aquest jovent a l’hora de fer polítiques públiques perquè són la veritable “veu de l’experiència”.