4 claus per connectar recerca i política educativa i impulsar la millora de l’educació
30/08/2021
Fa temps que la recerca ha constatat que la repetició de curs és una mesura que no comporta beneficis (en tot cas, perjudicis) en el progrés educatiu o en les actituds de l’alumnat repetidor, mentre que és una mesura extremadament costosa. I tot i així, la repetició segueix sent una pràctica present al nostre sistema educatiu.
La recerca també assenyala que l’educació 0-3 afavoreix les oportunitats dels infants de famílies amb menys recursos. Sabem, a més, que el retorn d’aquesta inversió en termes econòmics i socials està molt per sobre del seu cost. Fins ara, però, no hi ha hagut una política decidida d’universalització de l’accés a l’educació en aquesta etapa.
Relacionat: Suma’t al manifest Apostem per la recerca per millorar l’educació del país
La supressió de la repetició i la universalització d’una educació 0-3 de qualitat haurien de suposar un increment de les oportunitats educatives del conjunt de l’alumnat i incrementarien l’equitat i l’eficiència del sistema. Per què, doncs, no hi ha un autèntic impuls d’aquestes polítiques?
La falta d’atenció a les conclusions de la recerca té com a conseqüència una pèrdua d’oportunitats de millora del sistema i un increment de la desigualtat
Es tracta d’un símptoma del modest paper que, a casa nostra, juguen les evidències científiques en la presa de decisions al voltant de les polítiques educatives. Aquesta falta d’atenció a les conclusions de la recerca té com a conseqüència una pèrdua d’oportunitats de millora del sistema i un increment de la desigualtat: afecta en major mesura aquells infants i joves que ja compten amb menys oportunitats de partida.
És innegable que governar implica gestionar la complexitat, fent-ho, a més, en un context de recursos limitats, i posar en joc valors i preferències diversos. Però també és obvi que la recerca té molt a oferir en l’abordatge de les problemàtiques socials i educatives: permet fer millors polítiques (més efectives, eficients i equitatives, com vèiem en els exemples anteriors) i contribueix a la racionalització del debat públic i a una major transparència. Per tant, una política educativa responsable ha de partir i avançar de la mà del coneixement rigorós.
Relacionat: Evidències que impulsen oportunitats. Fonamentem la recuperació educativa!
Ara bé, el diàleg constructiu entre ciència i política no passa per casualitat. D’entrada, calen recercadors compromesos i responsables polítics disposats a escoltar-los, però fins i tot així segueix havent-hi obstacles a superar.
L’experiència dels governs que han volgut fer una aposta per unes polítiques informades en les evidències constata que, només amb la voluntat d’investigadors i gestors públics, no n’hi ha prou. Per assegurar que la fonamentació de les polítiques educatives es produeix d’una manera sostenible, transparent i sostinguda en el temps, els governs d’arreu del món estan posant en marxa instruments enfocats a 4 grans objectius:
1. Incentivar una recerca educativa útil per respondre als reptes educatius del país
En alguns països, com Països Baixos o Bèlgica, s’ofereixen línies de finançament específic per a recerca que respon a reptes concrets o, directament, es creen centres de recerca orientats a la producció de coneixement per respondre a preguntes prioritzades políticament.
També s’han fet grans apostes, com la d’Estònia, per disposar de bases de dades administratives integrades i de qualitat sobre aspectes clau de l’educació (els resultats en les proves de competències, sobre les trajectòries educatives de l’alumnat, sobre absentisme i abandonament, sobre l’accés a determinats ajuts o programes, etc.) i per fer-les accessibles a analistes i investigadors.
2. Garantir que el coneixement generat és transferit i conegut pels actors clau del sistema educatiu
Per estar en disposició d’aprofitar el coneixement generat, cal que aquest arribi als actors clau. Tant els professionals de primera línia, docents i altres educadors, com aquells que són responsables de planificar i organitzar els diferents serveis i programes que conformen el sistema educatiu han de poder entrar en contacte amb aquest coneixement i apropiar-se’l.
Això no sempre és fàcil, per molts motius: un d’ells és que els resultats de les investigacions solen difondre’s en publicacions destinades exclusivament als recercadors, que no acaben de ser útils ni rellevants per als professionals, i que sovint no els són ni tan sols accessibles. Com es pot donar resposta a aquest repte? Un exemple: l’any 2013, el Ministeri d’Educació i Recerca de Noruega va crear un organisme específic amb la funció d’identificar, sintetitzar i fer arribar a professionals i responsables del món educatiu les evidències més rellevants per a la presa de decisions, en un format i en un llenguatge adaptats a les seves necessitats.
Relacionat: Llegeix la publicació Evidències que impulsen oportunitats. Fonamentem la recuperació educativa!
3. Avaluar sistemàticament i de manera rigorosa les polítiques educatives.
Al Regne Unit es va voler donar resposta a la crisi educativa generada pel tancament de les escoles arran de la Covid-19 amb el National Tutoring Programme, una gran estratègia d’acompanyament individualitzat a l’alumnat. I, al mateix temps que entrava en funcionament aquest programa, es va posar en marxa tot un seguit d’estudis per avaluar-lo, amb l’objectiu d’obtenir informació robusta que ajudés a resoldre allò que no estigués funcionant correctament, a esclarir amb seguretat si el programa acaba complint o no el seu propòsit i a recollir aprenentatges per poder dissenyar intervencions similars en un futur.
És un exemple de l’esforç que es dedica en alguns entorns a obtenir informació sobre la implementació, l’efectivitat i l’eficiència dels programes i polítiques educatives que despleguen. El coneixement que es pot generar arran del funcionament de les polítiques públiques és una de les millors fonts d’aprenentatge per a qualsevol sistema, des d’un punt de vista de millora continuada; a més de ser, per descomptat, una eina de retiment de comptes i transparència envers la ciutadania.
4. Garantir que les evidències es tenen en compte de manera sistemàtica en la presa de decisions sobre polítiques educatives
El moment clau de tot plegat és el de la presa de decisions. No n’hi ha prou amb generar evidències i difondre-les: cal que es tinguin en compte. Per assegurar-ho, en alguns països s’aposta per formar els gestors públics en competències vinculades a la ciència i a l’ús d’evidències per a les polítiques públiques.
No n’hi ha prou amb generar evidències i difondre-les: cal que es tinguin en compte.
Una estratègia complementària és la de crear unitats i procediments que forcin, incentivin i facilitin la incorporació de les evidències: des d’unitats internes a les administracions públiques que assessoren el disseny dels programes, com a Filipines, fins a òrgans externs que revisen l’adequació d’aquestes propostes tenint en compte el coneixement científic disponible.
I a casa nostra?
Catalunya compta amb moltes llavors del que pot ser un sistema educatiu més informat en la recerca: una llarga tradició de col·laboració entre docents i investigadors a l’entorn dels ICE, més d’una vuitantena de grups de recerca reconeguts que treballen en l’àmbit educatiu, algunes unitats de coneixement que ja estan funcionant en el si de les administracions educatives… Però al nostre país queda molt camí per recórrer en la connexió entre recerca i política educativa, una connexió que ha de permetre una presa de decisions informada per fer un salt en la qualitat i l’equitat de l’educació.
Per això, la Fundació Bofill i més de 700 docents, investigadors, escoles, entitats i grups de recerca assenyalem la necessitat de fer una aposta institucional per connectar la política educativa amb la recerca. Aquesta ha de ser la legislatura en què es posin les bases per a unes polítiques educatives fonamentades: sabem per què és necessari i quines eines calen per fer-ho.
Si vols saber-ne més, entra a recercaperleducacio.cat, suma't a la proposta i comparteix-la!
