Busquem la superxarxa

En un moment on els recursos econòmics per la formació continuada de mestres han escassejat (si més no, com l’havíem imaginat fins al moment), la necessitat, gairebé inherent, dels equips pedagògics de centre de seguir aprenent, va fer emergir en el nostre territori educatiu un ampli i divers nombre de xarxes: algunes han esdevingut xarxes a gran escala sota el paraigües institucional i d’altres programes temporals impulsats a nivell privat; algunes xarxes estan formades només per mestres i d’altres acullen altres agents de la comunitat educativa; algunes tenen un abast territorial ampli i d’altres són d’àmbit comarcal; n’hi ha d’impulsades verticalment i d’altres de més assembleàries simplement tolerades pel sistema…

És per aquesta diversitat organitzativa i pel seu elevat nombre, que es fa del tot necessari analitzar-les amb deteniment i descriure-les: quin impacte tenen i sobre qui? Com transcendeix aquest impacte en l’aprenentatge dels infants i joves? Què i com s’aprèn en aquestes xarxes? Com s’organitzen per no morir d’èxit? Qui les impulsa i com se sostenen? Només si constatem amb evidències la seva efectivitat i podem descriure els seus punts forts podrem impulsar-les i arrelar-les al nostre territori com una manera d’aprendre plegades molt potent d’ara endavant. Per això estudis científics com la revisió d’evidències Xarxes entre escoles per a la millora educativa. Quines pràctiques són les més efectives?, elaborada per la Georgeta Ion i el Chris Brown i promoguda per la iniciativa Què funciona en educació?, tenen tot el sentit.

Del seu estudi i de l’experiència viscuda en primera persona es poden deduir certs descriptors que podrien esdevenir la clau de l’èxit d’una xarxa i que podrien servir de brúixola en la consecució de la xarxa educativa ideal. Per fer aquesta descripció em recolzaré en els 7 principis de l’aprenentatge, per remarcar, un cop més, que el que passa en una xarxa educativa és que els mestres i les mestres aprenem.

L’aprenent està en el centre de l’aprenentatge

Del primer principi en podem deduir que una de les claus per l'èxit de les xarxes és que han de ser tan horitzontals com sigui possible: les persones que participen de les xarxes han de prendre decisions i responsabilitzar-se del que volen aprendre i de com ho volen aprendre. Per tant, caldrà dissenyar escenaris de participació per debatre i donar veu als protagonistes de la xarxa.

L’aprenentatge és de naturalesa social

Està clar que no podríem parlar de xarxes si no hi hagués connexió entre centres, però una altra cosa, i aquí és on cal posar la mirada, és com són els nodes de connexió entre els centres i les persones i quin és l’ample de banda d’aquesta xarxa. Òbviament és molt interessant que hi hagi coneixement del què passa en altres centres, però no n’hi ha prou. El que realment és clau és que es teixeixin complicitats en el si de la xarxa i que els centres cooperin en nom d’un benefici comú en forma d’aprenentatge.

Les emocions són part integral de l’aprenentatge

El que passi a les xarxes estarà íntimament relacionat a com se sentin les persones i centres que en formin part. Per començar, els membres de la xarxa necessitaran compartir un somni, un llenguatge i un propòsit que els faci sentir reconeguts dins de la xarxa. Per altra banda, serà molt important que la participació en aquest col·lectiu sorgeixi d’una necessitat real que ajudi a anar construint respostes, ja que això farà que s’hi vinculin de forma honesta. La revisió d’evidències és clara en aquest sentit: perquè les xarxes s’acabin traduint en una millora dels aprenentatges de l’alumnat, cal que tinguin uns objectius ben definits i compartits. Per últim, la participació en una xarxa pot ser l’escenari ideal per visibilitzar, empoderar i reforçar l’autoestima de centres que generalment resten a l’ombra quan treballen de forma individual.

L’aprenentatge ha de tenir en compte les diferències individuals

En una xarxa educativa cal atendre la diversitat de ritmes i moments de la mateixa manera que ho fem en una aula. No totes les persones ni tots els centres parteixen del mateix punt de reflexió, ni tots han tingut la mateixa història, i és per això que cal dissenyar escenaris inclusius d’aprenentatge que evitin deixar ningú pel camí i on tothom hi jugui un paper valuós.

L’esforç de tots els aprenents és clau per a l’aprenentatge

Participar d’una xarxa requereix esforç i temps (un bé escàs i molt preuat) i és per això que l’aprenentatge realitzat en xarxa ha de ser pràctic tant a curt com a mitjà termini, defugint només de trobades per fer teràpia col·lectiva. Per altra banda, haurem de vetllar per una organització sostenible de la xarxa que no l’ofegui d’èxit i no ofegui a les persones que miren d’impulsar-la per tal de poder donar temps a la xarxa a implantar-se i arrelar-se. Un cop més, i aquest cop vinculada al concepte d’esforç, apareix la necessitat d’aprendre com a motor de la motivació per participar de la xarxa.

L’avaluació continuada afavoreix l’aprenentatge

Com qualsevol ésser que aprèn, la xarxa necessitarà mecanismes d’autoreflexió i d’autoregulació per tal de rendibilitzar els aprenentatges realitzats col·lectivament: compartir objectius clars, revisar interessos comuns i reservar moments per l’autoanàlisi esdevé clau en aquesta autoavaluació. També es perfila com a element clau en la regulació exigent de la xarxa, la participació de persones externes expertes que posen el contrapunt i qüestionen constructivament des de l’expertesa els aprenentatges realitzats.

Aprendre és construir connexions horitzontals

Assegurant que tothom que hi participa comparteix els propòsits comuns de la xarxa (els sistèmics i els propis), és evident que com més densa sigui la trama teixida i més permeable sigui la xarxa, majors i més complexes seran les oportunitats d’aprenentatge.

I un cop descrits els elements claus d’una xarxa, què i qui les pot fer possibles? Tres agents en poden ser responsables:

• L’administració, que ha d’alimentar-les amb recursos econòmics perquè puguin disposar de persones de nivell i eines vàlides i que ha de nodrir-les en temps i reconeixement per impulsar-les. Aquests elements s’han demostrat decisius: les evidències indiquen que perquè les xarxes siguin efectives, necessiten disposar d’un recorregut de 3-4 anys i assegurar temps i condicions per a la formació i l’aprenentatge professional. Alhora, l'administració ha de validar-les i alinear-les en el propòsit comú del sistema.

• Els equips directius, que han de convidar i seduir la seva comunitat facilitant la participació en la xarxa com a recurs de qualitat per a cobrir la necessitat de seguir aprenent.

• Els mestres i les mestres, que han de vincular-se a la xarxa no només entenent-la com un espai per compartir coneixements sinó com el millor escenari per construir coneixement i aprendre plegats.

Vols saber-ne més? Pots recuperar el vídeo-resum del webinar Escoles que fan xarxa: com impacten en els aprenentatges de l’alumnat? i descarregar la revisió d'evidències publicada.