“Cap a un país que no abandona”

Ponència de la cap de projectes i experta en abandonament escolar prematur, Elena Sintes, a la Comissió d’Educació del Parlament de Catalunya.

• Elena Sintes al Parlament: "L'abandonament escolar prematur és un problema de país que es pot resoldre"

L’abandonament escolar prematur: el que està en joc

Parlar avui d’abandonament escolar prematur és parlar d’un dels reptes més importants del nostre sistema educatiu, però també d’un repte de país. No és només una qüestió educativa, és una qüestió d’equitat, d’oportunitats, i de futur col·lectiu.

Els organismes internacionals —la UNESCO, la Comissió Europea— ens recorden que l’educació ha de garantir a totes les persones l’oportunitat d’aprendre al llarg de la vida. Avui en dia això vol dir que no n’hi ha prou amb assegurar l’escolarització obligatòria: cal garantir que tots els joves accedeixen i completen estudis postobligatoris, que són els que permeten condicions de vida dignes i plenes.

Tenir només el títol d’ESO ja no garanteix aquestes condicions. A Catalunya, les persones que només disposen del títol d’ESO tenen una taxa d’atur gairebé tres vegades superior a la de qui té estudis postobligatoris, ingressos més baixos i pitjors indicadors de salut i benestar al llarg de la vida. Això significa trajectòries vitals fràgils i un futur col·lectiu vulnerable com a país.

Per aquest motiu, la Unió Europea s’ha fixat com a objectiu que pràcticament tots els joves completin, com a mínim, els estudis postobligatoris. De fet, insta els estats membres a reduir l’abandonament escolar per sota del 9% i a garantir l’accés universal a l’educació postobligatòria.

Catalunya, però, continua entre els països d’Europa amb més joves poc qualificats i sense estudis postobligatoris. Tot i haver reduït notablement l’abandonament escolar prematur en les darreres dècades (al 2008 era del 32,9%), al 2024 el 13,7% dels catalans d’entre 18 i 24 anys no tenien cap titulació més enllà de l’ESO ni estaven estudiant. Una proporció per sobre de la mitjana d’Espanya (13,0%) i de la Unió Europea (9,3%) i a pràcticament 9 punts del País Basc (5%).

Així, mentre països com Portugal, Grècia o Irlanda han aconseguit reduir molt l’abandonament els darrers 10 anys, i superen amb escreix els objectius europeus, Catalunya no ha aconseguit en cap moment complir l’objectiu d’estar per sota el 10% el 2020 i es troba lluny d’arribar la fita del 9% al 2030.

Molts països han respost a l’abandonament escolar prematur amb polítiques públiques ambicioses i sostingudes. Si no actuem amb la mateixa determinació, Catalunya corre el risc de quedar despenjada.

Mantenir aquestes xifres d’abandonament escolar no només posa en risc l’equitat, sinó també la competitivitat, la cohesió social i la capacitat de futur del nostre país. L’abandonament escolar no és només un problema educatiu: és una pèrdua de talent, d’oportunitats i d’esperança col·lectiva. 

Les esquerdes del sistema: què ens diuen les dades

Per entendre per què encara tenim tants joves que deixen els estudis abans d’hora, cal mirar el sistema educatiu de prop. Les dades de la diagnosi que hem elaborat a partir de dades de registre del Departament d’Educació i Formació Professional mostren on i per què es trenquen les trajectòries educatives.

Primer: la major part de l’abandonament es produeix durant o just en acabar l’ESO.

 L’any 2019-2020, el 12,5% de l’alumnat que cursava 4t d’ESO no va fer el salt a l’educació postobligatòria. Això són prop de 10.000 joves en un sol curs. La meitat d’aquests nois i noies sí que s’havien graduat, però tot i així no van continuar estudiant.

Són joves que estaven dins del sistema i que s’hauria pogut evitar que abandonessin si s’hagués actuat a temps. Calen mesures específiques per identificar la situació de cada alumne durant l’ESO i oferir acompanyament, orientació i suports individualitzats que assegurin el pas als estudis postobligatoris.

És important entendre, sobretot, que aquest fenomen no és aleatori: entre l’alumnat més vulnerable —socialment o educativament—, gairebé un 30% no continua estudiant després de 4t, mentre que entre la resta la xifra ronda el 10%. Això evidencia que no es disposa d’un bon sistema de suport educatiu ni d’ajuts per garantir la continuïtat educativa, especialment per a l’alumnat amb menys recursos.

Avui els estudis que té la teva mare, els ingressos que té la teva família o el lloc on has nascut fa que tinguis més números de deixar d'estudiar. Això diu molt de la qualitat d'un sistema educatiu. Si no és capaç de compensar les desigualtats d'origen no pot ser un bon sistema educatiu.

A més a més, la meitat de l'alumnat que no transita a batxillerat o CFGM es concentra en només una quarta part dels centres del país. Això vol dir que tenim un sistema amb esquerdes molt localitzades, on la concentració de vulnerabilitat amplifica el risc d’abandonament.

Segon: quan mirem els que sí que arriben a la postobligatòria, veiem que el problema continua.

Amb dades del curs 2020-2021, als cicles formatius de grau mitjà, un 14,8% de l’alumnat abandona sense obtenir el títol —més de 9.000 joves en un any. A batxillerat, la xifra és menor (4,7%), però representa prop de 5.000 estudiants que també es perden pel camí.

El primer curs és crític: dos terços dels abandonaments es produeixen durant aquest període, un indicador clar dels dèficits d’orientació i d’acompanyament, tant a l’ESO com durant la transició i l’estada als estudis postobligatoris.

Als Cicles Formatius de Grau Mitjà hi ha un volum important de joves de més de 20 anys que havien interromput els estudis i intenten reprendre’ls més tard. L’alumnat de més edat tendeix a presentar taxes d’abandonament més elevades. Qui interromp i reprèn els estudis té més probabilitats d’abandonar. D’aquí la importància de garantir que puguin seguir estudiant just en acabar ESO.

En resum, l’anàlisi de les dades del propi Departament d’Educació mostra que Catalunya pateix un dèficit de polítiques de continuïtat educativa. Avui, massa joves caminen per un itinerari educatiu sense baranes ni xarxa: sense prou suports per no caure, ni prou opcions per tornar-hi quan ho fan. Perquè quan un jove abandona els estudis, ha fracassat un sistema que no acompanya.

A Catalunya hi ha milers de joves que volen continuar estudiant. Joves que, tot i tenir-ho difícil, s’esforcen, perseveren i superen obstacles de tota mena, però que massa sovint es veuen empesos a deixar d’estudiar.

Creiem que tots els joves han de tenir el deure d’esforçar-se, però també el dret de continuar estudiant amb tots els suports necessaris, en un sistema que posi les condicions i els acompanyi. Avui el sistema no les posa. Molts altres països que ens porten avantatge han trobat solucions per formar i qualificar a la major part de la seva joventut.

 Es pot revertir: el que sabem que funciona

L’abandonament escolar prematur no és un problema irresoluble, altres països han demostrat que és possible reduir l’abandonament escolar quan hi ha polítiques públiques ben orientades, sostingudes i finançades. A partir de la diagnosi i de l’evidència internacional, proposem quatre línies prioritàries d’acció:

1. Desenvolupar un sistema d’identificació precoç del risc d’abandonament, en col·laboració amb els municipis: Els països que han reduït més l’abandonament compten amb sistemes d’alerta primerenca. A partir d’aquesta identificació s’activen mesures i suports ajustats a cada cas per assegurar la continuïtat educativa. A Catalunya, els alumnes en risc no es detecten prou aviat. Tot i disposar d’un registre d’alumnes (RALC) des del 2016, no s’utilitza per identificar l’alumnat amb més risc ni per intervenir preventivament, ni es comparteix de manera efectiva amb els ajuntaments perquè puguin detectar, atendre i reorientar els joves que han abandonat o estan a punt de fer-ho.
   
   
2. Prioritzar recursos cap als centres amb major vulnerabilitat i alts nivells d’abandonament: Cal dotar aquests centres de recursos i personal addicionals, desplegar dispositius específics d’acompanyament en la transició cap a la postobligatòria i reforçar el personal d’atenció educativa no docent. És una línia que, per exemple, Portugal o Irlanda fa temps que desenvolupen.
   
   
3. Garantir que la manca de recursos econòmics no sigui mai una barrera: Tot i que un terç de l’alumnat en situació de vulnerabilitat abandona prematurament, no disposem d’un sistema d’ajuts suficient per facilitar l’accés i la permanència a la postobligatòria.
   
   Els països que inverteixen més en beques presenten menys desigualtats i menys abandonament. A casa nostra no hi ha política de beques, hi ha “una mica de gestió” amb beques. Si es confirma la transferència del programa estatal de beques postobligatòries a la Generalitat, és el moment d’articular un programa propi, sòlid i ben dotat a secundària, orientat prioritàriament als joves amb menys recursos, tal i com han fet altres comunitats autònomes
   
   El curs 2020-2021, la inversió en beques va representar només un 3,4% de la despesa pública en educació, percentatge que ens situa a la cua dels països europeus.
   
   Als estudis no universitaris, l’alumnat becat és el 16,9%, per sota de la mitjana espanyola (23,4%) i molt per sota del risc de pobresa (31,7% el 2022).
   
4. Més i millors recursos d’orientació, suport i mentoria: Orientar, acompanyar i mentorar són clau per evitar l’abandonament. Massa joves deixen els estudis pel desajust entre expectatives i la realitat.

• El nou decret d’orientació ha d’assegurar plans individualitzats d’orientació i d’acompanyament a tots els centres, des de l’ESO fins a la postobligatòria.

• Cal incorporar l’orientació educativa i professional com a peça central i connectar-la amb la planificació i ampliació de l’oferta postobligatòria, perquè cap jove deixi d’estudiar per falta de places, opcions adequades o acompanyament en la transició i en les decisions posteriors.

Aquestes mesures no són teòriques. Són concretes, factibles i avaluables i poden transformar el futur de milers de joves si es despleguen amb ambició i amb mirada de país.

El paper del Parlament i el moment actual

Vull acabar amb un reconeixement. Si avui parlem d’abandonament escolar prematur en aquesta cambra és gràcies al treball del Parlament des del 2023, que ha situat el tema a l’agenda política i social —un tema que fins fa poc havia estat invisible i normalitzat.

Aquest debat ha permès generar consciència, impulsar consensos i situar el repte al centre de les polítiques educatives. Fruit d’aquest procés, el proper 7 de novembre el Departament d’Educació i Formació Professional presentarà un Pla d’Acció contra l’Abandonament Escolar Prematur. Serà un primer pas important, perquè fins ara no n’hi ha hagut cap. El repte, ara, és que aquest pla estigui a l’alçada del desafiament que tenim com a país. Amb recursos, ambició i concreció perquè no es quedi en un anunci o una oportunitat perduda.

La setmana passada, el president, la Mesa i els 135 diputats vau rebre una mostra de les cartes que han escrit centenars de joves d’arreu del país sobre la seva experiència educativa.

 Aquestes cartes evidencien que deixar d’estudiar gairebé mai no és una decisió estrictament personal, sinó el resultat de traves que no s’han atès a temps.

El més còmode potser és dir que si deixen d’estudiar és perquè “no valen per estudiar”, però la realitat és que el sistema no ha estat prou capaç d’acompanyar tothom per superar aquestes traves. Com fan a Portugal o Irlanda, cal oferir suports i itineraris flexibles, adaptats a les condicions i necessitats de cada alumne, perquè tothom pugui trobar el seu camí formatiu.

Això és possible si hi ha voluntat política i compromís col·lectiu per posar els recursos, les eines i les prioritats al lloc on cal. Són traves amb solució, afortunadament. Resoldre-les també és a les mans d’aquest Parlament: per la via de la legislació, negociant bons pressupostos i, en definitiva, donant a l’abandonament escolar la importància de país que té.