“El repte no està en la tecnologia, sinó en dotar-la de sentit pedagògic”

Notícies

Experts, docents i equips directius van abordar els reptes de la transformació digital a les escoles en una jornada organitzada per la Fundació Bofill a la Nau Bostik.

La pandèmia va obligar el curs passat a invertir en dispositius i connectivitat i a formar els docents a marxes forçades. Després d’aquesta digitalització accelerada, d’emergència, experts, docents i membres d’equips directius han fet balanç dels aprenentatges i han plantejat reptes de futur en una jornada que va tenir lloc el dijous 14 d’octubre a la Nau Bostik de Barcelona i que també es va poder seguir per streaming.

ACTE EDUCACIÓ 14 D'OCTUBRE_NAU BOSTIK

Durant la sessió es va presentar l’informe Educació híbrida. Com impulsar la transformació digital de l’escola –elaborat per Miquel Àngel Prats, professor de Tecnologia Educativa de la Universitat Ramon Llull, i Elena Sintes, cap de projectes de la Fundació Bofill, juntament amb deu experts en digitalització educativa–, que té com a objectiu repensar la tecnologia per millorar la pràctica educativa diària i reduir les desigualtats.

"La digitalització en l'educació ha de ser una eina per educar amb més qualitat i sense deixar ningú enrere" - Elena Sintes

Com impulsar la transformació digital de l’escola?

L’informe proposa “espais i temps flexibles” que integrin la tecnologia i que comptin amb l’acompanyament dels docents. A més, Prats va explicar exemples per a concretar com seria aquesta reorganització de temps i espais en un institut híbrid i en una escola híbrida. Per a un institut de secundària, contempla un 60% de treball presencial –amb un 20% de classe expositiva i un 40% de treball dirigit i per grups– i un 40% de treball virtual –repartit a parts iguals entre el treball grupal i el treball autònom. Per a una escola de primària, proposa un 80% de treball presencial i un 20% virtual –amb la meitat del temps per a activitats cooperatives i l’altra meitat, individuals.

Relacionat: Descarrega les infografies Un dia en un centre híbrid

“El treball virtual no cal que sigui des de casa”, aclareix Prats, sinó que pot ser sincrònic i presencial en el centre, “de la mateixa manera que es pot estar present en molts altres espais educatius a més de l’aula”. El que es busca, doncs, és combinar els avantatges de la presencialitat, com la col·laboració entre iguals, i els de la virtualitat, com el foment de l’autonomia. “El repte tecnològic no es troba en les màquines”, subratlla Sintes, “sinó a dotar aquestes eines de sentit pedagògic”.

Aquest model també encoratja la participació de l’entorn escolar i dissenya activitats en què els estudiants col·laborin amb la seva biblioteca o el seu centre d’atenció primària de referència.

"No es tracta tant de tenir els aparells, sinó de saber-los utilitzar bé, amb criteri i sabent-ne desconnectar" - Miquel Àngel Prats

Per implantar-lo, una de les claus és augmentar els nombre de tutors per alumne, de tal manera que cada docent pugui fer acompanyament i mentoratge d’un grup reduït d’alumnes. En aquest sentit, Prats defensa que un canvi en la distribució dels espais i una organització temporal no sotmesa a una graella horària donaria més marge per a una atenció més personalitzada.

Relacionat: Llegeix l'article Flexibilitat d’espai i temps, requisits indispensables per a un aprenentatge híbrid

Com utilitzar les tecnologies digitals per millorar les activitats a l'aula?

Si parlem de metodologies d’aprenentatge, per a Pilar Gargallo, presidenta de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya, és fonamental que els usos de les tecnologies digitals formin part del projecte educatiu del centre, que el professorat tingui accés a una formació de qualitat, i que les activitats siguin transversals i equitatives per no deixar ningú enrere.

Lligat a les metodologies, Albert Sangrà, catedràtic d’Educació de la Universitat Oberta de Catalunya, aposta per la “màxima diversificació” d’eines i agents avaluadors, amb protagonisme de l’autoavaluació i la coavaluació, a més de l’avaluació formativa a càrrec del docent. També defensa que cal aprendre a “distingir” entre el temps per ensenyar i el temps per aprendre. “No hem d’estar sempre davant l’alumne perquè aprengui ni tampoc per avaluar-lo”, afirma.

Pel que fa a l’ús dels entorns virtuals d’aprenentatge, Jordi Simón, professor de la Universitat Ramon Llull, esmenta tres principis. El primer és la continuïtat entre el treball presencial i el no presencial, com ara començar un debat en un fòrum virtual i continuar-lo a l’aula. El segon és la centralitat, per tal que els estudiants tinguin clar on és el seu centre d’aprenentatge. I per últim, el desenvolupament de l’autonomia, amb l’ús, per exemple, de vídeos que donin pistes sobre com resoldre les activitats. Això permetria, segons Simón, “més temps per personalitzar i acompanyar l’aprenentatge”.

En aquesta línia, una professora d’una escola d’adults va compartir una reflexió sobre la importància de la tutorització i d’acompanyar l’alumnat en el seu procés d’autonomia, especialment quan es treballa des de casa.

Un altre docent, en aquest cas de la Universitat de València, instava els centres capdavanters a “socialitzar les bones pràctiques” per compartir experiències que puguin ser significatives segons el context de cada centre. Ho comparteix Gargallo, i recorda que “la introducció de noves metodologies ha de sorgir de la necessitat i no d’una moda”. Per això, diu, cal “observar altres entorns per modular el nostre i determinar diferents pràctiques inspiradores”.

Com acompanyar l'alumnat perquè sigui competent digitalment?

Néixer en un context digital no significa ser capaç d’utilitzar la tecnologia amb sentit crític. Per això, segons subratlla Sintes, la tutorització és encara més determinant en un model d’escola que utilitza cada cop més els recursos virtuals per assolir “l’autonomia, la seguretat i el benestar digital”.

“L’alumnat necessita referents de manera constant, més enllà de les hores de tutoria”, manifesta Enric Roca, director d’Edu21 i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona. Per això, proposa designar “referents” per a grups reduïts d’alumnes “que els coneguin molt a fons i segueixin el seu creixement al llarg de diversos anys per garantir un acompanyament integral”.

A propòsit, Jordi Puche, mestre i membre dels Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya, remarca que el professorat ha d’identificar no només les necessitats acadèmiques de l’alumne, sinó també les personals, les de la família i les de la comunitat, però reconeix que cal més formació i més temps. Un cop obert el debat, un mestre d’un municipi petit va posar en valor “humanitzar l’educació” i un altre docent, tutor d’una escola de primària, plantejava que les famílies puguin participar en la tria del referent del seus fills.

“La qüestió híbrida ens convida a replantejar la concepció del món, que no és ordenat ni fragmentat”, reflexiona Liliana Arroyo, experta en innovació digital i impacte social. Amb l’objectiu que les tecnologies digitals siguin “una font de benestar”, considera que cal fomentar l’escolta activa, el treball en equip –tant per part del professorat com de l’alumnat– i la reflexió durant el temps en què no estem connectats.

Per exemplificar-ho, Arroyo va mencionar l’experiència d’un centre que va utilitzar el videojoc Call of Duty, molt popular entre els alumnes, per introduir qüestions de geopolítica de la Segona Guerra Mundial. Els estudiants amb més domini del joc van explicar-lo a la resta de companys i es van crear així “espais de complicitat i experimentació conjunta”.

Com es preparen i què necessiten els docents i els centres per educar digitalment?

Només un 50% dels docents tenen una relació positiva amb la tecnologia, segons un dels darrers estudis sobre polítiques de digitalització educativa. Per revertir aquesta xifra, Annabel Fontanet, mestra, pedagoga i professora de la Universitat Ramon Llull, recomana adoptar una actitud més receptiva vers la tecnologia i amb el seu ús ètic i responsable, orientar la formació cap a accions concretes segons l’estratègia digital del centre, i treballar en xarxa amb l’entorn, compartint equipaments i recursos.

Sobre la formació del professorat i preguntat per un dels assistents, Pepe Menéndez, professor de secundària i consultor educatiu, assegura que “prèviament cal decidir quina educació volem i després quina tecnologia necessitem”, i per això insta a crear “espais de reflexió” dins els centres.

Tant Fontanet com Menéndez creuen que és imprescindible que la formació digital estigui al servei d’un projecte concret. “Si no tenim clar l’objectiu, quan anem a conèixer altres experiències de centre, acabem fent turisme i enlluernant-nos amb els dispositius materials”, conclou Menéndez.

Totes les veus de l’informe coincideixen a demanar que “l’escola no torni a ser com abans de la pandèmia”, sinó que incorpori les tecnologies digitals amb un ús pedagògic per assolir un aprenentatge més competencial, de qualitat i inclusiu. Des d’aquest enfocament, els assistents de la jornada van rebre un exemplar del conte d’Isaac Asimov Que bé s’ho passaven –no traduït fins ara al català– que convida a reflexionar, precisament, sobre si la comunitat educativa està preparada per abordar la complexitat de posar la tecnologia al servei de l’educació i si serà capaç d’incorporar de manera eficaç aprenentatges nascuts en pandèmia.

Vols saber-ne més?

Blog

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar la informació que es fa pública al nostre lloc web i recopilar informació estadística. Si es continua navegant, considereu que s’accepta el seu ús. Podeu canviar la configuració i obtenir més informació aquí.

Acceptar