És possible que l’avaluació arribi a ser gratificant i útil per a tots?

Si ens preguntem quines emocions ens desperta la paraula ‘avaluació’, ben segur que en molt bona part són negatives. Identifiquem l’avaluació com el moment en el qual es posen en relleu les nostres mancances, allò que no fem prou bé, i tendim a evitar avaluar-nos o que ens avaluïn per no percebre els sentiments que sabem que es generaran. Aquest sentiment es comença a expressar amb força a l’adolescència (tot i que sovint s’ha generat en anteriors etapes de la vida) i condiciona la mirada sobre les mateixes capacitats. En molts joves, la possible previsió de manca d’alguna capacitat no està fonamentada en experiències reals i, en canvi, sovint parteix d’interpretacions esbiaixades d’aquestes experiències. Per exemple, en comparar-se es pot reconèixer que no s’aprèn tan de pressa com d’altres companys o que no es té prou intuïció, però no necessàriament vol dir que no es té la capacitat per aprendre matemàtiques o a escriure.

Les persones ens avaluem d’ençà que naixem perquè és la condició per aprendre. Encara no sabem parlar, però quan percebem que alguna cosa que fem agrada als pares (per exemple, somriure), ‘avaluen’ que és quelcom bo i ho repetim; en canvi, si mai rebem aquest feedback, no es creen vincles que possibilitin anar aprenent sabers importants per anar creixent en saviesa.

Per què aprendre i avaluar són dues accions indissociables? Per aprendre necessitem: a) reconèixer quins són els punts forts i les possibles mancances en el nostre pensament, i en les maneres de fer, de parlar i, també, de gestionar els sentiments i emocions (sempre partim de sabers previs!); b) entendre possibles raons que els expliquen i c), prendre decisions adients per avançar. Implica reconèixer i acceptar que l’error i la dificultat són bons perquè ens permeten créixer intel·lectualment i com a persones (si tot ho féssim bé des de l’inici, no podríem aprendre res!). Aquest procés avaluatiu necessita que les decisions les vagi prenent l’individu que s’equivoca, moltes vegades amb l’ajuda d’un feedback (retroalimentació) que donen d’altres i que possibilita superar els entrebancs i enriquir els coneixements previs de tot tipus. Per això es parla d’avaluació formadora o d’autoregulació per distingir-la de l’avaluació qualificadora.

“Es parla d'avaluació formadora o d'autoregulació per distingir-la de l'avaluació qualificadora.”

No cal dir que venim d’una cultura en la qual l’error és quelcom dolent, que cal amagar, i consegüentment, quan en constatem en processos d’avaluació, ens generem aquestes emocions negatives difícils de gestionar. I no només en l’alumnat, sinó també en el professorat, fet que explica per què ens costa tant obrir l’aula, ser avaluats i avaluar-nos. Parlarem de dos dels reptes a afrontar per aconseguir que l’avaluació sigui útil i gratificant:

• Reconèixer que l’error és bo i el punt de partida per aprendre
• Generar contextos d’aprenentatge que possibilitin l’autoregulació de l’alumnat (i del professorat).

Primer repte: reconèixer que l’error és bo i el punt de partida per aprendre

Per transformar l’avaluació ens cal crear un clima a l’aula que possibiliti reconèixer que precisament aprenem a partir de constatar que no en sabem prou, i de percebre l’error i la dificultat com una oportunitat per trobar camins que possibilitin millorar. No es tracta d’evitar que els aprenents experimentin emocions negatives, sinó d’ajudar-los a saber-les gestionar percebent-les com una oportunitat.

“No es tracta d’evitar que els aprenents experimentin emocions negatives, sinó d’ajudar-los a saber-les gestionar percebent-les com una oportunitat.”

Mentre anem creixent, les persones anem construint una identitat i el repte és que ens porti a estar convençuts que podem tenir èxit aprenent, que som capaços de superar els obstacles que anem trobant. Comporta que els desafiaments que proposem als alumnes siguin assolibles (ni massa lluny que ja se sap, ni igual), atès que els errors es revisen un a un i a poc a poc. En aquest camí, cal centrar-se a ajudar a entendre les raons de les dificultats, buscant no enfortir la percepció de molt joves que creuen que no tenen una capacitat suficient.

Aquest repte és també del professorat. Quantes vegades, davant dels errors que constatem en els aprenentatges d’alguns joves (o en els seus pocs ànims que mostren per intentar superar-los), la nostra avaluació és que no hi ha res a fer i situem el problema en la família, en els seus ambients socials o en característiques personals de l’alumne? I quantes vegades ho afrontem plantejant-nos possibles camins per aconseguir ajudar a superar les dificultats?

Que l’error sigui el motor per avançar i no l’obstacle, depèn en bona part que es creï a l’aula i entre el professorat un clima relaxat, de confiança i confort. Quan un aprenent en el seu diari ens diu que es planteja introduir canvis concrets en la seva manera de fer -per exemple, diu que es fixarà més en tal aspecte o que dedicarà un temps a resumir les idees importants treballades i, en canvi, no es queda amb el tradicional “treballaré més o estaré més atent”- i, a més, afegeix que “els problemes s’aniran resolent a poc a poc”, ens està transmetent que creu que pot ser capaç. I, si afegeix que demanarà ajuda a tal company o companya en allò que no sabrà fer o perquè li vagi recordant si ho està fent, ens està dient als docents que som competents en crear aquest clima de confiança, tan imprescindible perquè l’avaluació sigui gratificant i útil.

“Que l’error sigui el motor per avançar i no l’obstacle, depèn en bona part que es creï a l’aula i entre el professorat un clima relaxat, de confiança i confort.”

Com diu Marta Cortina Vázquez ens hem de preguntar: “Quan va ser la darrera vegada que et vas felicitar per haver-te equivocat? Recorda: cometre errors no és el final del camí. Tan sols és una part d’ell i significa que estàs caminant”.

Segon repte: generar contextos d’aprenentatge que possibilitin l’autoregulació de l’alumnat (i del professorat)

Un segon repte per transformar l’avaluació, encara més difícil, és el de revisar el que tota la vida els docents hem entès com ‘corregir’, centrat a detectar els errors comesos pels aprenents en fer una tasca. Per contra, cal orientar-ho a generar propostes concretes, que possibilitin als aprenents prendre decisions eficaces i eficients per anar-los superant. No és gens fàcil perquè tendim a dir frases molt generals relacionades amb ‘esforçar-se més’, que tots sabem que no es posen en pràctica i ràpidament s’abandonen. A més, ajudar a establir un possible camí comporta tenir en compte que cadascú ha de trobar el més idoni en funció de les mateixes potencialitats. Els docents, quan suggerim idees i estratègies de millora, tendim a plantejar-ne de similars a les que ens van anar bé a nosaltres quan apreníem, però que no acostumen a ser útils per als joves que tenen altres habilitats i maneres de raonar i fer.

L’avaluació posa de manifest la lògica que aplica cada estudiant en dur a terme una tasca, la seva manera de percebre’n l’objectiu d’aprenentatge en fer-la, de representar-se què està fent bé i no tant, les seves dificultats i què necessita per superar-les. Cada alumne aplica una lògica pròpia, que és ben diferent de la de la disciplina objecte d’estudi i també de la que hem aplicat els docents quan hem planificat com promoure l’aprenentatge de l’objectiu. Però, com donar resposta a la diversitat de lògiques que es donen a l’aula? I, com obrir camins que siguin vàlids per a tot l’alumnat? Ajuda a aquest aprenentatge dels docents l’exemple que mostra Rod Berger en el famós vídeo de ‘La papallona d’Austin’ (tot i que és amb infants, l’estratègia és vàlida per a totes les edats), i el protocol que específica per a un feedback útil: “Sigues amable, sigues específic i sigues d’ajuda, a més d’exigent amb el contingut”.

Un dels entrebancs que considerem insuperable és el del temps i el nombre d’alumnes que tenim, perquè acostumem a creure que només nosaltres som capaços de fer les propostes per avançar. Però si els aprenents sempre depenen de la nostra ajuda, mai seran autònoms i, en canvi, els alumnes que aprenen ho són. Per aconseguir que tots aprenguin a autoregular-se serà important:

• Promoure una comunitat que compateix objectius, valora l’error i no renúncia a aprendre, és a dir, crea vincles entre tots. La percepció de cada alumne que pot aprendre s’alimenta de les interaccions socials que es generen en el marc del grup, que porten a la construcció de la identitat personal, tant de l’associada a ‘soc capaç’, com a la de ‘no serveixo’. Aquesta identitat es va construint quan els alumnes s’autoavaluen en comparar-se amb d’altres o a partir de comentaris que reben, i alguns decideixen renunciar a intentar aprendre. Però no només són els joves els que renuncien, sinó també els docents. Per exemple, la correlació entre resultats d’aprenentatge i l’estatus sociocultural de les famílies és alta, però sempre hi ha escoles que escapen d’aquesta relació. I en l’analitzar quina és la raó es comprova que són escoles en les quals el professorat no ha renunciat al fet que els seus alumnes aprenguin al màxim i aconsegueixen formar una comunitat (també amb les famílies) coherent amb aquest objectiu.

• Generar contextos a l’aula que possibilitin una interacció entre iguals amable i efectiva i, per tant, estimular la coavaluació. Aprenem de les persones que són expertes, però també molt dels companys. Una regla d’or a establir a l’aula és la de preguntar a 3 companys abans que al docent. És clau la conversa i les preguntes que plantegem, així com la modelització, és a dir, la transparència en compartir els nostres dubtes i com vam superar les dificultats. Els joves, quan interaccionen entre ells ens imiten, fan el mateix tipus de preguntes, i no cal dir que hem de ser un bon model de persona que aprèn.

• Compartir amb l’alumnat els objectius i els criteris d’avaluació, de manera que se n’apropiïn tots i no només els alumnes que els intueixen, tenint present que l’objectiu d’aprenentatge no és fer una determinada tasca o un producte final en el marc d’un projecte o situació d’aprenentatge, sinó precisament aprendre quelcom a partir de realitzar-la. Necessita que els docents expressem perquè creiem que aquests objectius són importants per a ells, perquè hem pensat que les activitats que els proposem fer són idònies pel seu aprenentatge i, fins i tot, demanar la seva ajuda per millorar-les i així poder-los ajudar a tots i totes a assolir-los. Comporta seleccionar-los molt bé sabent que menys és més, i que cal començar pels més generals, per les grans idees. I també relacionar els criteris d’avaluació amb les accions a aplicar per demostrar que s’assoleixen (base d’orientació).

Unes darreres reflexions

Els canvis en l’avaluació són els més difícils perquè afecten a tota l’activitat a l’escola, d’ençà que s’ensenya, fins a la relació amb les famílies, passant per la gestió a l’aula, com se seqüencien els aprenentatges o com es parla i conversa amb l’alumnat. No es pot canviar l’avaluació sense canviar-ho tot i, molt especialment, allò que es relaciona amb la creació de vincles afectius entre alumnes, entre alumnes i docents, entre docents, i entre docents i les famílies. I, al mateix temps, no canvia res si no canvia l’avaluació a fons.

No hem d’oblidar que un estudiant es motiva més a aprendre quan comprova que ha après, i encara més quan ho fa sense l’estrès que genera l’avaluació vista només des de la seva funció qualificadora. Així ho manifesta una alumna de 2n de batxillerat: “Crec que (no donar notes) promou que no s'estableixin jerarquies ni ressentiments, no genera desconfiança i a més centra l'atenció a aprendre i no en ‘empollar’ els elements que després s'hauran de vomitar a l'examen. En conclusió, vull expressar que aquesta manera d'avaluar ens permet desenvolupar més el pensament crític i la capacitat de reprendre errors que en una metodologia típica basada en notes no podríem tenir, ja que en aquesta avaluació ens centrem en els errors i podem focalitzar-nos i millorar concretant”.

Vols saber-ne més?

• Consulta la web de Suport Educatiu
• PENTABILITIES. Integrar les habilitats socioemocionals a l'aula per encendre habilitats de vida
• ENTREVISTA Brent Roberts:“Invertim una dècada en educar els infants en habilitats tècniques. Les habilitats socials i personals mereixen el mateix temps de dedicació”
• ENTREVISTA Caterina Calsamiglia: “L’avaluació de programes educatius és clau per saber-ne l’impacte i garantir unes bones pràctiques educatives”