Formació de persones adultes i inclusió escolar: un cercle viciós permanent

Una mare juga amb els seus fills a nines. Plegats imaginen diversos escenaris: les nines van de colònies, fan excursions, juguen al pati... Un dia d’estiu les nines tenen molta calor. Un dels infants ha sentit que hi ha un país que té molt de gel, Groenlàndia, i proposa anar-hi, però no sap ben bé on és. La mare busca un atles, surten de Catalunya, i va ensenyant els països d’Europa que van travessant fins a arribar a Dinamarca, i allà embarquen. Fa molt mala mar, però travessen l’Atlàntic i arriben al seu destí que té unes enormes glaceres, on les nines viuen aventures increïbles amb animals que els empaiten o hi juguen.

M’explicava una professora de matemàtiques d’un institut situat en un barri de baix nivell socioeconòmic i acadèmic (el nivell econòmic i el nivell acadèmic, en general, són factors directament proporcionals) que per ensenyar les estadístiques de forma significativa va preguntar a l’alumnat quants llibres tenien a casa: 100?, ningú va aixecar la mà; 50?, silenci; 10?, una nena va aixecar la mà i va preguntar, podem comptar també els llibres de text?

Relacionat: Mai no és tard per aprendre. Reptes i necessitats de la formació durant l’etapa adulta

Unes nenes que estan repassant a casa deu paraules amb dificultats ortogràfiques pregunten com s’escriu “habitació” o “passeig”. Podem imaginar-nos la pregunta feta a uns pares que es van perdre en els estudis quan eren petits o han immigrat des de països amb escriptura no romànica. Nens i nenes que no coneixen els esplais i que van tenir problemes de connexió amb l’escola en l’aïllament de la pandèmia per manca d’internet a casa seva.

En els anys setanta, en la lluita antifranquista, una parella amb estudis, però que per idees polítiques estaven treballant a una fàbrica en llocs poc qualificats laboralment, van acollir a casa seva una companya de feina que havia marxat de casa. Les converses domèstiques eren les normals, anar a comprar, rentar la roba, fer el dinar, explicar com havia anat el dia... Un dia, amb una de les múltiples converses, la noia els va dir “és que quan parleu, parleu com els llibres”.

Els estudis atorguen una amplitud lèxica i cultural acadèmica que es transmet als fills sense ser-ne conscients

Totes aquestes vivències quotidianes, la primera d’un cert nivell acadèmic, qualsevol les coneix de primera mà. No descobreixo res. Només recordo allò conegut: que els estudis atorguen una amplitud lèxica i cultural acadèmica que es transmet als fills sense ser-ne conscients per osmosis domèstica. Cultura acadèmica que impregna la majoria de la societat que ha fet estudis postobligatoris, que els nens i nenes aprenen a casa en l’atmosfera quotidiana i que és la que es troben quan arriben a l’escola. La coneguda motxilla cultural acadèmica, plena, buida o mig plena, amb què arriba l’alumnat el primer dia l’escola. (He insistit en l’adjectiu acadèmic, perquè que la motxilla sigui buida de cultura acadèmica no significa que estigui buida de cultura).

Quan escric sobre aquests temes sempre recordo el treball ja antic En la vida diez, en la escuela cero (Siglo XXI) en què es comparava el correcte càlcul mental que feien nens brasilers que venien en els mercats ambulants, a vegades amb doble operació matemàtica de multiplicar i restar i, en canvi, el seu escàs rendiment quan els mateixos càlculs els havien de realitzar a l’escola com a tasca acadèmica: la dificultat de passar d’un llenguatge matemàtic contextualitzat a un llenguatge simbòlic. I, alhora, la dificultat de l’escola d’interpretar i partir de les cultures pràctiques d’aquests nens i nenes que provenien de famílies amb poques competències acadèmiques.

Relacionat: La Fundació Bofill reclama més recursos, reconeixement i lideratge polític per al sector de la formació de persones adultes

La majoria de mestres i professors s’esforcen per fer una escola inclusiva a totes les diversitats, però molt sovint aquests esforços s’estavellen amb la manca de recursos de tota mena, pedagògics o de possibilitats d’atenció personalitzada, davant un alumnat que només trepitjar l’escola uns es troben ja en el primer pis de la cultura acadèmica i d’altres en el soterrani. Van pujant els del soterrani, però pugen simultàniament també els del primer pis. Els ritmes de cada infant són diferents i això permet que el procés de cadascú no estigui predeterminat en cap cas, no obstant, les estadístiques són tossudes, any rere any, dècada rere dècada: el “fracàs” o l’abandonament prematur dels estudis està nodrit per adolescents o joves els pares dels quals, especialment la mare, té com a molt els estudis obligatoris.

El juliol d’enguany, en la presentació d’un Informe Breu de la Fundació Bofill, Mai no és tard per aprendre, es constatava que “el 36,2% de la població catalana d’entre 25 i 65 anys té estudis baixos i continuem tenint una elevada taxa d’abandonament escolar prematura del 14,8%, per sobre de la mitjana de l’estat (13,3%) i de la UE (9,9%). En alguns col·lectius aquest percentatge s’incrementa fins al 30%”. Aquestes dades que representen quantitativament centenars de milers de persones adultes a Catalunya són la base perfecta del cercle viciós que estem comentant: un nivell acadèmic limitat de part de la població adulta assegura la plataforma del “fracàs escolar”, de l’abandonament prematur dels estudis que arriba fins a l’abandonament un cop començada la universitat. Any rere any, dècada rere dècada.

La disminució de les desigualtats socioeconòmiques exigeix necessàries respostes polítiques

Davant d’aquest cercle viciós s’acostumen a apuntar diverses actituds. Vegem-ne dues. Una. Cada generació intenta amb major o menor fortuna millorar el sistema educatiu i l’actuació del professorat als centres. Si millorem la primària i la secundària, si la fem més inclusiva i equitativa – es pensa - l’abandonament prematur disminuirà a tots els nivells, i en un període de temps de quaranta/cinquanta anys haurà desaparegut el cercle viciós de pares amb poca formació filles i fills amb dificultats escolars. Podríem anomenar-la la “solució demogràfica”. Al marge de recordar el “¡Cuan largo me lo fiáis, amigo Sancho!” del Quixot, el temps va demostrant la seva ineficàcia. El nivell acadèmic de la població millora, sens dubte, però les desigualtats socials i acadèmiques es mantenen tot i que a escala diferent. La disminució de les desigualtats socioeconòmiques exigeix necessàries respostes polítiques, les desigualtats educatives de la població es poden abordar, en part, des d’instàncies educatives.

Una altra actitud seria intentar millorar la formació en competències bàsiques de persones joves i adultes per intentar trencar, també en part, el cercle viciós: baix nivell acadèmic dels pares, dificultats escolars dels seus fills i filles. Però aquí la boira de la indiferència i la incomprensió s’aixeca arreu. Hi ha almenys tres causes de la poca atenció a la formació de persones joves i adultes en competències bàsiques. La primera, no valorar la relació entre baix nivell educatiu de la població adulta i l’abandonament prematur escolar, no ser-ne conscients tampoc d’altres vasos comunicants d’aquest baix nivell: problemes sanitaris com l’obesitat infantil, temes cívics com la participació en les AFA, la participació electoral, el risc d’exclusió, etc. Llegeixo l’ambiciós blog de la Fundació Bofill 20 mesures per lluitar contra l'abandonament escolar prematur a Catalunya. De les 20 mesures només una o dues es dediquen a la formació dels joves que ja han abandonat. Cap a la formació de persones adultes, de les mares i pares que probablement seran una de les causes més directes dels futurs abandonaments escolars.

Hi ha una incomoditat patent en tots els sectors de la formació oficial bàsica de persones adultes i una precarietat permanent

Segona causa de la indiferència, el poc pes quantitatiu que representa la formació de persones adultes en els estaments educatius comparant-la amb els àmbits de l’educació infantil o secundària, especialment quan tampoc es té en compte l’important treball de les entitats no lucratives en l’acollida formativa als nivells més necessitats de la població jove i adulta. Finalment, la tercera causa es podria concretar en una frase: “preocupa el tema, però no se sap què fer-ne”, que, en el fons, remet a la primera causa, no valorar la importància de trencar el cercle viciós: baix nivell acadèmic de la població jove i adulta, dificultats educatives en la infància, problemes sanitaris i socials. Hi ha una incomoditat patent en tots els sectors de la formació oficial bàsica de persones adultes i una precarietat permanent a les entitats no lucratives. Cal un replantejament en profunditat. Idees no faltarien en consonància amb les propostes d’altres països europeus, si es valorés el problema en la seva dimensió real.

Un apunt final. Hem parlat de competències acadèmiques bàsiques. Aquestes no esgoten el concepte de competències bàsiques, un dels objectius de la formació de persones joves i adultes diferenciat de les “competències expertes”. Amb algunes entitats parlem de “competències bàsiques per a la vida”. Que sens dubte són les acadèmiques, però també les personals que ens ajuden a gaudir de la vida i de la societat, les socials que ens impulsen a la participació, i les polítiques que amb les socials i les personals ens conviden a la gestió de la societat, directament o de forma indirecta.

Vols saber-ne més?

• Descarrega l’informe: Mai no és tard per aprendre. Reptes i necessitats de la formació durant l’etapa adulta
• Llegeix la notícia: La Fundació Bofill reclama més recursos, reconeixement i lideratge polític per al sector de la formació de persones adultes
• Llegeix el reportatge: “Estem perdent talents i trencant recorreguts vitals quan no garantim una transició entre etapes educatives”