“Necessitem una política educativa centrada en la justícia, la igualtat i el benestar”

ENTREVISTA

Aina Tarabini, doctora en sociologia i professora de la UAB, ha estat l’encarregada de dirigir Els reptes de l'educació a Catalunya. Anuari 2022.  Ha treballat en col·laboració amb catorze autores de prestigi per defensar en aquest anuari que necessitem una política educativa que posi les cures i el benestar dels actors educatius al centre del discurs i de l'acció.

Gairebé tres anys des que va començar la pandèmia, les conseqüències de la covid continuen presents en el dia a dia de les escoles, els alumnes i els docents. Què n’hem après?

Diria que estructuralment no n’hem après gaire. M’explico. Des del meu punt de vista, la Covid ens va deixar com a mínim tres aprenentatges: 1) que les desigualtats socials i les dinàmiques d’exclusió social són profundes i que travessen l’escola de múltiples maneres; 2) que sense escola no és possible garantir un futur basat en la justícia social, que garanteixi la igualtat de drets fonamentals entre tots els ciutadans; 3) que aquest ideal de justícia necessita posar les cures en un lloc central, perquè sense cura, d’un mateix, dels altres i de l’entorn, no hi ha benestar possible. I si dic que n'hem après poc estructuralment és perquè aquests tres aprenentatges necessiten una política educativa que se centri bàsicament en els diferents focus d’injustícia i desigualtat i posi el benestar dels actors educatius al centre.

“Necessitem una política educativa centrada en els focus d’injustícia i desigualtat i que posi el benestar dels actors educatius al centre.”

I què hauríem d’haver après i no ho hem fet?

Aquesta política educativa basada en el principi de justícia ha d’articular quatre grans dimensions: la material, la cultural, la política i l’afectiva. Dit d’una altra manera, polítiques de redistribució, de reconeixement, de representació i de cura han d’anar plegades, una no es pot entendre sense l’altra. I això implica un canvi de paradigma, un canvi cultural inclús diria, on entenguem que el benestar material no és independent de l’afectiu, del relacional. De la mateixa manera que no podem pensar en un sistema just sense una dotació adequada de recursos que es distribueixi de forma equitativa en funció de les necessitats dels centres, no podem pensar en un sistema just sense escoltar les veus dels actors educatius -fonamentalment, professorat, famílies i alumnat-, sense generar espais de diàleg i escolta, sense garantir la cura dels altres.

Relacionat: llegeix l’article Benestar docent i 11 palanques per avançar en equitat 

Una política de cura, tal com defensem en aquest anuari no és una política simple. Al contrari, és una política que escolta i es fa càrrec de les necessitats dels altres, que posa el benestar els agents educatius al centre. Aquí és on recau el canvi de paradigma: en resignificar el concepte de cura dins la pràctica i la política educativa; en entendre’l més enllà d’una lògica assistencialista i/o individualista i emmarcar-lo -com fa anys que ens ensenya el feminisme- en una perspectiva comunitària, de xarxes de suport mutu que són la base per sostenir la vida.

És per això que l’Anuari de l’educació 2022 posa les cures i el benestar docent al centre, entenent que no pot haver-hi cap reforma educativa efectiva que no passi per aquí?

Efectivament. Aquest anuari pretén allunyar-se de les falses divisions entre el que podríem anomenar ‘polítiques de recursos’ i ‘polítiques de persones’. Els recursos, com deia, abans són fonamentals per garantir un sistema educatiu just. Calen recursos econòmics, humans i temporals per dur a terme la tasca educativa. En aquest sentit, un sistema educatiu estructuralment infrafinançat difícilment pot generar oportunitats de transformació social. Així mateix, uns professionals estressats, amb manca de temps per a planificar, pensar, col·laborar difícilment poden desplegar una acció pedagògica sostenible i coordinada. Garantir les condicions per a fer equips docents sòlids, cohesionats i estables als centres educatius és fonamental per a desplegar projectes educatius amb sentit que articulin tota la comunitat educativa. El benestar educatiu implica clarament condicions materials, organitzatives i relacionals, però implica també condicions subjectives, que permetin articular el propòsit i el sentit de l’acció educativa. M’explico: per molt que dissenyis una política educativa meravellosa, si l’equip docent no la comparteix, si no entén el seu significat, si no és agent actiu del seu disseny i la seva posa en funcionament, aquesta política fracassarà. 

“El canvi de paradigma recau en resignificar el concepte de cura dins la pràctica i la política educativa.”

Un dels reptes que recull l’Anuari és la necessitat que les polítiques educatives incorporin la veu i el benestar dels docents, les condicions en què exerceixen la seva professió i el seu desenvolupament professional.

I tant, precisament pel que comentàvem a la pregunta anterior. Les reformes educatives només són viables i sostenibles si promouen el benestar i la implicació del professorat amb els recursos i suports necessaris. I això implica prendre’s seriosament les condicions materials i subjectives en les quals s’han d’implementar. Implica, al meu entendre, allunyar-se dels discursos sobre l’eficàcia escolar que desvinculen el canvi pedagògic del seu context de producció, aplicació i recepció. A manera d’exemple, això implica tenir en compte les condicions de segregació escolar que travessen el nostre sistema educatiu, i aplicar accions decidides per combatre-la; implica considerar les condicions per formar i sostenir equips als diferents centres educatius, tot garantint que tots els centres són capaços de crear equips sòlids i amb sentit; i així progressivament. 

Pel que fa al benestar de l’alumnat, que els agradi allò que fan a l’escola i ho considerin important per a la vida és clau per al seu èxit educatiu. Però, és possible que tots els infants i joves tinguin gust per l’aprenentatge, no és una utopia?

És una utopia perquè marca el camí a seguir, marca l'horitzó, no perquè sigui impossible. De fet, el principal repte educatiu del segle XIX era precisament avançar cap al dret a l’aprenentatge de tot l’alumnat. Avui en dia, ja no basta parlar del dret a l’escolarització que, en gran manera, està universalitzat, especialment a les etapes obligatòries. El que cal és assegurar que tothom aprengui a l’escola. I això és un objectiu tant desitjable com possible, sempre que ho tinguem clar i posem els recursos -no només materials- per a fer-ho possible. Fa anys que la recerca demostra que un dels elements clau per garantir l’èxit escolar és el sentit dels aprenentatges. Sense sentit és impossible aprendre. I això implica connectar allò que aprenem a l’escola amb el que passa fora de l’escola; implica reconèixer que no tot l’alumnat té la mateixa proximitat amb els aprenentatges escolars, amb la forma escolar, amb la lògica de la mateixa institució escolar. Parlar de gust per l’aprenentatge no vol dir doncs caure en la falsa dicotomia entre la diversió i l'esforç; vol dir garantir la motivació, el propòsit, el sentit; donar resposta al per a què aprendre. I aquest per a què no cal que sigui només utilitarista o instrumental, no cal que sigui només immediat, cal -com deia- que articuli sentits, sentits que connectin amb el present i amb el futur, que permetin articular una imatge d’un mateix com a potencial aprenent, que mobilitzin significats de la mateixa comunitat, que no suposin un trencament entre el qual passa dins i fora de l’escola.

El Decret d’educació inclusiva de 2017 fa una aposta clara per escolaritzar el màxim d’estudiants a l’escola ordinària amb suport segons les necessitats d’aprenentatge de cada alumne, però la falta de recursos ha limitat el seu desplegament. Fins a quin punt el Decret ha comportat que es compleixi el principi d’educació inclusiva?

Aquest anuari posa clarament de manifest que sense recursos per a fer efectiva l’educació inclusiva el decret queda en paper mullat. En l’àmbit normatiu i discursiu el decret ha significat, sens dubte, un canvi de paradigma, però és una oportunitat perduda si no fem que la inclusió sigui efectivament una realitat de totes les escoles i totes les aules i ara mateix, podem dir, sense embuts que no ho és.

“Les reformes educatives només són viables i sostenibles si promouen el benestar i la implicació del professorat amb els recursos i suports necessaris.”

La promoció de la salut i la prevenció de conductes de risc ha quedat molts cops relegada a sessions esporàdiques i converses en tutories, sense un pla concret. Quin paper ha de tenir la salut dins el dia a dia a les aules?

Efectivament, en aquest anuari no entenem la salut només com absència de malaltia, sinó com el benestar físic, mental i social de l’alumnat. Des d’aquest punt de vista, els centres educatius tenen un rol fonamental a l’hora de millorar l’adquisició i consolidació d’hàbits i estils de vida saludable i de detectar i contribuir en la prevenció de conductes de risc entre infants i joves. Sabem que els determinants socials de la salut són poderosos i, de fet, la pandèmia ho ha demostrat de forma crua. No només això, la covid ha posat sobre la taula la necessitat d’ampliar la mirada sobre la salut, anant més enllà d’una mirada exclusivament mèdica. Des del nostre punt de vista, això implica aplicar un enfocament general que reconegui als centres educatius com agents essencials de les xarxes de salut comunitàries, implica també incorporar al currículum competències vinculades amb la promoció de la salut i implica, en última instància, garantir que els centres educatius són entorns de benestar tant per al professorat com per l’alumnat.

El nivell socioeconòmic de l’alumnat condiciona els aprenentatges digitals, amb l’alumnat més afavorit fent usos més creatius, avançats i educatius de les eines digitals que l’alumnat amb menys recursos socials i culturals. Com podem evitar que els processos de digitalització de l’educació intensifiquin les desigualtats entre alumnes i centres?

Massa sovint en educació, com en altres sectors, les tecnologies digitals s’han presentat com la solució fàcil a problemes complexos de múltiples tipus com la desafecció o la desvinculació escolar. No només això, s’han tendit a presentar com solucions purament tècniques, sense connotacions sociopolítiques de cap mena. Però les tecnologies digitals estan profundament arrelades en les estructures i relacions de poder que travessen la societat. Garantir doncs un ús just, equitatiu i democràtic de les tecnologies digitals implica desplegar una mirada crítica sobre els interessos comercials que hi ha en la seva aplicació als centres educatius, tot desplegant estratègies de sobirania digital que garanteixin el control i la protecció de les dades; implica actuar sobre la formació del professorat per tal que puguin integrar estratègies de ciutadania digital de forma transversal en el currículum; implica posar el focus en el desenvolupament de la capacitat crítica dels i les joves en vers la tecnologia digital, afavorint experiències escolars de creació i fabricació de i amb tecnologies a tots els centres educatius i per tot l’alumnat. Hi ha molt camí per recórrer. El capítol d’aquest anuari centrat en ciutadania digital desplega múltiples propostes concretes, però el punt de partida és entendre 1) que la principal escletxa digital no es produeix per l’accés a les tecnologies, sinó per les seves formes d’ús i 2) que les tecnologies no són neutres, sinó dispositius inherentment polítics.

"No entenem la salut només com absència de malaltia, sinó com el benestar físic, mental i social de l’alumnat."

Quin reptes tenim a Catalunya pel que fa al professorat dels centres de màxima complexitat? Per on caldria començar?

El punt de partida d’aquest anuari en vers aquest tema és la necessitat de posar llum al fenomen de l’estratificació docent. Hi ha nombrosa evidència que mostra que l’alumnat de menor estatus socioeconòmic té major probabilitat d’escolaritzar-se en centres amb professorat menys qualificat o experimentat, amb plantilles menys estables, o infradotats en termes de recursos docents. És doncs un peix que es mossega la cua i que reforça les desigualtats educatives. I, no obstant això, és un tema que s’ha discutit poc a la política educativa catalana. Nosaltres el que plantegem, en primer lloc, és desenvolupar un sistema robust de recollida de dades i monitoratge de la professió docent a Catalunya que ens permeti avançar en el disseny de polítiques de professorat sensibles a una agenda d’equitat. Això implica ajustar les mesures d’estabilització de les plantilles a la composició social dels centres educatius, ja que sabem que els centres més desavantatjosos socialment són el que presenten més rotació del seu professorat. Implica també pensar polítiques d’incentius vinculats amb oportunitats de formació o promoció professional d’aquell professorat que treballa en entorns de més complexitat social, impulsant mecanismes de suport a la seva tasca que evitin el seu desgast i permetin el seu desenvolupament professional.

L’Anuari també destaca perquè està dirigit i escrit per 15 autores, totes dones. Un fet que no hauria de ser una excepció en un àmbit com l’educatiu, on majoritàriament treballen dones, però que és poc habitual.

Precisament si defensem una política educativa que posi la cura i el benestar al centre, aquesta lògica d’acció havia d’estar present també en el disseny i en el procés d’elaboració d’aquest anuari. Si s’ha decidit fer un anuari escrit exclusivament per dones, ha estat de forma absolutament intencionada, com una acció política. Perquè, com deies, tot i que el món de l’educació sigui majoritàriament femení, la presència pública i les posicions de major reconeixement, poder i prestigi dins el sector educatiu continuen estant dominades pels homes. De fet, disposar un anuari de l’educació escrit exclusivament per dones és una anomalia, quan, en canvi, disposem de nombrosos llibres sobre educació on els autors són exclusivament o majoritàriament homes. Cuidar les autories implicava donar visibilitat a aquesta anomalia i plantar-li cara. I això és el que hem fet. 

Vols saber-ne més?

• Llegeix la notícia Les reformes educatives només són viables i sostenibles si promouen el benestar i la implicació del professorat amb els recursos i suports necessaris | Fundacio Bofill
• Llegeix l’article d’Aina Tarabini El repte principal: tenir cura de l'educació, en les polítiques i en les pràctiques | Fundacio Bofill