“Estar o no estar a les xarxes socials va més enllà de l’ús individual: necessitem alternatives"

La possible prohibició de l’accés a xarxes socials a menors de 16 anys s’ha instal·lat al centre del debat públic. En un context de preocupació creixent pels efectes de les xarxes socials en la salut mental, la privacitat i el benestar d’infants i adolescents. Al webinar ‘Xarxes socials: prohibició o protecció?’, moderat per Laia Orozco, tres professionals van coincidir en una idea: el problema és massa complex per resoldre’l amb una sola mesura.

David Bueno, biòleg i divulgador en neuroeducació (UB), Judith Jacovkis, sociòloga i professora de la Facultat d’Educació (UB) i Xavier Pérez, educador i tecnòleg expert en digitalització (Fundació Sargim) van posar el focus en els riscos, les possibles limitacions d’una prohibició “de cop” i el que continua sent imprescindible si volem un ecosistema digital més segur i just.

• Relacionat: Què no resol la prohibició de les xarxes socials a menors de 16 anys?

Què sabem sobre l’impacte de les xarxes socials?

Les xarxes socials i els smartphones són fenòmens relativament recents, i això fa que, per entendre’n bé les conseqüències, encara necessitem temps. Es estudis sovint són difícils de comparar perquè el context pesa molt: des de les edats, els hàbits, els entorns i fins i tot factors com el clima o les alternatives de vida a l’aire lliure. Tot plegat, recorda David Bueno, genera “molta diversitat de resultats”.

Malgrat això, cal assenyalar alguns efectes que apareixen de manera consistent quan hi ha abús: “Un abús d’aquestes tecnologies comporta en l’adolescència una major impulsivitat i una menor capacitat de gestionar l’ansietat i l’estrès”. I aquí, no només importa el temps d’ús, sinó sobretot com és aquest ús. “No és el mateix utilitzar una tecnologia digital per fer un treball acadèmic que… una plataforma com TikTok o Instagram”, on sovint l’usuari queda atrapat en una dinàmica de consum contínua. L’arquitectura que ho fa possible, el disseny de les plataformes i el scroll infinit, no és casual: els algoritmes estan pensats perquè cada cop t’ofereixin continguts “més interessants” a partir del que ja consumeixes.

“Si no oferim alternatives, la prohibició de les xarxes socials als menors de 16 queda coixa”

• Relacionat: Infants, adolescents i mòbils: certeses i incògnites de la recerca

Judith Jacovkis hi afegeix una capa imprescindible: “Les xarxes socials digitals són un espai més de socialització dels nostres joves… però amb una particularitat que no podem passar per alt: són privades i estan totalment mercantilitzades”. Una dimensió que sovint queda fora del debat: les xarxes no són només aplicacions, són espais on passen coses. Per a un adolescent, “estar o no estar en una xarxa social pot significar estar o no estar inclosa o exclosa del seu grup”, no saber de què es parla o quedar fora de converses compartides.

Això explica, per Jacovkis, per què a moltes famílies els costa tant posar límits. “No és només veure TikTok, és deixar entrar o no en un espai de socialització”. La metàfora és contundent: és com decidir si “et deixo quedar o no amb els teus amics el divendres a la tarda”. Per Xavier Pérez, això és completa amb una idea central: si l’ús de les xarxes té conseqüències sobre el grup, “les solucions i les alternatives les hem de buscar des del grup i no només de manera individual”.

Si demà es prohibeixen, què podria passar?

“Posem que demà ja no hi tenen accés”, planteja Laia Orozco: “Quines alertes apareixen?” Els tres ponents coincideixen en tres riscos que s’entrellacen.

Per David Bueno, una prohibició absoluta pot activar, en alguns casos, el desig de “trencar la norma”. Si, alhora, baixen els controls de moderació de contingut en aquestes plataformes, el risc pot ser “molt més alt”. Per això, insisteix que qualsevol mesura ha d’anar acompanyada d’un procés de formació: “Jo ho comparo amb aprendre a conduir un cotxe. No passes de zero a autopista el dia que compleixes l’edat: hi ha aprenentatge, pràctica i validació”. Afegeix: “Es pot plantejar un acompanyament parental o adult a la introducció en les xarxes”.

Jacovkis alerta d’un possible efecte pervers. Si donem per fet que “no hi ha menors” en els entorns digitals, podríem acabar perdent les poques estratègies de moderació per edat i perdre “filtres” que ara mateix són insuficients, però almenys existents. “Estic bastant convençuda que entraran igualment moltes d’elles”, i això podria deixar alguns menors més exposats i més sols dins les plataformes.

Aquí, Pérez hi suma un tercer element: “Hauríem d’estar oferint alternatives”. Si hi ha joves que depenen d’aquestes interconnexions, retirar-les “de cop” pot ser delicat. En un exemple concret, podríem estar oferint “una xarxa social més controlada, més acompanyada per adults… però no s’està implementant, probablement perquè el control avui està més en el negoci de les grans tecnològiques”.

• Relacionat: Joves i espais digitals: Per què internet no pot ser l’etern estrany?

Més enllà del mòbil: el vincle entre l’espai digital i l’espai públic

El debat es desplaça cap a un altre punt compartit: si volem menys xarxes socials, necessitem més espais de socialització presencial. Bueno demana un canvi de mirada adulta. Un grup d’adolescents al parc “molesten”? Doncs no: “Els adolescents han de fer d’adolescent”, i és “més sa” que siguin al parc que no pas “a través d’una xarxa”, perquè el cara a cara facilita l’empatia i fa més difícil l’engany.

“L’alfabetització digital és també alfabetització cívica: la qüestió no és prohibir l’accés, sinó garantir drets, protecció i criteri”

Jacovkis hi afegeix que l’ús digital és “simptomàtic” del que passa fora d’aquests espais: manca de llocs on trobar-se i una fiscalització constant. “Si els adults, per trobar-nos amb una amiga, hem de pagar una consumició i, fins i tot, el mobiliari urbà sembla dissenyat per la individualitat… què els estem oferint?”. La conclusió és compartida: ni els espais digitals ni els analògics són neutres; l’estructura i els incentius condicionen la manera com ens relacionem.

I a l’escola, què?

Xavier Pérez defensa que el centre educatiu pot ser un lloc des d’on iniciar moviment comunitari, però insisteix que no pot recaure en el docent de manera individual. “No podem ‘agafar un mestre’, dir-li ‘ets el responsable digital’ i pensar que amb això n’hi ha prou”. Calen recursos, equips interdisciplinaris i suport real.

Jacovkis reforça aquesta idea: delegar-ho a les famílies és una font de desigualtats, perquè les condicions i els criteris varien molt. Alhora, cal replantejar un patró que s’ha donat en els últims anys: la inversió en màquines i infraestructura sense projecte pedagògic i sense temps ni condicions perquè el professorat hi pugui treballar.

“Digitalitzar” no és repartir dispositius; és tenir criteri, propòsit i coherència. La reflexió es tanca amb la següent reflexió: ”L’alfabetització digital és també alfabetització cívica. Som ciutadania en l’entorn analògic i en el digital, i la qüestió no és només limitar l’accés, sinó construir les condicions perquè aquesta ciutadania es pugui exercir amb drets, protecció i criteri”.

• Relacionat: Som Coders: Suma’t a una comunitat que acompanya infants a ser creadors digitals crítics

La prohibició, per tant, pot ser un senyal polític davant una preocupació real, però el webinar deixa una idea clara: si la discussió s’atura en el “sí o no” a l’accés, correm el risc de perdre el més important. Les xarxes són espais de socialització privats i mercantilitzats, dissenyats per retenir; els adolescents hi entren, i hi continuaran entrant, per motius que van molt més enllà de l’entreteniment.

Per això, si la societat vol protegir de debò, cal fer tres coses alhora: formar i acompanyar, oferir alternatives de relació i espai públic, i assumir una responsabilitat col·lectiva, amb una escola i unes administracions dotades de recursos, que no carregui tot el pes ni sobre els docents ni sobre les famílies.