Tinc alumnat trans al centre, i ara què? Orientacions pràctiques per al professorat

A la nostra societat, quan neix una criatura se li assigna un gènere segons els seus genitals externs. Amb aquesta assignació es desprenen tota una sèrie d’expectatives sobre com serà aquest infant, sobre què li agradarà i com es comportarà—el que anomenem rols i mandats socials de gènere. A vegades, però, hi ha persones que, per la seva expressió i/o identitat, transgredeixen aquests mandats de gènere i posen en qüestió les idees estereotipades d’allò que socialment es considera una dona o un home: són persones que podríem anomenar ‘dissidents de gènere’. Entre aquestes persones es troben, entre altres, les persones trans: persones que no s’identifiquen amb el gènere que se’ls va assignar en néixer.

“Ser una persona trans no va de cossos equivocats, sinó de qüestionar allò que se’ns ha imposat.”

Si a una criatura en néixer se la va classificar com a nena, però en algun moment de la seva vida s’identifica com a nen [noi, home], és un nen [noi, home] trans. Si se’l va classificar com a ‘nen’ però en algun moment de la seva vida s’identifica com a nena [noia, dona], és una nena [noia, dona] trans. Si aquesta criatura experimenta el seu gènere més enllà de les identitats dona i home (sigui perquè no s’identifica amb elles o perquè només ho fa parcialment), llavors és una persona no binària. Cada persona trans (binària o no) té una experiència única quant al seu gènere i el seu procés no necessàriament s’assemblarà al d’una altra persona trans—de la mateixa manera que cada persona cis viu el seu gènere de manera diferent—: hi haurà persones que desitjaran un canvi de nom i altres no, hi haurà qui desitjarà modificar la seva expressió de gènere i hi haurà qui no. És important, doncs, que no donem per fet quin és el camí que voldrà seguir una persona trans ni quina és la seva vivència: ser trans no va de cossos equivocats, sinó de qüestionar allò que se’ns ha imposat.

Moltes docents a Catalunya ja treballen perquè els centres educatius siguin espais segurs per a tot l’alumnat. Altres vegades, malgrat la bona voluntat, sorgeixen preguntes o dubtes sobre com abordar situacions relacionades amb l’alumnat trans.

En una recerca que vam dur a terme amb 41 docents que treballen en 18 instituts públics de Catalunya, alguns dels discursos més comuns entre el professorat tenen a veure amb el desconeixement i, en conseqüència, sovint amb pors o inseguretats: “Hi ha molta por interioritzada amb tot el tema trans”, “és una cosa que fa por i que a alguns [professors] els hi costa dir el nom diferent d’una persona que coneixes des que té dotze anys”, apunten alguns testimonis. Davant d’aquesta situació de desconeixement, es fa evident la necessitat de formació específica per millorar l’acompanyament a l’alumnat trans i assegurar que els centres educatius són inclusius i respectuosos amb tothom.

"Un centre educatiu, com a espai de socialització, ha de garantir no només l’aprenentatge, sinó també el benestar i la seguretat de tot l’alumnat."

Un primer pas per fer front a la desinformació consisteix a resoldre els dubtes que sorgeixen a la comunitat educativa. En aquest article ens proposem respondre’n alguns. Abans, però, exposem algunes dades de context.

Una radiografia de la transfòbia al sistema educatiu

Segons l’estudi ‘Jóvenes trans en el sistema educativo’, que la FELGTB va publicar l’any 2019, un 81% de les persones trans entrevistades definia la seva experiència en l’àmbit educatiu en termes negatius. Algunes de les respostes més freqüents d’aquest alumnat incloïen que l’experiència educativa era ‘angoixant’, ‘complicada’, ‘difícil’, ‘dura’, ‘horrible’, ‘infern’. Un 57% assegurava no haver rebut suport per part del centre educatiu davant la transfòbia. En un 28% dels casos l’alumnat trans va haver de canviar de centre i un 4,8% va acabar en abandonament escolar.

Aquests resultats s’alineen amb les evidències de la literatura acadèmica internacional, que assenyala que els centres educatius generalment no estan equipats per respondre a les necessitats de les persones trans, que existeix una necessitat de major formació per al professorat-així com per a altres agents educatius-, i que les experiències escolars travessades per la transfòbia tenen impactes clars sobre la salut mental de l’alumnat trans—com conclou una revisió de la literatura realitzada per un equip d’investigadores de la Universitat del País Basc el 2023.

En el cas de Catalunya, una recerca recent que hem dut a terme amb alumnat de 18 instituts ens aporta dades similars: els centres educatius no són un espai percebut ‘de benestar’ per a la major part de l’alumnat trans—especialment en espais com els vestidors, els lavabos i l’espai d’educació física. A més, els resultats assenyalen que els nivells d’assetjament escolar i altres formes de transfòbia són molt elevats en el nostre context educatiu.

“El que moltes vegades necessiten els alumnes és tan fàcil—i tan difícil alhora—com sentir i saber que hi ha docents en qui poden confiar”

Aquesta transfòbia es manifesta de formes molt heterogènies, que van des de les formes més explícites com els insults o la generació d’un clima d’hostilitat fins a la ridiculització de l’autodeterminació de gènere. De fet, la recerca mostra com l’ús en to de burla d’expressions com “[si tu ets un noi (o una noia)] jo soc un helicòpter” presents als centres educatius, i que condicionen les experiències educatives de l’alumnat trans i no binari, estan alineats amb els discursos promoguts per diversos sectors conservadors i fonamentalistes, propis tant en el nostre context com a escala internacional.

Com sempre quan s’adopta una perspectiva d’equitat i justícia educativa, és imprescindible promoure la garantia de drets. Cal recordar que un centre educatiu no compleix una funció únicament de transmissió de coneixements sinó que, en tant que institució de socialització, ha de comprometre’s amb el benestar de l’alumnat i la generació d’espais segurs. Aquesta premissa implica, entre altres, avançar cap a l’objectiu de tenir escoles i instituts lliures d’LGTBIfòbia i masclisme—així com de racisme, classisme, capacitisme i qualsevol altra forma de discriminació que estigui present a l’educació a Catalunya.

“No hi ha equitat educativa sense garantir l’accés, però també el procés –de benestar– per a tothom a l’escola”

Si tinc alumnat trans al centre, com he d’actuar?

A Catalunya existeix el ‘Protocol per a l’atenció i acompanyament de l’alumnat transgènere en els centres educatius’. Ara bé, més enllà d’activar el protocol i seguir els passos que s’hi descriuen, com a docents és important que tinguem clar que la nostra responsabilitat és acompanyar a l’infant o adolescent en el seu procés. Aquest acompanyament passa, sobretot, per l’escolta, ja que no existeix una fórmula universal i cada trànsit és únic: serà la persona trans qui marcarà el ritme i decidirà els temps i les accions que es portin a terme. És lògic (i legítim) que ens sorgeixin dubtes durant el procés d’acompanyament, però això no ha d’obstaculitzar el trànsit de l’infant o adolescent en qüestió.

Com apunta la recerca amb professorat a Catalunya, explicaven que, de vegades, havien escoltat comentaris una mica fora de lloc. Per exemple, hi ha qui evita empatitzar o escoltar l'alumnat per por de quedar malament davant la família: “Aquesta por d'‘igual em poso en un lloc que no em demanen’ o 'ja és algo que dirà la família o ja és algo que dirà la psicopedagoga’”.

Com comenta l’alumnat participant en la recerca, el que moltes vegades necessiten és tan fàcil—i tan difícil alhora—com sentir i saber que hi ha docents en qui poden confiar. Tenir vincles de confiança i seguretat és un primer pas per al benestar físic, mental i emocional de l’alumnat.

Hi ha una fórmula correcta de llenguatge inclusiu?

El debat lingüístic sobre quina és la forma més inclusiva de parlar continua estant al centre i lluny de considerar-se resolt. En aquest sentit, pel que fa al gènere, s’han proposat diverses alternatives al masculí genèric, com buscar mots col·lectius (l’alumnat), fer desdoblaments de gènere (els i les alumnes), utilitzar el femení genèric (les alumnes) per referir-se a un grup independentment del gènere de les persones que el formen, emprar el neomorfema ‘-i’ com a marcador de gènere neutre per a incloure les persones no binàries (totis), o evitar l’ús de paraules amb marca de gènere quan sigui possible (dir ‘hola’ en lloc de dir ‘hola a tots’, per exemple). Tanmateix, totes les fórmules proposades tenen avantatges i desavantatges. És important, a l’hora d’acordar el llenguatge que s’utilitzarà al centre educatiu, que aquesta decisió es prengui de manera informada i conscient després d’una anàlisi de les diferents possibilitats i valorant l’exclusió que aquestes poden generar.

Qüestionar qualsevol d’aquestes formes a nivell abstracte no hauria de suposar la invalidació d’aquest tipus de llenguatge com a opció individual. En el cas de l’alumnat trans, respectar el tracte escollit (sigui femení, masculí o neutre) és clau en el seu desenvolupament i té un impacte molt gran en el seu benestar. Moltes persones no binàries utilitzen el neutre per a parlar de si mateixes i demanen al seu entorn que es dirigeixin a elles de la mateixa manera. És comú que a una part del col·lectiu docent no li sembli adequat –o no tingui el costum de– fer servir el llenguatge no binari (com ara la ‘i’ com a marcador de gènere) i s’eviti el seu ús quan es parla en plural; però això no ens ha d’eximir de respectar el tracte que cada infant o adolescent escull. Tot i que a vegades sorgeixin dubtes, com observem en la recerca: ‘entenc que m’heu dit que i com ho he de fer, em costa entendre què és el que li està passant a aquesta persona, però jo ho faré i no tinc cap problema’, dirigir-nos a l’alumnat amb el gènere gramatical escollit és la nostra responsabilitat com a docents i forma part de l’acompanyament en el seu procés (tant de trànsit com vital).

En últim lloc, cal remarcar que, dins la importància dels debats sobre el llenguatge, sovint perdem de vista algunes de les qüestions centrals: el llenguatge inclusiu passa també per l’autoobservació i la reflexió crítica al voltant dels estereotips que reproduïm, les expectatives que transmetem o els supòsits que naturalitzem, més enllà del gènere gramatical utilitzat.

“Cal reconèixer i agrair la tasca compromesa que fan moltes docents per generar i promoure espais segurs i de llibertat, tan necessaris per a tothom”

S’està hormonant a infants i adolescents?

Cal remarcar que cap persona menor de divuit anys pot començar un tractament hormonal sense consentiment familiar. Tot i que sovint associem l’hormonació a les persones trans, la realitat és que existeixen moltes raons per les quals una persona pot iniciar aquest tipus de procés. De fet, en la majoria dels casos, les hormones se subministren a criatures cis (per exemple, per deficiència de l’hormona del creixement), però això no genera la mateixa resistència que quan parlem d’infàncies i adolescències trans.

En el cas de criatures trans que es plantegin començar un tractament hormonal, si encara no han iniciat la pubertat, només podran optar (i sempre sota supervisió mèdica) a bloquejadors hormonals. L’objectiu d’aquests és donar més temps a l’infant per explorar la seva identitat i decidir si més endavant voldrà optar o no a l’hormonació, sense la pressió dels canvis corporals imminents. En el cas d’adolescents trans, són diverses les circumstàncies que han de donar-se per tal d’optar-hi. En primer lloc, han de comptar amb el consentiment familiar. En segon lloc, el seu cos no només haurà d’haver experimentat la pubertat, sinó haver passat un temps relativament llarg des de l’inici d’aquesta. Cada persona és un món i la decisió mèdica de permetre l’hormonació dependrà de cada cas concret. Si més no, com de vegades es vol fer creure malintencionadament des d’alguns sectors, l’accés a hormones no és fàcil ni ràpid per a qualsevol adolescent trans.

Cal destacar que qualsevol procés d’hormonació en adolescents trans passa per la seva voluntat, el seu consentiment i el dret sobre el propi cos.

L’objectiu: centres educatius més inclusius i segurs

Cal assenyalar que, malgrat les dades exposades a l’inici de l’article, l’experiència educativa de les persones trans i no binàries no sempre està marcada pel malestar i les situacions de transfòbia. Les recerques que hem dut a terme tant amb alumnat com amb professorat de diversos centres educatius de Catalunya ens mostren la bona direcció en què estan caminant molts centres, tot i la feina evident que cal continuar fent en aquesta línia. A tall d’exemple, un alumne trans explica que “gairebé tothom accepta el meu gènere i em tracta amb els meus pronoms”. Aquesta experiència educativa relativament lliure de transfòbia genera que aquest alumne identifiqui l’institut com un espai de benestar i hi associï les emocions “acceptació” i “llibertat”. En aquest sentit, volem reconèixer i agrair la tasca compromesa que fan moltes docents—en moltes ocasions, de forma aïllada i amb fortes repercussions en termes personals i professionals—per generar i promoure espais segurs i de llibertat, tan necessaris per a l’alumnat trans i per a la resta d’alumnat. No hi ha equitat educativa sense garantir l’accés, però també el procés –de benestar– per a tothom a l’escola.

Autores de l’article:

Alejandro Caravaca i Berta Llos, investigadores de la Universitat Autònoma de Barcelona, membres dels grups de recerca ATLAS i GEPS i del Grup d’Educació i Gènere de la Facultat de Ciències de l’Educació.

Part d’aquest article és una adaptació d’un document més extens que vam publicar Mar Arnau Gonga, Alejandro Caravaca i Berta Llos, des del Grup d’Educació i Gènere de la UAB, en col·laboració amb la Fundació InteRed i la Plataforma Unitària contra les Violències de Gènere, que podeu trobar en aquest enllaç.