Com es reprodueixen (i es poden revertir) les desigualtats de gènere a l'escola

Que vivim en una societat travessada per les desigualtats de gènere no és cap novetat. Tampoc no ho és que el sistema educatiu les reprodueixi. Són múltiples les evidències sobre les diferències marcades pel gènere en resultats, gustos, interessos i tries en el marc de les trajectòries escolars. Titulars com que “els nois obtenen 10 punts més de competència matemàtica que les noies a les proves PISA (La cara i la creu de les competències digitals a Catalunya. 2025)” o “les noies són només el 25% d’estudiants en branques d'Enginyeria i Arquitectura” (Informe Científiques en Xifres, 2023) , són només alguns exemples dels efectes del gènere a l’àmbit educatiu.

Tanmateix, davant d’una foto que es reprodueix any rere any —i que, des de la lluita per a l’equitat educativa, resulta preocupant—, és rellevant posar el focus en els perquès d’aquestes dades per poder continuant combatent les desigualtats de gènere. És a dir, en paral·lel a l’anàlisi de les dades quantitatives, cal aprofundir en els processos mitjançant els quals es configuren aquestes diferències. Això implica entendre quins són els mecanismes d’aprenentatge i control del gènere que operen dins l’escola i com aquests interactuen amb dinàmiques socials més àmplies —ja que les desigualtats de gènere específiques a l’educació no es poden analitzar de manera aïllada a les desigualtats de gènere estructurals a la nostra societat.

“Davant d’una foto que es reprodueix any rere any, cal aprofundir en els processos mitjançant els quals es configuren les diferències marcades pel gènere en l’àmbit educatiu”

Aquesta aproximació resulta especialment crucial davant de l’ascens polític de l’extrema dreta a escala global, que amenaça els principis de l’escola democràtica i inclusiva i que lidera, com un dels àmbits clau de la seva campanya, la lluita contra el que denominen “ideologia de gènere”. En aquest context, emergeix el repte de desarticular els discursos que sostenen la inexistència de les desigualtats de gènere a la societat —i, per extensió, a l’escola— o, fins i tot, l’assumpció, igualment perillosa, que amb l’evolució política i social dels feminismes a les últimes dècades ja tenim les desigualtats superades. Resulta tan problemàtic pensar que “les desigualtats de gènere no existeixen” com que “són cosa del passat” o que “només passen a altres llocs, no a Catalunya”. No només existeixen, sinó que encara prevalen les normes, dinàmiques i creences relatives al gènere que naturalitzen, permeten i legitimen la reproducció de les desigualtats de gènere dins el sistema educatiu. Identificar les formes complexes en què es manifesten els mandats de gènere a l’escola és un primer pas per a poder-los revisar i combatre.

• Relacionat: La batalla cultural de l’extrema dreta per “reeducar” Europa

“Que ens agradi o no portar faldilla, les matemàtiques o voler dedicar-nos a l’enginyeria o a l’educació infantil té un clar component de gènere”

Els mandats de gènere a l’escola

L’escola, en tant que agent de socialització, participa en la definició i la regulació de les normes de gènere. Una àmplia trajectòria de recerques ha evidenciat com les criatures, des d’edats molt primerenques, aprenen i reprodueixen versions estrictes i mútuament excloents de masculinitat i feminitat, construïdes des d’aproximacions marcadament binàries i heteronormatives, i constituïdes sobre un principi de desigualtat. Així mateix, des de fa dècades, la literatura assenyala que sovint és el mateix professorat o el grup d’iguals qui regula què vol dir un comportament de gènere apropiat a l’espai escolar. Aquesta és l’aportació que desenvolupem en aquest article.

Abans, però, cal reprendre dues premisses:

1. Existeixen múltiples formes d’aprenentatge del gènere que cada persona experimenta, des que neix, a tots els espais de socialització. Aprenem a ser ‘nenes’ o ‘nens’ —amb el que implica aquesta mirada binària— a la família, al carrer, a l’escola, o a les xarxes socials. El nostre aprenentatge de gènere té un clar efecte en els gustos, interessos, tries vitals i educatives. Dit de manera simplificada, que ens agradi o no portar faldilla, les matemàtiques, o voler dedicar-nos a l’enginyeria o a l’educació infantil té un clar component de gènere.
2. Aquest aprenentatge de gènere no és gairebé mai explícit, sinó que es produeix de formes subtils i pràcticament imperceptibles, principalment a través de l’observació i la imitació. Tanmateix, a més d’aquestes formes subtils, en els processos d’aprenentatge del gènere també hi operen el que podem entendre com a mecanismes de control. Aquests mecanismes tenen com a objectiu vetllar pel manteniment de les conductes i decisions de les persones dins de les definicions preestablertes —generalment limitadores— del gènere. En altres paraules, els mecanismes de control del gènere es posen en marxa quan una persona qüestiona, subverteix o traspassa els límits del que s’assumeix que vol dir ser ‘un noi’ o ‘una noia’, i pretenen funcionar com a corrector de les desviacions de la norma i com a advertència i dissuasió per evitar futures transgressions, tant de la mateixa persona com del seu entorn. Aquests mecanismes també t’ubiquen reiterativament en una posició de privilegi o subalternitat dins l’estructura de poder patriarcal, i estan presents en totes les institucions i espais de socialització —amb les seves particularitats. Els centres educatius no en són una excepció.

“Els centres educatius no són una excepció en l’aprenentatge de gènere, i hi operen mecanismes de control que es posen en marxa quan una persona qüestiona, subverteix o traspassa el que vol dir ser “noi” o “noia”.

Mecanismes de control del gènere

Les recerques dutes a terme amb centres educatius de Catalunya ens han permès identificar un seguit de mecanismes que tenen per objectiu la reproducció i el manteniment dels mandats de gènere a l’escola. En concret, aquests mecanismes de control s’encarreguen de fer saber a totes les persones de la comunitat educativa com de prop o de lluny són del que s’espera d’elles per qüestions de gènere, establint no només què és allò ‘normal’, sinó també el que és desitjable o requerit. En definitiva, busquen regular tot allò que has de dir, fer, pensar i desitjar per encaixar amb el que s’espera de tu segons el teu gènere. Aquests mecanismes es manifesten a l’escola de múltiples maneres, a través dels discursos, els materials curriculars, l’organització dels espais, les interaccions i les pràctiques pedagògiques, entre d’altres.

Tot i això, en aquesta ocasió ens centrem en alguns dels mecanismes identificables a partir de les interaccions interpersonals dins dels centres educatius, i en ressaltem aspectes que considerem essencials per comprendre com s’originen i configuren les desigualtats:

• Alguns són explícits i relativament visibles, com és el cas dels insults o els comentaris discriminatoris directes. Alguns exemples inclouen l’ús d’expressions com “tu, millor a la cuina” o “a fregar”, dirigides a noies amb la intenció de fer-los saber i recordar-los la posició subalterna que ocupen en el sistema patriarcal; “marimacho”, per assenyalar una expressió de gènere que no és ‘prou femenina’; o “maricón” o “corres com una nena” per fer saber als nois que la seva expressió de gènere o les seves accions no s’ajusten als cànons de la masculinitat hegemònica —i que, a més, són denigrants. Generalment, aquests comentaris o expressions serveixen per penalitzar o menystenir tot allò que no s’ajusta als mandats preestablerts.
• En aquesta línia, cal tenir en compte que els mandats de gènere no s’aprenen de forma abstracta, sinó que es materialitzen en formes d’expressar-nos i estar en el món —i en els centres educatius—, que s’articulen, entre altres, a través del nostre cos. És a dir, el nostre cos (la roba que portem o com duem els cabells, però també com ens movem, com parlem i com ocupem l’espai) és llegit en termes de gènere, i està subjecte a mecanismes de control. Així, per exemple, a més de les ja esmentades formes de control sobre les expressions de gènere que no són ‘adequadament’ femenines o masculines segons el que s’espera de cadascú, també s’articulen formes de violència estètica cap aquells cossos que surten dels cànons de la masculinitat o de la feminitat normatives —és a dir, els cossos que són considerats com a ‘massa grassos’, ‘massa prims’, ‘massa femenins’, ‘massa masculins’, ‘massa lletjos’, o ‘massa sexualitzats’ (en el cas especialment de les noies). Aquestes violències estètiques es produeixen als centres educatius, però no poden entendre’s —com la resta de mecanismes de control del gènere— de forma aïllada a la resta d’espais de socialització (com les xarxes socials). Així mateix, tampoc poden entendre’s de forma aïllada a altres sistemes socials de discriminació com el racisme.
• A vegades venen camuflats darrere d’una aparença d’humor o de protecció. Així doncs, en moltes ocasions, aquests missatges es fan passar per ‘bromes’ innòcues, acudits o comentaris aparentment inofensius. En altres ocasions, parteixen d’aproximacions condescendents, com comentaris del tipus “vigila a l’hora d’aixecar la taula, no et facis mal” dirigits a noies. És important matisar que, si bé tots tenen un efecte disciplinant de gènere, no tots els comentaris o accions tenen l’objectiu de sancionar les desviacions de l’hegemonia; alguns van orientats a premiar-ne l’encaix. En altres paraules, alguns d’aquests comentaris o accions tenen per objectiu el que a la literatura acadèmica s’anomena contribuir als cicles de reafirmació del gènere. Alguns exemples inclouen quan a una alumna se li reforça positivament que ajuda molt als seus companys —perquè la presumpció de gènere és que les noies són atentes—, o quan a un alumne se li pressuposa que té més habilitats manuals mecàniques. En altres paraules, la construcció de la vocació docent o d’infermeria per part majoritàriament de noies, o l’elevada masculinització en certes vies formatives professionalitzadores és un resultat de l’engranatge d’aquests cicles de reafirmació i aprenentatge del gènere.
• La naturalització i la invisibilització d’actituds, comentaris o accions també formen part de l’aprenentatge (i l’ensenyament) del gènere —en aquest cas de formes menys evidents, però que també impregnen la quotidianitat escolar. Davant determinats fets que tenen càrrega de gènere, sigui per la seva subtilesa i/o per la seva quotidianitat, l’alumnat i professorat els justifica, els assumeix com a ‘naturals’ o, fins i tot, no els identifica com a problemàtics —fet que n’impedeix o dificulta la crítica i desactivació. En altres paraules, el caràcter quotidià i la subtilesa d’algunes expressions discriminatòries fa que es naturalitzin i esdevinguin gairebé imperceptibles per a l’entorn, reflectint el que es podria denominar com una “inconsciència de gènere col·lectiva” —és a dir, una incapacitat o dificultat per reconèixer situacions o comentaris discriminatoris, o fins i tot violents, per raó de gènere. Ara bé, com hem esmentat, aquesta naturalització, que funciona com una pluja fina que va calant sense cridar gaire l’atenció, implica un aprenentatge de gènere, juntament amb els altres mecanismes de control esmentats que condiciona la construcció dels gustos, expectatives i trajectòries educatives i vitals. A més, també reforça la falsa noció que els mandats de gènere són no només naturals sinó també inevitables.

Finalment, cal recordar que aquests mecanismes poden donar-se entre iguals o entre professorat i alumnat, la qual cosa apunta que a l’aprenentatge (i l’ensenyament) de gènere tothom hi participa: no només rebem missatges correctius i de validació per recordar-nos la nostra posició sinó que també participem de la generació d’aquests missatges cap a altres persones si no revisem les nostres pràctiques.

“És necessari partir d’una mirada més àmplia complexa que no només es fixi en “noies” i “nois’, sinó en com es construeixen la masculinitat i la feminitat”

• Relacionat: Perduts pel camí: desigualtats en les transicions educatives després de l’ESO

Més enllà de les dades estadístiques

A l’hora d’analitzar les desigualtats de gènere a l’educació, de vegades es posa el focus en les categories ‘noia’ i ‘noi’ (o ‘dona’ i ‘home’) en termes simplistes i eminentment numèrics. Si bé les anàlisis quantitatives ofereixen aprenentatges crucials per conèixer els efectes del gènere sobre nois i noies i les desigualtats que es produeixen en l’àmbit educatiu, es corre el risc que aquestes dades puguin concebre ‘noies’ i ‘nois’ des d’una perspectiva monolítica. És a dir, es corre el risc que s’obviïn les diferències entre les persones que formen part de cadascuna d’aquestes categories —així com les experiències de les persones queden excloses d’aquesta mirada binària— i que s’assumeixi que són grups homogenis. Per tant, com hem argumentat anteriorment, considerem la necessitat de partir d’una mirada més complexa que no només es fixi en les categories ‘noies’ i ‘nois’, sinó que posi el focus de forma més àmplia en com es construeix la masculinitat i la feminitat, com aquestes construccions s’associen a unes dinàmiques de poder concretes, i, alhora, com interseccionen amb altres sistemes de desigualtat —com la classe social, l’origen o l’etnicitat.

Amb tot, a més de l’asimetria de poder entre noies i nois fruit dels efectes del patriarcat, cal tenir en compte que els constructes de masculinitat hegemònica i feminitat són excloents, constrenyedors i fins i tot poden arribar a ser concebuts com a violents per a totes les persones: no només per a les persones que transgredeixen les normes del gènere i reben violències mitjançant els mecanismes de control per aquests motius, sinó també per a totes les persones que han de fer esforços continuats —alguns més conscients que altres— per provar d’encaixar-hi o mantenir-s’hi.

“Malgrat que algú pugui pensar que un canvi a l’escola no serà suficient, com a mínim servirà per caminar cap a centres educatius més segurs, justos i inclusius que generin nous (des)aprenentatges de gènere”

L’aprenentatge de gènere no es produeix únicament a través d’experiències puntuals, sinó que es tracta d’un procés acumulatiu i longitudinal, ja que les persones aprenen i exerceixen el seu lloc de gènere en el món a través d’un procés continuat d’experiències quotidianes. En aquest procés, el centre educatiu no és l’únic espai d’aprenentatge del gènere, però sí que hi juga un paper important en tractar-se d’un dels agents de socialització més rellevants. Si aquests mandats són la base de la construcció generitzada dels gustos, expectatives i trajectòries educatives —i també generen efectes clars en el malestar de l’alumnat dissident de gènere—, és important que els centres educatius continuïn caminant per desdibuixar, eixamplar i, en darrera instància, erradicar aquests mandats de gènere. Actuar en aquesta línia serà clau per flexibilitzar els fonaments sobre els quals s’articulen els mandats de gènere i que donen lloc a dades com les exposades a l’inici. Malgrat que algú pugui pensar que un canvi a l’escola potser no serà suficient per transformar l’estructura del gènere —perquè també calen canvis socials més amplis—, el que sí és segur és que, com a mínim, una transformació educativa feminista servirà per caminar cap a centres educatius més segurs, justos i inclusius per a tot l’alumnat, que desactivin els mecanismes existents de control i generin nous (des)aprenentatges de gènere.

Autores de l’article:

Berta Llos i Alejandro Caravaca, investigadores de la Universitat Autònoma de Barcelona, membres dels grups de recerca ATLAS i GEPS i del Grup d’Educació i Gènere de la Facultat de Ciències de l’Educació.