“El fet que hi hagi un mentor en moments de transició educativa permet no estar sol ni aïllat”

Eunice Mangado-Lunetta, directora de l'AFEV França i membre del Collectif Mentorat i de la comissió d’incidència de Mentoring Europe, va ser al llançament del programa Mentora. Hem aprofitat per entrevistar-la.

Per què la mentoria és una pràctica particularment interessant i útil dins la lluita contra l’abandonament escolar prematur? Per diverses raons. La primera característica de la mentoria és que és una acció individual, una relació bilateral entre un mentor i una persona mentorada on tot es construeix a partir de les necessitats de la persona mentorada. No és una pedagogia o una caixa d’eines, de fet formem al mentor perquè pugui respondre als desafiaments i necessitats específiques del mentorat. Per tant, són les necessitats de la persona jove les que guien l’acció. No es pot fer més personalitzat que així. I això és veritablement excepcional dins la intervenció educativa, que té tendència a ser col·lectiva, sobretot en el grup classe.

“Són les necessitats de la persona jove les que guien l’acció.”

El segon element és el mentor. Qui és? Té un posicionament particular: no és un professor, ni un pedagog, ni un pare o mare. Tampoc està al mateix nivell que el grup d’iguals que el jove. És el que diem en francès un “terç educatiu”. És a dir, una nova figura educativa que no aplicarà un mètode relacionat amb la formació acadèmica, que és la tasca del professorat i els hem de deixar als docents. Sobretot està allà per fer el treball de base, perquè després es pugui fer el treball pedagògic, que és la confiança en un mateix. La capacitat de projectar-se. Per què vaig a l’escola? Què faré, jo soc capaç de creure en mi mateix i de projectar-me en un itinerari d’orientació... Quan no tens aquesta base de confiança en un mateix no és possible projectar-se sobre els aprenentatges, i la confiança en un mateix no la podem construir a soles, ho hem de fer a partir de la mirada dels altres. I el mentor o mentora pot ser algú que digui “Jo estic aquí per tu, jo t’ajudo, jo t’acompanyo. Jo no tinc la resposta, però t’ajudo a buscar-la.” I això és una postura educativa molt tranquil·litzadora.

“La confiança en un mateix no la podem construir a soles, ho hem de fer a partir de la mirada dels altres.”

El tercer element, tot parlant de qüestions tranquil·litzadores, és que és un bon element per assegurar els itineraris educatius. Un itinerari educatiu vol dir que la gent comença l’educació obligatòria a infantil i, tots els moments de passatge, de xarnera, són sempre moments importants i una mica difícils. Per tant: la transició de l’educació infantil a la primària, sortir cap a la secundària, la qüestió de l’orientació i la sortida de la postobligatòria fins al primer any a la universitat són moments de xarnera que són difícils i donen inseguretat, i no tothom està en la mateixa situació per abordar-los. Quan tens acompanyament, quan tens una família que té un capital escolar i hi han passat, poden acompanyar bé. En canvi, quan no tens ningú pots caure fàcilment en el desencant i l’abandonament. Per tant, el fet que hi hagi un mentor en aquests moments de transició educativa permet estar potser en tensió, però no estar sol ni aïllat, poder plantejar preguntes al mentor o mentora quan per exemple la família no ha fet un recorregut educatiu semblant. Aquesta noció d’itinerari educatiu és important en relació amb el concepte d’abandonament. A l’AFEV vam fer fa uns anys una enquesta als “abandonadors”, ja que ens vam adonar que el moment en què els joves estan en situació més fràgil és la fi del “college” i l’entrada a la postobligatòria, cap als setze anys. Per tant, 15-16 anys és el moment on veritablement s’abandona. Vam plantejar la pregunta: “Quan vau abandonar, què és el que més us va faltar?” i la resposta era que el que més els faltava és que se sentien sols i els va mancar acompanyament.

Per tant, veiem dues coses: una, certament, està bé poder imaginar intervencions educatives prèvies al moment en què comença a cristal·litzar el potencial abandonament. La mentoria és interessant perquè en tots els moments de frontissa poden ser acompanyats per la persona que està disponible pel jove en situació fràgil. El segon element quan sentim als joves abandonadors dir “jo hauria necessitat algú que m’acompanyés”, ens adonem que precisament l’acompanyament està al cor de la mentoria i és particularment útil per evitar l’abandonament preventivament.

“L’acompanyament està al cor de la mentoria i és particularment útil per evitar l’abandonament preventivament.”

L’última cosa que fa de la mentoria un “objecte educatiu” interessant és des d’un punt de vista més macro, com a política pública educativa, és que la mentoria és una bona inversió. Fa uns anys la consultora Boston Consulting Group va xifrar el cost de l’abandonament en 200.000 € (per persona). És molt. La mentoria pot ser una solució preventiva dins l’itinerari educatiu i, per tant, encara que el cost de la mentoria sigui diferent segons les organitzacions que la desenvolupin, ens adonem que en termes d’inversió i de política pública és interessant injectar mentoria als inicis dels recorreguts per evitar després haver de gestionar l’abandonament i el seu cost educatiu i social.

“És interessant injectar mentoria als inicis dels recorreguts per evitar després haver de gestionar l’abandonament i el seu cost educatiu i social.”

Sobre a les bones pràctiques que duem a terme a França tinc ganes de parlar-vos de dues coses: la primera és molt afeviana: l’AFEV és una organització que treballa pel compromís de les persones joves. És la idea que no hi ha edat per ser mentor i que els i les joves, encara que estiguin en procés de formació i que no tinguin totes les respostes, poden ser bones mentores per persones més joves. Tenen ganes de comprometre’s, ho veiem a l’AFEV cada dia, i és una bona cosa poder-li proposar a un o una jove una opció de participació com a mentor, a joves estudiants. Nosaltres treballem molt el compromís de l’alumnat, i l'estudiant és una figura molt interessant perquè és algú que està als estudis superiors i s’adreça a alumnat més jove que es planteja preguntes sobre què fer després de la postobligatòria, què faré després, ensenyament superior? És per a mi? A la meva família no hi ha estudiants…

L’estudiant sense adonar-se’n, parla de la vida estudiant, de la seva experiència, planteja una realitat accessible per joves que no tenen per què tenir estudiants al seu entorn i que així hi ha quelcom molt positiu que pot ajudar al jove mentorat a projectar-se. I a més són de la mateixa generació, tenen els mateixos referents culturals, és formació entre iguals. La força de persuasió d’un missatge enviat per algú de la mateixa generació no és la mateixa cosa, tot i que complementària, que si són els pares que donen un missatge educatiu, o el professorat que dona un missatge educatiu. El jove estudiant té un lloc com a educador amb alumnes més joves. I a l’AFEV comencem a treballar amb l’alumnat de secundària, més joves, que estan preparats per comprometre’s i que es fan molt responsables i valoren molt, aprenen moltes competències tot acompanyant alumnat més petit. Això és realment una bona pràctica que estem desenvolupant a França i hi ha 20.000 estudiants a l’AFEV que participen en mentoria, és un recurs important.

La segona bona pràctica que ha marcat la història recent de la mentoria a França és la qüestió de les aliances. Fa uns anys l’AFEV i altres actors de mentoria (Article 1, Proxité, Télémaque…) s’han trobat perquè de fet fèiem el mateix encara que alguns parlaven de mentoria, nosaltres parlàvem d’acompanyament individual, altres d’apadrinament, i d’altres vocables que s’utilitzaven… però ens vam adonar que la nostra pràctica professional era la mateixa. I sobretot que entràvem en certa concurrència, quan, per exemple, sol·licitàvem les subvencions del ministeri, però ens vam dir: fem el mateix, hauríem d’adreçar un discurs comú, ja que tots pensem que la mentoria és útil i que els joves amb fragilitat escolar necessiten més mentoria, per tant, farem una aliança.

Una aliança per promoure la mentoria, per mutualitzar les pràctiques i per sumar altres actors que no estaven dins la mentoria, però que estaven interessats i arrelats al territori, per poder multiplicar la mentoria. I aquests nous actors els hem acollit dins el Collectif Mentorat en una incubadora que permet formar i prendre les bones pràctiques i les eines de les associacions més expertes perquè acompanyin les associacions més junior que no ho coneixien encara. Això és una dinàmica virtuosa, ja que la força de les aliances ens ha donat la credibilitat i que ha posicionat el Collectif Mentorat com un interlocutor vers l’Estat. Així hem muntat el pla “1 jove 1 mentor”. És un col·lectiu que és molt jove (no té ni tres anys) i ha passat de 8 associacions fundadores avui dia que som 70, amb una dinàmica molt forta i això no hauria estat mai possible si les associacions d’entrada no haguessin escollit fer una aliança en lloc de competir. Això és el que considero un punt molt fort que recomano reproduir en un altre context nacional.

Vols saber-ne més?

• Vegeu l’entrevista original (en francès amb subtítols al català).
• Si voleu llegir més sobre mentoria i prevenció de l’abandonament escolar prematur aquí teniu un recull d’articles.