“Ensenyar va de tractar l'altre com a subjecte i que trobi sentit en allò que fa”

“No sabia que sabia tantes coses”. És el testimoni de l’Aina (8 anys), i un dels records que ha recopilat el mestre jubilat David Vilalta a "Poesia d’ensenyar Testimoni d’un mestre enamorat de l’ofici". Amb aquest llibre, Vilalta llega a les noves generacions de docents aprenentatges de tota una trajectòria de vocació i entrega a l’ofici, especialment útils per als reptes educatius de futur.

A més de mestre, Vilalta també ha estat professor associat del Departament de Didàctica de les Matemàtiques i les Ciències Experimentals (UAB), membre de la unitat de formació permanent de l’ICE, del grup de treball “Un enfocament global de l’aprenentatge” de Rosa Sensat i fundador de Mestres per Bòsnia. També va impulsar el pilotatge de Magnet aliances, amb el qual segueix col·laborant.

Per què ensenyar és com recitar poesia?

Saps allò del pèndol? S'ha estès la idea que ensenyar és una qüestió tecnòcrata, que si domines metodologies i aspectes organitzatius, com en una empresa, ja pots fer una bona educació. Això no és possible. Ensenyar va de relacions humanes; valors, maneres de fer vinculades als valors i, en el si d'una escola, de coneixement. Té molt a veure en tractar l'altre com a subjecte i preocupar-te perquè trobi sentit a allò que fa. Celaya diu que és “compromís”.

Per què ensenyar i no educar?

Era dels que volia que el departament es digués d'educació, però tinc la sensació que darrerament s'ha perdut la vessant important del coneixement. Hi ha molt pes del discurs de les emocions desvinculat del coneixement que ens porta a maneres que no em convencen. La funció social de l'escola que intenta apaivagar desigualtats és generar coneixement, perquè pot ajudar a desenvolupar-se. Aquí hi ha un debat didàctic: quan tu domines les matemàtiques i les ensenyes, en aquesta relació hi ha valors que es traspassen als alumnes. Es pot ensenyar sense educar, però jo crec que l'escola i els instituts hauríem d'apostar per educar ensenyant.

“No s’ha de tenir por dels canvis, ni tan sols dels que et fan replantejar la ideologia”

Com resumiries la funció d’un docent?

No surts de magisteri com a docent, et vas fent. Cal humanitat, saber que la vida implica canvi, no s’ha de tenir por dels canvis, ni tan sols dels que et fan replantejar la ideologia. Inquietud i ganes d'aprendre, no ser dogmàtic. També entendre que el Departament, la inspecció, moltes vegades estan preocupats per coses que no tenen gaire a veure amb la realitat. Soc d'aquells mestres que vam haver de convèncer inspectors que es podia ensenyar d'una altra manera, que fèiem allò que estava prohibit, convençuts i sense por. Ara hi ha un discurs molt més resignat.

Per què sents la necessitat de reivindicar no ser dogmàtic?

Tinc la sensació que des del 2000 estem fent socialment i global passos enrere. Hi ha un altre element: que s'entengui fer de mestre o de professor com una feina més, vinculat també a una concepció del coneixement poc crítica. Quan creus que la teva funció és posar al cap d’un alumne uns continguts és quan, sense voler o volent, ets un mestre dogmàtic i surten els discursos de la meritocràcia, que els que valen, valen, de l'excel·lència…

“Que diferent és esforçar-te perquè hi trobes sentit o perquè t’ho diu un professor”

Esforç…

La paraula “esforç” està molt desgastada amb connotacions moralistes. Et diuen “si t'esforces arribaràs a viure bé”: mentida. La canviaria per “tenacitat”, perquè per aprendre cal ser tenaç i posar-t'hi, però que diferent és esforçar-te perquè hi trobes sentit o perquè t’ho diu un professor. Si un mestre vol posar una definició al cap d’un alumne i no li entra, li toca explorar com veu el món l’alumne, comprendre’l i intervenir allà. Tenim molta evidència científica sobre això.

Per què reivindiques els mestres “d’estil renaixentista”?

Crida l'atenció com entre el professorat es llegeix poc. Les editorials de pedagogia i didàctica estan en crisi. Si ets honest, no pots ensenyar allò que no saps. Jo mateix ho he fet i això em va portar a estudiar.

Què és el millor de ser mestre?

Està per descobrir. No, és veure com aquells alumnes que han estat a l'escola on treballes (i que per tant no és un mèrit només teu, sinó de la seva família, d'ell mateix i de la tira de gent), veus que se'n surt a la vida. Això és el millor.

Mestre de primària, tutoria, Educació Física, secretaria, cap d’estudis, universitat, formador de formadors… Quina part de l’ofici d’ensenyar es manté tant a primària com a la universitat? Tant ensenyant educació física com matemàtiques?

Pensar que tens una persona davant que és un subjecte amb les seves idees, les seves maneres de fer, els seus valors. El gran error és voler que coincideixin amb els teus.

“Si ens creiem que el mestre és important per què encara no gastem un 6% a educació?”

Tu recordes algun mestre teu?

Sí, sí que en recordo. Jo vinc d'un altre tipus d'escola i tinc dos tipus de records. Un és la señorita Pepita, en una escola d’aquestes privadíssimes, si no et sabies les taules et picava els dits amb una vara. Després vaig passar als Salesians i en tinc un bon record perquè vaig coincidir amb alguns capellans, mestres, que cultivaven la faceta de persona. No tant en els aspectes pedagògics, sinó en les relacions interpersonals. Em porta a preguntar-me per què no es fan més debats, per exemple cineforums sobre temes d'actualitat, ara a secundària?

Des d’ideologies molt diferents hi ha hagut consens del mestre com a institució.

Al franquisme era el capellà, el Guàrdia Civil i el mestre (rialles). Avui això ha canviat i a vegades el mestre és qüestionat. A nivell polític hi ha una certa doble vara de mesurar. Si ens creiem que el mestre és important, per què encara no gastem un 6% a educació? I per què propostes de formació permanent no s’han tingut en compte pel fet de ser cares? La política és difícil i conec molta gent compromesa que fa molt bona feina, però tinc la sensació que a vegades l'educació des dels despatxos acaba veient més estadístiques que persones.

Per a la Meva Mestra (Serrat), Homenatge a Teresa (Ovidi Montllor), La Mestra (Zoo), El mestre que va prometre el mar… L’art reivindica els mestres perquè els ha tocat assumir responsabilitats amb els alumnes que el sistema no era capaç de resoldre?

És que la idea és aquesta. Com a mestre, quan estàs a l'escola, el que hi ha és el que hi ha, no s'hi valen excuses. Amb el que hi ha has de fer el millor possible per aconseguir que siguin les millors persones possibles. Quan surts d'escola pots estar en un partit, un sindicat, una associació veïnal, assistir a manifestacions per millorar l'entorn, l'escola pública… Però a l’escola no s’hi valen excuses. Jo ara he sentit a dir “aquests ja s'ho trobaran quan arribin a secundària” i se m'ha posat la pell de gallina.

Quin vincle té el llibre amb El mestre que va prometre el mar?

Mentre l’estava escrivint, a Llançà van fer un homenatge als refugiats republicans amb una frase “Que el present mai oblidi les petjades del passat”. Jo crec que avui dia hi ha moltes escoles a Barcelona i a Catalunya que no han arribat al nivell de les escoles de la República. I és responsabilitat de tots.

I què s’ha de fer per tornar a rebre aquest nivell?

Insistir. Ahir una mestra acabada d'arribar a una escola complexa em va explicar que s’ha trobat amb realitats que l’obliguen a replantejar com fer de mestra. I ella s’hi obra. Després d'estar hores en un equip planificant em diu “que els nens participin de les emocions ho portem al xassís, els mestres, el que no tenim és la capacitat de situar el coneixement en les seves situacions reals, de vincular el currículum a la vida quotidiana”. Aquest és el gran meló on s'ha d'invertir diners.

• Relacionat: 9 docents expliquen què necessiten i què els aporta educar en entorns de vulnerabilitat

Ja que abordem les complexitats. Al llibre reculls un episodi frapant que parla de la soledat que pot arribar a sentir un jove: “David, escridassa’m una mica”.

Això és el que m'ha ensenyat la professió. El recordaré tota la vida, era un nen de la protecció de menors que tenia unes necessitats afectives brutals, quan venia la seva mare s'amagava perquè es moria de vergonya. El curs següent ja no n’era el tutor, però ens vam trobar i em va demanar això.

Quan s’estén la idea que estem molt malament i abans si que l’educació anava bé, ens oblidem de qui quedava als marges i de qui ni tan sols comptava.

Jo els diria, parleu amb la Carme, la meva dona. Ella i tota la seva escola es van passar molt de temps buscant mobles als contenidors per portar-los a l'escola.

Algun altre episodi especial?

A l’hora de música em trobo un estudiant a les escales. Li dic, “home, una altra vegada?”. Diu, “oh, és que el tal m'ha fet fora de classe”. “Sí, però cada vegada et fot fora de classe. I en canvi, quan estàs amb mi, no”, li responc. Diu, “home, és que a tu et tinc confiança”. Dit d’una altra manera: La meva neta ara comença tercer d'ESO. Explica que per exemple a la classe de matemàtiques els primers 10 minuts són per gestionar els alumnes que estan fent soroll al darrere, posant nerviós el mestre, que acaba fent crits. Què passa amb aquests nens? Podem mirar una mica més enllà del càstig? Aquests nens ens estan expressant alguna cosa i fins que no abordem què els porta a fer aquest merder i entenguin que la classe també és interessant per ells, no ens en sortirem.

Eres un rara avis?

Hi ha molts mestres així. En aquests moments, i crec que ha passat sempre, l’administració té un altre problema, no sap com aprofitar el coneixement de la trajectòria de molts i molts mestres. En un moment de necessitats representa un valor afegit que s’està malbaratant.

“M’ha impressionat l’altruisme de les entitats partner del projecte Magnet”

Què ens ensenya un projecte com Magnet en un país i un sistema educatiu com el nostre?

A mi m’ha impressionat l'altruisme de les entitats partner, veure tanta quantitat de gent investigadora acostumada a treballar col·laborativament i amb uns valors brutals. Recordo el primer dia a l’Institut de Ciències del Mar, o ara a l’Institut de Ciències de l’Espai, i se’m posa la pell de gallina. Sense res a canvi. Una altra cosa que a mi m’està ensenyant és que això que no som racistes és molt complexe. He sentit en reunions de gent molt maca dient “però la meva neta amb qui jugarà al parc i què passarà amb les seves relacions?”. La primera reacció pot ser enfadar-te, però la segona és constatar que vivim en bosses i que això desperta inseguretats; no tenen sentit, però existeixen.

La democràcia comença a l’escola.

És important que cada alumne sigui conscient que el que ell pensa és legítim i necessari, però que ha de ser capaç de debatre’s amb el que pensen altres. Un procés que implica ser capaç d’explicar-se, un treball interior brutal, d’admetre que potser hi ha altres visions més ajustades o que milloren la teva. Ser capaç d’això és molt potent. Comprendre que jo soc jo, però que formo part d’un nosaltres.

Va ser membre de “mestres per bòsnia”, des d’on contribuíeu a la reconciliació entre les comunitats bòsnia i sèrbia. Quin record conserves d’aquesta època?

Un dels projectes més potents va ser el treball de reconciliar mestres que havien treballat junts i la guerra havia separat. Amb un director d’Zvornik (Bòsnia), que l’únic que conservava de casa seva era una foto del pany de la porta, vam tornar a l’escola on havia treballat durant molts anys. Ens vam reunir amb una altra gran persona, nascuda a Voivodina (Sèrbia). Vam acabar plorant.

“Trobo a faltar seminaris amb els sindicats per parlar de com la innovació pedagògica de veritat és també un aspecte de progrés social”

Qui t’agradaria que es llegís el llibre? Tothom? La consellera, sindicats de mestres?

D’entrada alumnes de magisteri i mestres en actiu. La consellera també i els sindicats també. He estat sindicalista i em sento orgullós de les vagues que vam fer i de que l’estructura de nòmines d’avui sortissin d’allà. Gràcies a la força que teníem, els diners que ens van descomptar van retornar a l’escola amb material a l’escola, a la meva escola vam tenir la primera tele. Trobo a faltar seminaris amb els sindicats per parlar de com la innovació pedagògica de veritat és també un aspecte de progrés social. Que no se li doni aquest caire elitista, que és veritat que han pogut tenir algunes experiències, sense voler-ho. També crec que la manera de muntar avui les plantilles és injusta i insostenible. Costa molt muntar equips perquè quan veus que pot tenir anys de progressió vingui un nomenament i desmunti mig equip.

Un desig per als docents d’avui?

Que no defalleixin.