Gerard Ferrer-Esteban, Doctor en Sociologia i recercador a la UAB sobre polítiques educatives, parla sobre els tres frens a la millora de l'educació a Catalunya que l'Anuari 2020 de la Fundació Bofill ha analitzat.
Relacionat: Menys desiguals per ser més eficaços
L’Anuari 2020: L’Estat de l’educació a Catalunya revisa els principals indicadors sobre la realitat del sistema educatiu català i aporta propostes al voltant dels desafiaments que planteja la necessitat d’avançar cap a una educació de qualitat i generadora d’oportunitats per al conjunt de l’alumnat.
Vols saber-ne més?
- Descarrega el dossier de premsa de l'Anuari
- Recupera la presentació
- Descarrega l'Informe Breu de l'Anuari 2020
- Consulta les publicacions vinculades
- Descarrega l'Anuari complet
Transcripció del vídeo:
Quina diagnosi fa l’Anuari 2020 de l’educació a Catalunya?
En l'Anuari 2020 hem vist com en els darrers quinze anys s'han produït millores destacables en diversos indicadors del sistema educatiu, indicadors de promoció, de permanència, però no obstant això també hem vist que aquestes millores s'han estancat o fins i tot es podrien estar revertint. Amb les dades que disposem, doncs, ens hem preguntat el perquè d'aquest estancament i la resposta l'hem acabat articulant al voltant de tres grans obstacles, tres grans esculls, que impedeixen la millora de l'èxit educatiu.
El primer obstacle fa referència a les desigualtats educatives. Un cop més en el sistema educatiu català l'estatus socioeconòmic de les famílies de l'alumnat condiciona amb força els resultats educatius i no observem, però, ninguna millora significativa en els darrers quinze anys. Aquesta influència l'hem constatat també en el context de la pandèmia i l'hem constatat amb l'existència d'una bretxa digital que ha condicionat el seguiment de l'escolarització per part d'infants i joves.
D'altra banda les desigualtats també s'observen en un problema que portem arrossegant des de fa molts anys que és l'accés a l'educació 0-3 anys. Per exemple, actualment si 4 de cada 10 infants s’escolaritza abans dels 3 anys, en el cas dels infants estrangers només ho fan 1 de cada 10. D'altra banda també constatem la persistència d'una xarxa escolar molt segregada, en aquest cas sobretot pel que fa al perfil socioeconòmic de l'alumnat veient una millora pel que fa a la segregació de l'alumnat estranger.
D'altra banda també hem vist que la manca d'oportunitats educatives per als infants i joves més vulnerables s'evidencia no només dins de l'escola sinó també fora. Hem vist que la participació a activitats tan importants com les activitats de lleure o les activitats extraescolars és desigual. Per exemple, els infants de classe baixa dediquen de mitjana gairebé la meitat del temps a aquest tipus d'activitat respecte la resta d'infants.
El segon obstacle es refereix a un dèficit que a aquestes alçades podríem anomenar crònic i que és de finançament. El sistema educatiu català afronta els efectes d'una nova crisi econòmica sense haver recuperat els nivells d'inversió de la crisi precedent. Concretament veiem que el Departament d'Educació disposa d'un pressupost que és equivalent al que disposava l'any 2010 considerant, però, que el curs 2019-2020 el sistema educatiu compta amb 150.000 alumnes més que el curs 2009-2010. En termes d'inversió veiem que Catalunya inverteix en educació un 3,6 % del PIB el qual encara està lluny del 4,2 % del conjunt de l'Estat o del 4,6 % de la Unió Europea. Això inevitablement implica un copagament per part de les famílies que de mitjana paguen gairebé 900 € per estudiant no universitari. Hem d’assenyalar una nota positiva en el tema de la despesa i és l'increment dels fons destinats a beques no universitàries el qual ha passat del 0,5 % del total de la despesa educativa al 2,4 % i, amb tot, encara podem veure dèficits de cobertura.
Finalment, podem parlar d'un tercer obstacle que és la falta d'actualització dels continguts educatius. Veiem una organització dels ensenyaments que es basa en una visió massa rígida de l'aprenentatge i que creiem que està allunyada del que implica aprendre en una societat del coneixement del segle XXI. I creiem que es deu fonamentalment a que encara existeix una concepció de l'educació excessivament centrada en l'escola fent per tant que les polítiques educatives tinguin poca consideració de l'educació fora de l'escola, al llarg de la vida, de l'educació permanent. D'altra banda també veiem que els currículums de l'educació bàsica són excessivament rígids, que deixen poc marge, poc marge als docents per personalitzar l'ensenyament per adaptar els continguts i els mètodes del currículum a les necessitats dels aprenents i un altre aspecte que s'ha evidenciat en el context de la pandèmia i del confinament és que l'ús de les tecnologies de la informació, del coneixement, dels recursos informàtics, es troba encara lluny d'aprofitar tota la seva potencialitat.
Finalment també hem vist que si bé la innovació educativa està en l'agenda del sistema i que existeixen moltes i diverses experiències d'innovació aquesta innovació veiem que encara no té un caràcter sistèmic. Més del 50 % dels centres de primària i de secundària no participen en programes d'innovació educativa i també hem vist que bona part dels projectes d'innovació no estan connectats com haurien d'estar amb la recerca.