“Cal adaptar els recursos que reben els centres a les seves necessitats”

ENTREVISTA

El finançament dels centres educatius és la base que sosté el sistema escolar. És el que determina quants i quins recursos (humans, monetaris, materials, formatius...) arriben a les escoles i instituts perquè puguin oferir oportunitats educatives als seus alumnes. Els centres utilitzen aquests recursos d’acord amb el seu projecte, però sense recursos o amb recursos insuficients no hi ha projectes sostenibles.

La Fundació Bofill ha presentat La fórmula de l’equitat, una nova fórmula de repartiment que distribueix els recursos per als centres d’una manera més justa, eficient i transparent que el sistema actual. És l’aplicació a Catalunya d’un sistema conegut com a finançament per fórmula (FxF), que països com Finlàndia, Suècia, Països Baixos, Regne Unit o el Canadà fa anys que apliquen.

Relacionat: Descarrega el document de síntesi La fórmula de l’equitat

En parlem amb Marcel Pagès, especialitzat en polítiques educatives, governança escolar i desigualtats, i coautor de la proposta juntament amb Miquel Àngel Alegre.

La fórmula de l’equitat proposa augmentar la inversió en educació però també repartir-la de manera més justa. Per què el sistema de finançament actual no ho és?

El model actual ens situa en un escenari d’infrafinançament. Els centres educatius en termes generals no tenen el finançament necessari per cobrir el cost de la plaça escolar, i això genera problemes d’inequitat perquè molts centres compensen aquest infrafinançament amb quotes que paguen les famílies.

A més, el sistema de finançament actual és lineal: els centres reben una assignació de base molt similar a partir del nombre d’alumnes i la mida dels centres. I al final es compensa per elements com la complexitat, però de manera molt insuficient. És a dir, el que veiem és que un centre de complexitat molt alta rep uns 800 € més per alumne que un centre amb un perfil d’alumnat no desafavorit, i, parlant amb centres educatius i professionals de l’educació, es constata que aquests 800 € són molt insuficients per desenvolupar totes les tasques de suport que necessiten aquests centres, ja sigui en termes de personal de suport, personal administratiu, docent, activitats i projectes de millora…

El punt de partida és aquest, que tenim un sistema que infrafinança, que és massa lineal i que compensa la complexitat al final i d’una manera poc substantiva.

"No tots els centres tenen les mateixes necessitats, i per tant no tots els centres necessitaran els mateixos recursos."

Quan parlem de recursos, a què ens referim?

Com a recursos contemplem tots aquells components materials, humans, monetaris i d’infraestructura que permetran als centres cobrir les necessitats que significa la provisió de l’educació en el seu context i en les seves necessitats. Parlem de més professorat, però també més professionals de suport, programes d'acollida i acompanyament, activitats extraescolars gratuïtes, ajuts menjador... Tenint clar que no tots els centres tenen les mateixes necessitats, i que, per tant, no tots els centres necessitaran els mateixos recursos.

Relacionat: Llegeix l’article FAQS: El finançament per fórmula, explicat

Per què un centre amb més complexitat necessita més recursos que la resta?

Primer de tot perquè els alumnes vulnerables necessiten un suport més intensiu en l’educació, ja que en molts casos no tenen suports externs a nivell familiar o d’activitats extraescolars o d’enriquiment educatiu. La recerca demostra bastament que les famílies amb més recursos econòmics ofereixen als seus fills uns estímuls cognitius, un acompanyament i suport als aprenentatges i un accés a activitats extraescolars que les famílies amb menys recursos tenen menys possibilitats d’oferir.

"Quan les condicions de vulnerabilitat de diversos alumnes s’ajunten no tenen un efecte sumatori, sinó multiplicador."

Però, a més, sabem per la recerca que sovint quan les condicions de vulnerabilitat de diversos alumnes s’ajunten no tenen un efecte sumatori, sinó que tenen un efecte multiplicador. És a dir, que ajuntar condicions de vulnerabilitat situa els estudiants en posicions de dificultat molt importants en termes del que és l’educabilitat d’aquests infants.

I, alhora, els centres que tenen més alumnat vulnerable, a més de tenir la particularitat que han d’atendre aquest perfil d’estudiants, veiem que de manera cada vegada més generalitzada també estan en dinàmiques de segregació escolar i, per tant, han d’atendre més i més estudiants d’aquestes característiques. Això, implica moltes dificultats en la gestió de l’aula i dels aprenentatges, i, per tant, requereixen més recursos per atendre les necessitats diverses d’aquest alumnat, intentar personalitzar els aprenentatges i adaptar-los a les necessitats dels contextos personals, socials, econòmics i culturals d’aquests infants. Des de qüestions del background familiar, dels contextos familiars de l’alumnat, fins a qüestions pràctiques com elements lingüístics.

També hi intervé el factor de la influència del capital cultural familiar en l’adquisició de nous coneixements. Els alumnes que provenen de contextos socials i familiars on l’educació té una importància i una rellevància en la llar, tenen més facilitats i més avantatges per adquirir i seguir desenvolupant tots els aprenentatges que tenen lloc a les aules. Tots aquests elements fan que els centres de major complexitat necessitin més suport.

Quin seria el principal impacte que notarien en el seu dia a dia els docents i l’equip directiu d’un centre de màxima complexitat?

En termes numèrics, amb un increment del pressupost d’uns 1.500 € més per alumne com el que proposem, un centre pot desplegar un conjunt de recursos concrets i pràctics com per exemple augmentar 1 professor per cada dues classes. Això implica tenir més capacitat per reduir ràtios, establir dinàmiques de codocència, poder desenvolupar agrupaments flexibles en els grups que tinguin necessitats o reforçar els equips d’orientació en les tasques de tutorització, de seguiment de l’alumnat, etc.

També podrien augmentar un professor en l’aula d’acollida, o els especialistes d’educació inclusiva o tenir els recursos per incorporar fins a 8 educadors socials (2 per cada curs) o altres figures d’acompanyament com són els tècnics d’integració social. Això en el supòsit d’aquests 1.500 € més per alumne que implica l’escenari més possibilista de la fórmula de l’equitat.

Relacionat: Descarrega l’informe breu

Com s’assegurarà que els recursos es destinen a cobrir les necessitats prioritàries i a actuacions que la recerca constata que tenen més impacte?

El finançament per fórmula assigna i redistribueix els recursos en funció de les necessitats. Però la fórmula no resol altres qüestions que formen part d'un àmbit més ampli de la política educativa, per exemple com aquests recursos són utilitzats, quin marge d’autonomia es dona als centres i com en funció d’aquest marge d’autonomia els centres han de tenir dinàmiques de rendició de comptes. La fórmula ens obliga a obrir i afrontar aquests debats, però no incorpora les solucions, ja que corresponen a l'àmbit de la política. 

En un moment de crisi econòmica, hi ha diners per això? És prioritari?

La prioritat és una qüestió eminentment política i dependrà dels decisors polítics definir quines són les prioritats. Per descomptat, el nostre punt de vista és que justament en situacions de crisi és quan hem de prioritzar més els mecanismes de redistribució, suport a l’equitat i promoció de la cohesió i la integració social.

Pel que fa al pressupost necessari, en el context de la Covid-19 s’ha obert una escletxa d’oportunitat perquè la situació ha requerit la reorganització de recursos i s’han incorporat nous recursos perquè els centres puguin fer front a totes les necessitats emergents que han sortit.

"Cal que els recursos extraordinaris per la Covid es consolidin com una partida que compensi l'infrafinançament."

Això ha suposat una escletxa d’oportunitat perquè amb La fórmula de l’equitat el que plantegem és que podríem començar a definir un sistema de finançament per fórmula amb un increment que només impliqui consolidar aquesta partida que actualment és extraordinària. Per això apuntem que cal que els recursos extraordinaris per la Covid destinats als centres educatius es consolidin no com una assignació extraordinària en un context de crisi sinó com una partida que compensi el que està demostrat que són uns nivells insuficients de finançament.

Quin és el balanç als països que ja estan aplicant un model de finançament per fórmula?

En l’informe publicat fem referència a dos models: els Països Baixos i el Regne Unit, perquè són els primers països que van adoptar-lo i, per tant, els dos models que tenen més trajectòria. Com tota política educativa, han demostrat ser útils per alguns aspectes i han demostrat tenir limitacions per altres qüestions. Jo no diria mai que en política educativa podem agafar referents en abstracte i dir si funciona al complet o no, bàsicament perquè la translació de models en contextos diferents sempre ens generarà resultats no esperats. El que podem és aprendre què ha funcionat en quins contextos i què en podem aprendre de cadascun d’ells.

Relacionat: Llegeix l’article Experiències internacionals de finançament per fórmula

Als Països Baixos, per exemple, el finançament per fórmula va estar molt orientat, especialment en les primeres dècades, a compensar les desigualtats educatives en els centres educatius. D’això en podem aprendre la capacitat que va tenir el finançament per fórmula en aquest context per redistribuir el finançament. En el cas del Regne Unit ha tingut una trajectòria més erràtica, i en l’actualitat té una lògica més focalitzada a nivell individual i no tant de centre. Però no deixa de ser un referent perquè va ser dels primers països que el va adoptar, i ho ha combinat amb altres estratègies i altres polítiques que són rellevants per aprendre què pot funcionar i què no a Catalunya.

Quin marge deixa aquest model per a la política? Segons el color del govern es pot donar més o menys pes a uns elements o altres de la fórmula?

Aquesta pregunta obre un debat molt interessant que és la tensió existent en aquests tipus d’instruments entre els components tècnics i els components polítics. El finançament per fórmula el que intenta fer és racionalitzar un conjunt de decisions i de prioritats polítiques, però donar més pes a una banda o una altra és una decisió que té a veure amb les prioritats polítiques. Cal posar de relleu que el FxF és una solució tècnica a un conjunt de prioritats polítiques, no deixa de ser una estratègia d’abordatge de la política educativa, i pot expressar-se de moltes maneres.

A partir d'aquí, és cert que governs de diferents colors poden donar més pes a uns o altres components de la fórmula i això pot fer dirigir la fórmula cap a objectius estratègics diferents. Però el que és important és que la fórmula permet, per una banda, obrir debats polítics, explicitar-los i fer-los transparents, sistematitzar-los i racionalitzar-los. Posar sobre la taula quines són les prioritats i quines són les orientacions polítiques, sistematitzar-les i traslladar-les a un pla racional i que hi hagi la suficient transparència perquè les escoles puguin anticipar i tinguin unes expectatives clares sobre quin tipus de necessitats podran cobrir en funció de com la fórmula estigui definida.

De totes maneres, tampoc seria desitjable que un model d’aquestes característiques anés variant molt per l’alternança política, perquè aleshores no permetria una consolidació d’un sistema d’assignació previsible. Un dels punts forts que té aquest model és que genera unes expectatives clares, transparents i racionals que permet previsibilitat. Si això ho deixem a expenses de constants canvis vinculats al color dels governs de torn, en part estem limitant la capacitat d’acció d’aquest instrument.

Què cal fer perquè s’apliqui a Catalunya?

Nosaltres hem fet una proposta per obrir un primer debat i posar sobre la taula que existeix un instrument polític que no està sent utilitzat. Això és un primer punt de partida, posar de relleu que eines que el sistema educatiu pot articular per dissenyar un sistema de finançament més just.

Per tal que això es dugui a la pràctica, cal que els actors educatius s’asseguin, que es generin consensos al voltant de quin tipus de components s’han de finançar i de quina manera, i també que els actors polítics prenguin la responsabilitat d’articular aquesta proposta política a través de mecanismes tangibles. Cal que el debat que hem promogut també tingui lloc entre els diferents actors, que els actors educatius també intervinguin i que s’escolti la veu de les necessitats de les escoles i es posin sobre la taula els elements que la fórmula no incorpora, com ara el component de l’autonomia i de la rendició de comptes. Tot això són debats que la proposta del FxF permet tenir, però que per obrir-se hi ha d’haver voluntat política i capacitat d’establir diàlegs i buscar consensos.

Implementar la fórmula de l’equitat ajudaria a combatre la segregació escolar o l’abandonament prematur?

En política educativa hem d’intentar defugir de solucions màgiques que resolguin múltiples problemes. El FxF permet obrir un conjunt de debats que és útil que es tinguin i permet incorporar nous instruments en la política educativa, però no crec que haguem de donar per fet que serà la solució màgica a problemes estructurals com la segregació o l’abandonament.

"El finançament per fórmula incorpora un instrument més dintre la nostra caixa d’eines de la intervenció de les polítiques educatives."

Això no vol dir que no pugui contribuir-hi, ja que distribuir millor els recursos en el sistema educatiu pot ajudar a que aquells centres que tenen problemàtiques més agudes en termes d’abandonament escolar prematur o de segregació escolar tinguin més recursos per desenvolupar estratègies més adequades en els seus contextos. Però aquestes problemàtiques sistèmiques i estructurals necessiten també un abordatge sistèmic i estructural. La proposta de finançament per fórmula és incorporar un instrument més dintre la nostra caixa d’eines de la intervenció de les polítiques educatives.

Relacionat: Descarrega l’informe breu

La fórmula proposada incorpora una funció directiva que permet orientar estratègicament l’acció dels centres educatius, i promoure-la sí que permetria ser més moldejables a l’hora de fer un enfocament que articuli diverses polítiques educatives. Per exemple, si aconseguim que el FxF estigui vinculat a estratègies d’escolarització equilibrada, és a dir que aquells centres que escolaritzin més alumnat amb dificultats o que redueixin més les quotes rebin un finançament per orientar la seva acció estratègica cap a aquesta banda, és un instrument més complementari que ens permet resoldre diversos problemes.

El FxF és un instrument que obre un ventall de possibilitats molt ampli, que ens permeti obrir diàlegs, noves línies de treball i possibilitats de millora, i pensem que cal no desaprofitar-lo, però sense esperar d’ell que ens solucioni tots els problemes del sistema educatiu.

Vols saber més sobre la proposta de finançament per fórmula per a Catalunya?

• Descarrega la nota de premsa
• Llegeix el document de síntesi de l'informe
• Descarrega l'informe complet
• Recupera la presentació de l'informe
• Llegeix l’article FAQS: El finançament per fórmula, explicat