Un finançament insuficient i poc equitatiu genera majors desigualtats
29/06/2022
Professionals docents i expertes de l’educació a Catalunya analitzen l’actual sistema de finançament dels centres educatius. I apunten quins recursos serien més necessaris si implementéssim un nou model per finançar els centres educatius d’una manera més justa: la fórmula de l’equitat.
L’educació a Catalunya està infrafinançada: 3,6% del PIB català, respecte del 4,3 a Espanya i el 4,7 a Europa. Aquesta manca de recursos es trasllada d’una manera palpable en el dia a dia dels centres educatius: professorat, direccions, educadors, entre d’altres, es veuen amb veritables dificultats per garantir el dret a l’educació de tot l’alumnat.
A més, el finançament actual no només és insuficient, sinó poc equitatiu, el sistema de distribució dels recursos és principalment lineal. Simplificant, actualment el gruix dels recursos es reparteixen en funció del nombre d’alumnes, nivell i titularitat. Per tant, més enllà de recursos extres que es donen posteriorment, el finançament no té en compte les característiques del centre (alumnes, entorn, etc.), que impliquen majors o menors dificultats a l’hora de garantir les condicions d’educabilitat del seu alumnat.
Plou sobre mullat: aquells centres educatius més afectats per un finançament insuficient i poc equitatiu són aquells que concentren més alumnat amb necessitats específiques i que, per tant, necessitarien més recursos (més docents de suport, material escolar, finançament per sufragar colònies, etc.) per poder assegurar resultats educatius equivalents al sistema. Així, no només tenim un sistema amb insuficients recursos que no aconsegueix reduir desigualtats, sinó que les genera.
“Un instrument lineal, en un sistema desigual, genera més desigualtats”, Xavier Bonal, catedràtic de Sociologia de la UAB.
En aquest context, la Fundació Bofill ha elaborat una proposta de nou model de finançament dels centres educatius més just: La fórmula de l’equitat. En resum, la proposta, elaborada per Marcel Pagès i Miquel Àngel Alegre, defineix una recepta que reparteix els recursos segons les necessitats dels centres, de manera que aquells centres que concentren més necessitats, reben més finançament.
Més recursos: per a què i com?
Les direccions de centres educatius anomenats complexos que van assistir a l’acte van fer un exercici de priorització dels elements on elles destinarien l’extra de recursos que suposaria la implementació del finançament per fórmula.
Núria Sabaté, directora de l’Escola Marià Fortuny de Reus, apuntava 3 claus on invertiria l’extra de recursos: humans (docents i no docents), econòmics (colònies, excursions, etc.) i materials (mobiliari i material educatius). Aquestes tres prioritats buscarien compensar les oportunitats que l’alumnat del centre no troba al seu entorn. En aquest sentit, tant Núria Sabaté com molts altres assistents insistien en el fet que l’augment de recursos humans és essencial por a poder abordar la gestió familiar en aquests centres.
Relacionat: recupera la intervenció inicial de la Núria Sabaté.
“No és el mateix enviar una nota a l’agenda, que enviar-la i haver-la d’explicar”, Albert Ramírez, inspector en cap a la Catalunya Central.
Gemma Solé, de l’equip d’innovació de l’escola Sagrat Cor – Besòs, per la seva banda, feia una priorització basada en un objectiu d’aprenentatge concret: contrarestar l’endarreriment d’aprenentatge de l’alumnat del centre a través de la reducció de ràtios, l’augment de recursos humans psicopedagògics i de suport per agilitzar la gestió de diagnòstics i poder incorporar les reeducacions al mateix centre, garantint així un major accés.
Relacionat: escolta la Gemma Solé explicant-ho a l’acte.
Albert Ramírez, inspector en cap a la Catalunya Central, assenyalava la inversió en suport a les tutories de P3 que aglutinen alumnat desconeixedor de la llengua com una altra competència clau on seria oportú dirigir els recursos del finançament per fórmula: “cal duplicar les interaccions orals entre alumne i adult abans que arribin a primària i això significa redoblar el personal en aquestes aules”.
Relacionat: mira’t la intervenció de l’Albert Ramírez.
En les seves intervencions i les de la resta d’assistents també s’apuntaven les condicions oportunes d’arribada d’aquests recursos que, sovint, són un entrebanc més per als centres i per al desenvolupament dels seus projectes educatius:
- Àgils i sostenibles: menys associats a processos burocràtics feixucs. Corregint un impacte que el sistema no contempla i que afecta especialment als centres d’alta complexitat: “es dota de recursos, però s’oblida que aquests van associats a la feina de gestionar-los, sense preveure majors recursos humans”, apuntava Ramírez. D’altra banda, pot no sortir a compte demanar-los.
- Estables i flexibles: menys connectats a programes temporals i alineats als tempos educatius, però amb capacitat d’adaptar-se a les necessitats dels centres. Cal conjuminar la doble temporalitat dels centres: recursos estables per ser capaços de planificar una actuació estratègica de millora i, a la vegada, recursos flexibles per poder abordar la immediatesa de situacions sobrevingudes. Per exemple, l’entrada de matrícula viva (beques menjador, material, etc.).
“Els tempos de les necessitats dels infants, la seva emergència, no és la mateixa que la dels adults i el sistema és lent”, Domi Viñas, directora de l’Institut escola El Til·ler.
Domi Viñas, directora de l’Institut escola El Til·ler, ratificava que les demandes de qualitat als centres “també han d’anar alineades, equitatives, a la quantitat i condicions dels recursos que reben”.
Relacionat: la mateixa Domi ho va explicar molt bé en la seva intervenció a l'acte. Recupera-la!.
Oportunitats, riscos i possibles desllorigadors del finançament per fórmula
Xavier Chavarria, exinspector en cap de Barcelona ciutat i actual professor de la UOC, defensava la nova proposta de finançament a través de la fórmula de l’equitat més enllà de les seves bonances equitatives, al·ludint a les oportunitats a les quals obre camí en els centres educatius.
“Amb un finançament ajustat a necessitats i que dota de major autonomia els centres és més possible fer l’assemblatge entre objectius de centre i de sistema i recursos.”
D’una banda, amb un finançament ajustat a necessitats i que dota de major autonomia els centres és més possible fer l’assemblatge entre objectius de centre (Projecte educatiu de centre - PEC) i de sistema i recursos. De l’altra, un sistema de finançament que es calcula d’acord amb dades sistemàtiques (de context, procés i resultat) maximitza les possibilitats d’usar-les com a eina per articular els compromisos de qualitat educativa dels centres amb el sistema (avaluació externa) i amb el mateix centre (avaluació interna).
Tot i estar d’acord que el finançament per fórmula podria ser positiu, Xavier Bonal, catedràtic de Sociologia i director del grup de recerca GEPS-Globalització, Educació i Polítiques Socials de la UAB, apuntava alguns dels riscos que pot comportar la seva implementació. El primer, la temptació política de caure en “l’estat bomber o l’estat d’emergència”. És a dir, desplegant mecanismes de compensació de desigualtats focalitzats als centres, desincentivant l’impuls de polítiques estructurals de redistribució de la complexitat entre els centres.
El segon risc és el de caure en una lògica basal i no en una lògica d’objectius del sistema, que no vingui associada a un retiment de comptes. En conjunt, els dos riscos assenyalen la necessitat de comprometre els centres i el conjunt d’agents a una visió territorial que garanteixi processos de millora globals.
Relacionat: la valoració crítica d’en Xavier Bonal sobre La fórmula de l’equitat.
Per tal d’evitar aquesta lògica poc sistèmica, alguns assistents van mencionar dos possibles mecanismes desllorigadors:
1. Un retiment de comptes que “hem d’aspirar voler tenir com a centres”, advertia Chavarria. Apuntava a una qüestió clau: el retiment de comptes ha estat plantejat i viscut, massa habitualment, com una eina de fiscalització i una mostra de desconfiança. Cal revertir aquesta sensació, fent-la un mecanisme útil per als centres i per a les metes del sistema. El retiment de comptes sembla que ha de dirigir-se i fer-se amb diversos actors propers a l’entorn, més enllà del retiment contractual amb l’administració. Cal fer-lo intern: amb els agents socials i també entre els professionals, seguint una lògica de procés, de pla de millora compromès.
“Rendició de comptes sí, però semblant al que estem fent i se’ns demana als centres: formativa, acompanyada, de procés i flexible”, Núria Sabaté.
Relacionat: mira’t la part del debat en la qual van imaginar un sistema de retiment de comptes per als centres educatius.
2. La territorialització: el rendiment educatiu no depèn, només, dels recursos educatius. El finançament per fórmula no resoldrà el fracàs escolar: “l’escola sola no pot”, assenyalava Bonal, i, en canvi, l’administració continua sent molt fragmentada (EAIA, centres, Salut, etc.). El finançament per fórmula podria intentar pensar en fórmules que incloguessin íntegrament tots els recursos.
“La rendició de comptes no es pot fer a Via Augusta, sinó en unitats de política educativa més pròximes. Per exemple, els espais que desplega el Decret d’admissió”, Xavier Bonal.
