Més beques, menys abandonament escolar prematur
18/01/2024
L’alumnat amb un estatus econòmic més baix té més risc d’abandonar prematurament els estudis. La relació entre l’estatus socioeconòmic de l’alumnat i els seus resultats i trajectòries educatives està internacionalment documentada.
Això s’explica pel fet que les famílies amb més recursos econòmics solen tenir també un nivell d’instrucció més elevat, i poden oferir als seus fills uns estímuls cognitius, un acompanyament i suport als aprenentatges i un accés a activitats extraescolars d’alt valor educatiu que les famílies amb menys recursos tenen menys possibilitats d’oferir.
Relacionat: recupera els continguts de l'acte "Beques perquè ningú abandoni" del dia 14 de febrer
Els resultats de les proves PISA ho demostren. Edició rere edició, la diferència entre les puntuacions dels alumnes pobres i rics (segons l’Index Socio Econòmic i Cultural-ISEC) es mou al voltant dels 100 punts per a la UE i és superior als 80 per Espanya i Catalunya. En la darrera edició, a més, aquesta diferència s’ha accentuat.
Una política compromesa amb l’equitat i la qualitat del conjunt del sistema educatiu ha de poder combatre aquesta bretxa d’oportunitats entre famílies riques i pobres. I el millor instrument de què disposa per fer-ho és per mitjà d’un autèntic sistema de beques a l’estudi.
Els països que inverteixen més part de la despesa educativa a programes de beques acostumen a presentar unes taxes d’abandonament més baixes. La recerca en educació ha demostrat que en la comparativa entre països, s’observa una clara associació entre el pressupost destinat a beques a la primària i la secundària amb els nivells d’abandonament educatiu prematur (Alegre i Benito, 2010; 2014).
Els països que inverteixen més part de la despesa educativa a programes de beques acostumen a presentar unes taxes d’abandonament més baixes.
D’altra banda, l’evidència recollida d’avaluacions internacionals constata que les beques i els ajuts a l’estudi tenen impacte tant en els resultats educatius a la primària com en la continuïtat educativa a la secundària, particularment si també incentiven la participació de les famílies i els centres educatius en accions de seguiment vinculades a la beca (Mediavilla, 2017).
A Catalunya, l’any 2020, la despesa en beques a l’educació obligatòria i secundària postobligatòria representa un 3,4% del total de la despesa pública en educació, un esforç d’inversió que ens situa a la cua dels països europeus, lluny de països com Bulgària, Dinamarca, Països Baixos o Suècia, que superen el 10% de la despesa.
Catalunya, de fet, no només està a la cua d’europa, sinó que, el curs 2021-2022 segueix per sota de la despesa mitjana espanyola, tot i que la despesa en beques ha augmentat des de 2019. Respecte l’alumnat becat en els estudis no universitaris, el percentatge per Catalunya és del 16,9%, per sota de la mitjana espanyola (23,4%) i, el que és més preocupant, molt inferior al percentatge d’infants i joves que es troba en risc de pobresa (un 31,7% el 2022).
A Catalunya 16,9% de l’alumnat d'estudis no universitaris rep beca, un percentatgemolt inferior al d’infants i joves que es troba en risc de pobresa (un 31,7% el 2022).
A més,a Catalunya, no disposem d’un programa propi de beques i ajuts a la postobligatòria. Disposem només del programa del Ministeri d’educació, que es queda en uns minsos 1.500 € de mitjana per alumne/any. El resultat és que no hi ha un suport real a la continuïtat de les trajectòries de l’alumnat amb pocs recursos econòmics.
Es fa evident la necessitat urgent de fer a Catalunya una aposta ferma per una política de beques a l’estudi de caràcter compensatori
Tenint en compte l’impacte que les beques poden tenir en la reducció de l’abandonament i la correcció de les desigualtats educatives, es fa evident la necessitat de fer a Catalunya una aposta ferma per una política d’ajuts a l’estudi de caràcter compensatori.
Cal incrementar els recursos públics que s’hi destinen i ajustar els nivells de cobertura d’acord amb les necessitats reals dels estudiants i les seves famílies. Un model d’aquestes característiques incentiva i facilita la permanència en el sistema educatiu i contribueix a corregir els dèficits de coordinació i consistència entre programes d’ajuts procedents de diferents administracions i entitats.
