9 docents expliquen què necessiten i què els aporta educar en entorns de vulnerabilitat

Professors i professores veuen com actualment van creixent els reptes que han d’afrontar en el seu dia a dia: personalitzar els ensenyaments i atendre la diversitat, repensar i adaptar el currículum a contextos canviants d’aula, orientar l’alumnat, preparar materials i donar feedback formatiu, col·laborar amb altres docents i agents externs, connectar amb les famílies, gestionar el clima de l’aula, dur a terme avaluacions externes, hibridació i noves eines d’intel·ligència artificial…

Això, que és cert per al conjunt de professionals docents, adquireix una rellevància especial quan parlem del professorat que treballa en centres socialment desafavorits, contextos on bona part de l’alumnat presenta fortes necessitats de suport educatiu, i on sovint també hi ha altres problemàtiques de salut i emocionals vinculades a situacions de pobresa o exclusió social. Parlem, en particular, de 730 centres educatius considerats d’alta o molt alta complexitat (666 en el sector públic), a prop de 210.000 alumnes a infantil de segon cicle, primària i secundària obligatòria (el 22% del total d’alumnat) i 69.275 docents (31% del total de professorat).

Relacionat: descarrega el capítol de l’Anuari Enfortir els equips docents dels centres d’alta complexitat: capacitat, estabilitat i suports

Ben al contrari del que es considera necessari, ens trobem que el personal docent que treballa en aquests entorns sovint ha d’afrontar aquests desafiaments en un marc de poca estabilitat, poc reconeixement, manca de recursos i manca de suport administratiu. Per exemple, segons ha denunciat recentment el Síndic de Greuges, el percentatge d’interins als centres de molt alta complexitat, 52,1% a primària i 60,5% a secundària, se situa per sobre de la mitjana, 41% a primària i 50,7% a secundària (Síndic de Greuges).

És necessari revertir aquesta situació i per fer-ho hem de preguntar-nos: quines condicions s’han de garantir per tal que mestres i professors s’hi sentin reconeguts, apoderats i motivats en l’exercici de la seva professió? Quins espais de reflexió, treball en equip, formació necessiten? Quina col·laboració amb professionals no docents i agents de l’entorn? Quin tipus de suport, estímul i reconeixement a la feina que fan?

En motiu de l’acte Mestres d’oportunitats: què necessiten els docents per educar en entorns de vulnerabilitat?, 9 docents ens parlen de les seves experiències i expliquen què els ha aportat treballar en aquests centres i com podrien millorar la seva feina.

“L’escola és una escola per iguals, és una escola per a tots.”

Judit Anguera, de l’Escola Marià Fortuny de Reus, ens relata què li aporta treballar en centres de màxima complexitat destacant que el que més li agrada és veure la realitat en què vivim en la nostra societat: existeix diversitat i aquesta fa enriquir l’educació i fa enriquir tots els alumnes.

“Els centres de màxima complexitat ja estem en transformació educativa: ja millorem molt tot el que podem”

Sabrina Cadena, de l’Escola Marià Fortuny de Reus, ens explica que hi ha una gran manca de recursos humans als centres de màxima complexitat o de màximes oportunitats: “falten més docents a les aules, tenim unes aules grans amb una ràtio elevada que comporta que atendre al 100% tot l’alumnat sigui una tasca difícil de dur a terme”, per això, creu que amb recursos humans poden dur a terme una bona codocència i millorar la qualitat acadèmica del seu alumnat.

“Hauríem de poder recuperar els recursos que vam guanyar durant la pandèmia.”

Jordi Crespo Esbert, de l’Escola Drassanes, ens explica que el que més l’ha aportat de treballar en un centre de màxima complexitat és poder canviar la mirada cap als infants i cap a les seves famílies, que moltes vegades venen condicionades per la nostra visió i dels nostres prejudicis.

Destaca que per millorar la seva feina caldria més personal: necessitarien més recursos humans, baixar les ràtios, un model educatiu basat en la codocència, etc. De fet, remarca que algun d’aquests elements els van aconseguir durant els anys de pandèmia i, sobretot, de postpandèmia, però que ara mateix ja no en disposen. “No demanem recursos perquè sí: hauríem de poder recuperar els recursos que vam guanyar durant la pandèmia.”

“Treballar en centres de màxima complexitat aporta molt creixement tant professionalment com personalment.”

Carol Domínguez, de l’Escola Drassanes de Barcelona, defineix treballar a centres de màxima complexitat amb una paraula: creixement, tan dins l’àmbit personal com professional. Ella explica que els centres de màxima complexitat juguen amb desavantatge i que ara mateix ens hauríem de centrar en tres propostes de canvi o de millora: hem d’apostar per la codocència perquè és una altra manera de baixar les ràtios, però sent dues adultes alhora dins la classe, així, explica ella, “es poden observar moltes coses que estant sola a una aula no podries observar.” A més, afegeix que és necessari millorar la xarxa entre escoles de màxima complexitat, ja que així podrien conèixer altres experiències similars i servir-se d’ajuda mútua entre escoles. Finalment, apostaria per un suport psicopedagògic efectiu i immediat.

“La realitat es vesteix de diversitat i la diversitat genera reptes professionals complexos, però que et fan créixer com a professional.”

Núria Martínez, de l’Escola Pia de Salt, ens explica què li aporta treballar en un centre de màxima complexitat: “tinc la sensació que ens apropa a un tipus d’escola que cada vegada serà més existent, i per tant tinc la sensació que els reptes que aquests tipus d’escola ja estem intentant resoldre són els tipus de reptes que les escoles del demà hauran d’assumir”. Destaca que “la realitat es vesteix de diversitat i la diversitat genera reptes professionals que són intensos, complexos, però que també ajuden a créixer, millorar i a revisar-se professionalment”. En aquests entorns i contextos hi ha una oportunitat de millorar, d’obrir la nostra mirada.

“La realitat es vesteix de diversitat i la diversitat genera reptes professionals complexos, però que et fan créixer com a professional.”

Núria afegeix que treballar en centres de màxima complexitat ens permet generar projectes molt més propers a les famílies i a l’alumnat i això ens ajuda a crear un vincle molt més proper amb el projecte educatiu que construïm cada dia: “com a mestra crec que és una oportunitat poder-se sentir lligada a un projecte educatiu, creure-hi i fer-lo tirar endavant”.

“Com a mestre crec que és una oportunitat poder-se sentir lligada a un projecte educatiu, creure-hi i fer-lo tirar endavant.”

Conclou que a les escoles de màxima complexitat es troben amb obstacles que són complicats de resoldre: és evident que els recursos humans i econòmics que dignifiquen una educació de qualitat que ajudaria a igualar les oportunitats en l'àmbit educatiu de l'alumnat que nosaltres atenem en aquests centres: és una necessitat de primera mà. Diu que quan parlen de recursos humans volen dir que “hi hagi més treball de xarxa, més treballadors socials, més psicòlegs, més gent donant suport dins de les escoles i que puguem fer un treball més enllà de la perspectiva acadèmica, apropant-nos a la perspectiva més humana”.

“Si ens creiem realment la lluita per la igualtat d’oportunitats hem de dignificar la feina que estem fent als centres de màxima complexitat.”

Sílvia Martínez Grau, de l’Escola Mirades de Barcelona ens explica que caldria consciència educativa per aconseguir un projecte educatiu sòlid. També seria necessari un “professorat seleccionat” en el sentit que el personal docent “ha de tenir unes certes competències, una formació de partida”. Finalment, preguntes com “com és la vida d’un infant/jove amb situació socioeconòmica vulnerable, quin és el seu desenvolupament maduratiu, com aprèn, què aprèn, en quin moment aprèn, quina ha de ser la nostra transposició didàctica quan fem el plantejament de les activitats de classe, quines estratègies educatives funcionen, de quina manera posem límits des de la tendresa, de quina manera traspassem la informació que tenim sobre els nostres alumnes, com fem per treballar amb els nostres propis prejudicis i que aquests no ens interpel·lin”, en definitiva, “com fem perquè la comprensió que sentim no ens faci baixar les expectatives que tenim cap al nostre alumnat”.

"Com fem perquè la comprensió que sentim no ens faci baixar les expectatives que tenim cap al nostre alumnat?"

Afegeix que per aconseguir respondre a tot això “ens cal temps per tenir una pràctica reflexiva i ben contrastada amb altres professionals de molts sectors diferents.” I destaca que el personal docent que treballa en centres de màxima complexitat tenen un paper compensador i, moltes vegades, alliberador.

“Necessitem lideratges preparats que tinguin altes expectatives i capacitats de canviar les coses.”

Dolors Oliver, mestra i directora recentment jubilada, ens explica que treballar en un centre de màxima complexitat li ha aportat sobretot tres coses: la primera, un gran repte, la segona, un aprenentatge professional continuat i, la tercera, un gran creixement personal. Destaca que el repte moltes vegades parteix de la necessitat de superar totes les dificultats inicials i teixir-les per poder fer possible l’aprenentatge. Afegeix que “tots els aspectes socials de comunicació de pensament, totes les particularitats que anem veient cal integrar-les amb aquesta construcció de situacions d’aprenentatge, de formes d’actuar, de metodologies, que necessiten que hi siguin”.

Emfatitza que necessitem tot un equip de persones que de manera col·legiada, coordinada i amb cooperació vagin fent la docència que es necessita en un centre d'aquestes característiques i a la vegada es vagi construint un projecte que posi els serveis en aquestes dificultats i en aquesta mentalitat de creixement i d’expectatives que n’han de ser incloses.

Dolors explica que “el creixement personal te a veure en fer entendre aquest gran projecte a les famílies i poder escalar tota la feina que es fa dins les aules perquè tingui ressò en els seus fills i això ajudi a transformar una manera d’estar a la vida, al món, de veure cap a on podem orientar-nos, i tot això necessita treballar amb lideratges que siguin distribuïts i que alhora siguin per a l’aprenentatge”: clars, compromesos, ressonants, honestos.

“Necessitem treballar amb lideratges que siguin distribuïts i que alhora siguin per a l’aprenentatge: clars, compromesos, ressonants, honestos.”

Dolors Oliver afegeix que els docents necessiten més temps i més recursos humans: personal amb consciència i amb el propòsit d’estar on està, fent el que fa i sabent fins a on vol arribar. Insisteix que els i les docents necessiten lideratges capaços d’acompanyar als infants.

“Els docents necessiten més temps i més recursos humans.”

“Escola trinxera és real i també és concertada.”

Carles Ruiz, mentre d’Escola Pia de Salt, explica que per ell, treballar en un centre complex l’ha enriquit personalment i laboralment, l’ha ajudat a ampliar la mirada cap a l’alumne que té unes necessitats molt especials, un origen concret o unes mancances socioeconòmiques dures i entendre aquestes necessitats reals. Ha entès que el que necessita l’alumnat en la majoria d’ocasions és acompanyament, amor, i que de cor s’arriba molt més lluny. De fet, amb les famílies passa el mateix: un tracte més proper provoca una voluntat més gran d’intercomprensió, de crear xarxa i aconseguir una comunitat educativa autèntica i real.

“El que més m’aporta és que l’alumnat em fa sentir el valor que té la meva feina.”

Anna Vallès, de l’Institut Escola Sant Adrià del Besòs ens explica que el que més li aporta de treballar en un centre de màxima complexitat és el valor que l’alumnat li fa sentir que té la seva feina: “ets un referent per ells, necessiten la certesa que estaràs cada dia a l’escola i, aquest acompanyament fa que es creïn uns vincles que fa que em sorprengui cada dia.”

Destaca que tots estan compromesos en el mateix projecte educatiu, és a dir, el que volen és garantir l’èxit educatiu del seu alumnat i, per fer-ho, “ens hem de reinventar constantment, si l’alumne s’enamora de venir a classe paraules com acompanyar, complicitat i confiança” agafaran una rellevància important i seran més visibles. El que volen aconseguir, en definitiva, és una igualtat d’oportunitats en el seu alumnat.

“Si l’alumne s’enamora de venir a classe paraules com acompanyar, complicitat i confiança agafaran una rellevància important i seran més visibles.”

Per assolir aquesta igualtat d’oportunitats, Vallès esmenta que “hi hauria d’haver més serveis d’atenció directa a l’alumnat, però integrats en el mateix centre”. Actualment diu que es poden assolir, però que depenen de les famílies que en facin ús. A més, afegeix que és necessari millorar l’assistència. Encara que hagin reduït els nivells d’absentisme escolar, aquest continua sent un aspecte que s’ha de millorar: “qualsevol aprenentatge és un recorregut constant, una cursa de fons”, i si perden aquesta constància fa que puguin perdre aquest ritme en el seu propi procés d’aprenentatge i de qualitat.

Vols saber-ne més?

• Descarrega el capítol a l'Anuari "Enfortir els equips docents dels centres d’alta complexitat: capacitat, estabilitat i suports”
• Llegeix l'article "Benestar docent i 11 palanques per avançar en equitat"
• Llegeix l'article "El repte principal: tenir cura de l'educació, en les polítiques i en les pràctiques"