Mònica Nadal al Parlament: “Com gastem en educació és tant important com quant gastem”
30/10/2025
La directora de recerca de la Fundació Bofill, Mònica Nadal, ha comparegut aquest dimarts a la ponència del Parlament de Catalunya que treballa en la proposició de llei de garanties del finançament del sistema educatiu, a propòsit de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que demana dedicar-hi un mínim del 6% del Producte Interior Brut. Ho ha fet davant la majoria de grups parlamentaris i al costat d’altres analistes del finançament de l’educació.
“Val més tard que mai”, ha començat dient Mònica Nadal referent a la voluntat d’increment pressupostari, perquè no es tracta només de complir una promesa històrica, prevista a la Llei d’Educació de Catalunya del 2009, sinó de “respondre a una necessitat urgent, imperativa i ineludible”. Amb uns resultats educatius que continuen per sota del que seria esperable per una societat com la catalana “no podem no fer-ho”, ha reblat.
De fet, com assenyala des de fa vint anys l’Anuari de l’Educació, el sistema educatiu català arrossega un infrafinançament crònic, fins al punt que malgrat que la darrera dècada el pressupost d'Educació hagi crescut un 37%, es destinen 5.465€ per estudiant no universitari, una inversió inferior a la del 2009, el que equival a prop d’un 3% del PIB.
“No podem seguir finançant igual a tots els centres”
Nadal ha demanat que aquest 6% “no sigui una despesa que anem acumulant sinó una inversió de futur”. Ha insistit en què, en la inversió en educació, és tant important el “quant” com el “com”, i ha demanat que el necessari increment de finançament no pot ser lineal sinó que vagi en funció de les complexitats que atenen.
- RELACIONAT: La fórmula de l'equitat (resum)
Nadal ha posat sobre la taula que cal assignar recursos als centres segons les seves necessitats reals dels centres, a partir d'una fórmula de finançament transparent i que tingui en compte el perfil de l'alumnat, el context socioeconòmic i els reptes de millora de cada centre. “No podem seguir finançant igual a tots els centres i anar posant pedaços”.
Un model de finançament que contempla per al conjunt del servei educatiu de Catalunya. En la línia de l’alerta que va fer la Fundació Bofill fa unes setmanes, que 402 milions d’euros públics financen actualment escoles concertades que perpetuen la segregació escolar, Nadal va reclamar “marcs clars i transparents, amb tants recursos com rendició de comptes”.
“Que el nostre sistema educatiu no sigui gratuït és una anomalia”
Nadal va destacar quatre eixos prioritaris en què cal avançar i que l’increment del finançament permetria aprofundir, “que no van en detriment d’altres prioritats”. D’una banda la gratuïtat plena, tenint en compte que les famílies catalanes són les que més gasten de tot l'estat en educació per compensar el dèficit de finançament. “Que el nostre sistema educatiu no sigui gratuït és una anomalia”, va deixar clar.
Per Nadal la gratuïtat ha d'incloure qualsevol aspecte que forma part de l'experiència educativa, com el material, el transport, les sortides, les colònies o el menjador escolar. “El temps de migdia i el menjador no és només garantia alimentària sinó educació i cal avançar cap a la seva universalització a primària i secundària”.
Just el mateix dia en què una representació de més de 300 joves van lliurar cartes al president i els diputats del Parlament amb el seu testimoni sobre les barreres per continuar estudiant, Nadal va assenyalar que un segon repte és el de reduir l'abandonament escolar prematur. “Hem d'aspirar que almenys el 95% dels joves assoleixin una titulació postobligatòria”, va dir.
“Alguns col·lectius abandonen el triple que d’altres. A ells els condemna a una vida de precarietat vital i a tots a una societat més fràgil, menys cohesionada i més dependent”. Per això calen programes d'orientació, mentoria i acompanyament. Malgrat que una de les principals barreres que tenen molts i moltes joves per continuar estudiant és econòmica, va recordar Nadal, "tenim un sistema de beques de continuïtat extremadament precari”.
La directora de recerca va demanar que aprofitar el traspàs de beques del Ministeri d'Educació a la Generalitat previst per finals d’any per complementar-les, ajustar-les als llindars de pobresa i ampliar-ne la cobertura perquè “ningú no ha de poder quedar sense estudiar perquè no té els recursos econòmics”.
Nadal també va mencionar la necessitat d’augmentar la inversió amb un pla específic per al 20% dels centres de Catalunya que tenen necessitats socioeducatives molt elevades i continua cronificat. Un pla que inicialment ha de ser de xoc i després estable amb recursos ben desplegats i que comporta assignar-nos “educadors socials, psicopedagogs, suports educatius o equips estables generosament i no de manera rància”, com lamenta que s’està fent ara amb pedaços dependents de finançament “precaris i normalment contra burocràcia”. Una quarta prioritat és expandir les oportunitats fora de l'escola.
Nadal també va demanar prioritzar l’àmbit comunitari, aprofitar no només l’espai escolar sinó també el què hi ha més enllà, i per tant invertir en casals, activitats extraescolars i altres espais educativament rics, com recull la proposta de garantir almenys dues tardes extraescolars per a tothom. “No és un luxe”, va dir, “és invertir en salut mental en moments de pantallisme intensiu; és convivència, perquè vol dir enfortir el teixit comunitari i és cohesió social de cara al futur”.
“La política educativa és alguna cosa més que gestionar mestres i escoles”
Un finançament més just dels centres, va dir, “no només és just pels infants, sinó que sobretot també és just pels centres educatius”, a qui ara mateix la societat i el sistema educatiu els encomana una missió que no tenen els recursos per assolir. “La política educativa clarament ha de ser més que gestionar mestres i escoles i a vegades sembla que bàsicament fem això”, va reblar. Es tracta de crear suports, acompanyament als docents, programes d'inducció i dotar bé amb educadors els centres educatius. “El 6% del PIB no és només una fita pressupostària; és una decisió de país, és moral i és política”. Vol dir polítiques educatives amb majúscules que no es demostren amb discursos sinó amb pressupostos i priorització”.
“Una escola és de qualitat quan garanteix els aprenentatges de l’alumnat que només els pot adquirir allà”
En un context en què el discurs reaccionari s’infiltra també al debat educatiu, Nadal ha deixat clar que l’equitat no és un valor afegit, “equitat és estratègia, el cor de la política educativa”.
Com demostren les darreres proves de competències bàsiques, que retraten com hi ha molt alumnat amb nivells baixos i poc amb resultats alts, no hi pot haver qualitat sense equitat. La qualitat d’un sistema educatiu, ha reiterat, es mesura amb la capacitat que té una escola de garantir els aprenentatges de l'alumnat que només té l'escola per adquirir-los.
