Com combatre les desigualtats en les oportunitats i recursos per aprendre
15/06/2021
Ningú no dubta dels beneficis socials de l’educació. És per això que hauríem d’aconseguir retenir el màxim de joves dins del sistema educatiu, tot garantint-los el desenvolupament del seu màxim potencial i el seu èxit educatiu. Darrere d’aquesta idea trobem el concepte d’equitat, que es fonamenta en dos grans pilars: la inclusió i la igualtat d’oportunitats.
La inclusió
Sovint el concepte d’equitat s’ha associat a la inclusió. Però aquest terme està fortament connotat, ja que parteix d’una presumpció o idea subjacent imaginària d’estàndard o de normalitat a partir de la qual s’hi puguin incloure els individus que se’n situen fora mitjançant recursos específics. El que cal és desenvolupar entorns flexibles que donin resposta a les diferències d’aprenentatge individual de tothom. És per això que és necessari superar el terme inclusió per centrar-nos en la personalització de l’aprenentatge.
Avançar en la personalització dels aprenentatges implica no etiquetar els alumnes segons una llista de categories, és a dir, anar més enllà del concepte de la individualització de l’aprenentatge per tal de tenir en compte el context, els trets individuals de cada un dels alumnes per aconseguir el seu màxim progrés, la seva capacitat de decisió i de control (Coll, 2016). Aquí és on els centres han de desplegar un conjunt d’estratègies per afavorir la creació de trajectòries individuals d’aprenentatge i superar l’excés de conservadorisme escolar que impedeix que l’escola es transformi.
La igualtat d’oportunitats
Avui en dia podríem dir que les societats occidentals garanteixen el dret a l’educació i ningú no el posa en dubte. Però la qüestió és que aquesta educació sigui de qualitat i faci que els individus arribin al seu màxim potencial. Aquí és on entra el joc l’escolarització de l'alumnat.
Relacionat: La Fundació Bofill alerta de l’estancament del sistema educatiu
Catalunya és un país amb una elevada taxa de segregació motivada, d’una banda, per la segregació residencial de determinats entorns urbans i, de l’altra, pels desequilibris en la composició social dels centres escolars, que ocasiona que hi hagi centres amb una elevada concentració d’alumnat socialment desafavorit i d’altres centres amb una composició social significativament més afavorida que la de l’entorn (Síndic de Greuges, 2016).
Cal treballar perquè els centres educatius siguin el reflex del seu entorn i que hi hagi una elevada variància dins dels centres, però una variància molt petita entre centres. Paral·lelament, la igualtat d’oportunitats, més enllà de la lluita contra la segregació, ha de tenir en compte l’abandonament i l’absentisme, l’escolarització primerenca i l’accés als recursos, especialment els tecnològics i digitals de l’alumnat més vulnerable.
Les desigualtats socioeconòmiques
L’equitat no és només un problema del sistema educatiu. Cal tenir ben present què passa més enllà de l’escola perquè les desigualtats socioeconòmiques tenen un elevat impacte en les oportunitats educatives d’infants i joves. L’educació en el lleure, les activitats extraescolars, la formació esportiva i artística, les interaccions socials, les experiències de vida, els viatges, els jocs... poden esdevenir potents elements de desigualtat i manca d’oportunitats. Un dels grans reptes és com es poden connectar els aprenentatges que provenen de l’educació no formal i informal, amb l’educació formal.
Les desigualtats socioeconòmiques tenen un elevat impacte en les oportunitats educatives d’infants i joves
També hem de tenir en compte l’escletxa digital, entesa com la distribució desigual en l’accés, l’ús o l’impacte de les tecnologies digitals. La crisi sanitària viscuda arran de la pandèmia de la covid-19 ha posat en primera línia aquesta gran desigualtat, no només quant a l’accés a les tecnologies digitals sinó també quant al seu ús.
Relacionat: La millora de l’èxit educatiu, el gran repte per als pròxims anys
Finalment, la realitat palesa que a Catalunya existeixen grans dèficits en relació amb la gratuïtat de l’educació. Les famílies solen gastar una quantitat important per pagar materials escolars, recursos educatius, sortides, colònies i altres serveis. Aquestes quotes no fan més que afavorir els processos de segregació, ja que els centres amb famílies amb més capacitat econòmica reben aportacions que els poden fer variar substancialment el seu pressupost de centre.
Polítiques d’equitat: reptes i propostes
Els elements exposats fins ara reforcen la idea que millorar l’equitat suposa millorar la qualitat de l’educació, perquè com ja hem comentat, l’objectiu final ha de ser que tots els alumnes tinguin èxit escolar i igualtat d’oportunitats. Això implica revisar els processos educatius, tant a nivell de centre com de sistema, per tal que aquests facilitin que els alumnes aconsegueixin uns resultats d’aprenentatge que no estiguin condicionats pels seus trets personals. I, d’altra banda, fixar palanques externes que reforcin i assegurin l’ecosistema escolar.
Millorar l’equitat suposa millorar la qualitat de l’educació
Superar aquests reptes comporta desenvolupar unes polítiques educatives eficaces. A continuació, apuntem algunes propostes:
- La segregació escolar i les fronteres culturals
Segurament l’element de més pes que fa que un sistema educatiu sigui poc equitatiu és la segregació escolar. Per això, cal preveure una escolarització equilibrada de l’alumnat amb necessitats educatives específiques a través d’oficines municipals d’escolarització eficaces i amb la dotació de recursos extraordinaris per als centres d’alta complexitat. Per altra banda, la multiculturalitat i el plurilingüisme s’han vist com una riquesa en escoles altament diverses; però també cal preveure que els aspectes interculturals i les limitacions lingüístiques d’alguns col·lectius i comunitats no afavoreixen l’èxit educatiu, per la qual cosa, cal impulsar més programes i ajuts adreçats a aquests infants i joves.
Relacionat: Infografia: L'elevada segregació escolar continua sent un llast per al sistema educatiu català
- L’escletxa digital
L’accés i ús de les tecnologies digitals és un bé necessari de l’estat del benestar i un requisit per a la integració social, per això l’administració l’ha de garantir a tot l’alumnat. Els dispositius digitals s’han de considerar material escolar i finançar-los a través de beques i ajuts. Per altra banda, cal garantir la competència digital de l’alumnat i dels docents, planificant-ne l’assoliment per part dels centres i adequant les infraestructures i recursos tecnològics dels centres per part de l’administració.
- La integració de serveis i la creació de zones d’acció prioritària
Els diversos agents educatius de l’ecosistema escolar han de treballar de forma coordinada per a l’èxit de tot l’alumnat i especialment del més vulnerable a través de l’establiment de xarxes efectives de coordinació i col·laboració, en les quals el centre educatiu esdevingui un node d’interconnexió i integració de serveis. Així, haurien de confluir en tots els centres personal educador, socioeducatiu i sanitari amb participació de tota la comunitat. Per altra banda, en els contextos socioeconòmics més desafavorits cal crear zones d’acció prioritària on abocar-hi més recursos, personal i ajuts.
- L’educació no formal i l’educació informal
Les administracions locals han de poder garantir activitats extraescolars gratuïtes per als alumnes més vulnerables i també l’existència d’una xarxa d’activitats fora de l’escola que no sigui exclusivament de caràcter assistencial. Cal vetllar especialment perquè hi hagi una coordinació eficaç i eficient entre totes les institucions que ofereixen aquestes activitats i serveis, i repensar l’horari escolar per tal que afavoreixi el rendiment educatiu dels adolescents. S’han de pensar també estratègies d’acompanyament familiar amb professionals específics, que puguin atendre els reptes i les dificultats d’algunes famílies davant l’educació dels seus fills i filles.
- L’ampliació de l’escolarització obligatòria i la flexibilització del sistema educatiu
Els anys d’escolarització d’un individu estan relacionats amb l’èxit educatiu d’aquest i la seva qualitat de vida. És per això que una estratègia efectiva de millora és l’allargament de l’escolarització obligatòria pels seus dos extrems: l’educació infantil i l’educació postobligatòria. D’una banda, cal vetllar per l’escolarització dels infants de 0 a 3 anys de les famílies més vulnerables. De l’altra, seria interessant allargar l’obligatorietat fins als 18 anys amb una oferta formativa i educativa àmplia, garantint diverses vies formatives per a tots aquells alumnes que no superen la barrera del graduat, desenvolupant un veritable sistema de segones oportunitats, evitant la repetició de curs i donant una resposta efectiva a tots aquells alumnes de 14 a 16 anys que no troben el seu lloc ni dins ni fora del centre escolar.
Per concloure...
Tal com evidencien els estudis internacionals, millorar l’equitat és millorar la qualitat de l’educació. Vivim en un país amb una elevada taxa d’abandonament escolar i de segregació. Aquests són dos elements cabdals de l’equitat escolar, la qual cosa converteix aquest tema en una qüestió de país que cal afrontar de forma decidida i conjunta. És per això que cal tenir presents tres darrers aspectes que configurin una visió més global i holística de l’equitat:
- Primer, com ja hem dit, es tracta d’una qüestió de país, per la qual cosa cal que les polítiques educatives siguin acordades amb el màxim nombre d’agents polítics, educatius i comunitaris.
- Segon, les decisions que es prenguin s’han de fonamentar en l’estudi de dades. Hem de desenvolupar sistemes d’informació que permetin monitoritzar determinades variables, estudiar-ne l’evolució, desagregar resultats i prendre decisions que facilitin propostes de millora.
- Finalment, cap de les propostes que s’han apuntat anteriorment serà possible si no es repensa el finançament de l’educació. Tant Espanya (4,2%) com Catalunya (3,6%) estan per sota de la mitjana de la Unió Europea (4,7%) i de l’OCDE (5,1%) en la despesa pública en educació. Aquest panorama és desolador, sobretot si tenim en compte que la LEC estableix que la despesa educativa de Catalunya s’ha de situar al voltant del 6% del producte interior brut. Serà difícil establir polítiques i estratègies de millora de l’equitat si no hi ha una forta inversió econòmica al darrere.
Aquest article forma part de l’Anuari 2020: L’Estat de l’educació a Catalunya, que analitza els principals indicadors del sistema educatiu català i aporta propostes per avançar cap a una educació de qualitat i generadora d’oportunitats per al conjunt de l’alumnat.
Per saber-ne més: