La millora de l’èxit educatiu, el gran repte per als pròxims anys
06/05/2021
L’anàlisi de l’evolució dels principals indicadors sobre l’estat de l’educació a Catalunya de l’Anuari 2020 evidencia la necessitat d’impulsar una política educativa que posi en el centre la millora de l’èxit educatiu, i que ho faci des d’una concepció integral i complexa d’aquest objectiu.
El sistema educatiu se situa en l’actualitat en una important cruïlla. El desenllaç, funció de com s’abordi, pot tenir efectes positius o negatius en les oportunitats educatives a l’abast de la població i en el paper que jugui l’educació com a motor de progrés social i econòmic en el futur immediat.
Per un costat, la crisi econòmica derivada de la pandèmia de la COVID-19 tindrà un fort impacte sobre el sistema educatiu, tal com ja va succeir amb la crisi econòmica viscuda en el període 2008-2013 sense que s’hagi recuperat plenament encara dels seus efectes. I per un altre costat, l’anàlisi dels principals indicadors evidencia que el nostre sistema educatiu presenta resultats equiparables en molts casos a la majoria dels països de la Unió Europea, amb algunes fortaleses destacables com ara els elevats nivells d’instrucció superior de la població jove. Però compta també amb febleses que cal combatre, com poden ser els elevats nivells d’abandonament educatiu prematur, i sobretot amb un procés d’estancament de l’èxit educatiu durant els darrers anys que cal afrontar de manera decidida.
Relacionat: La Fundació Bofill alerta de l’estancament del sistema educatiu
En clau de rendiment acadèmic, una primera evidència d’estancament és que actualment el sistema educatiu a Catalunya no està millorant de manera significativa els resultats acadèmics. Tant si es mesura a partir dels resultats de les proves de competències bàsiques aplicades a l’alumnat de 6è de primària i de 4t d’ESO i de les proves PISA de l’alumnat de 15 anys, com si es fa tenint en compte els indicadors de promoció escolar i permanència al sistema educatiu.
D’una banda, es constata que la manca de millora destacable i sostinguda en el temps evidenciada en els darrers quinze anys en les diferents edicions de les proves de competències es manté en l’actualitat.
I d’altra banda, es constata que, a diferència de la tendència de les dues darreres dècades en què sí que s’havia produït una millora substancial i constant, hi ha un cert estancament tant de l’evolució de les taxes de graduació a l’ESO i de les taxes d’escolarització més enllà de l’edat obligatòria com també en la reducció de l’abandonament educatiu prematur i en l’assoliment dels ensenyaments secundaris postobligatoris per part de la població jove. Caldrà valorar, a més, si la crisi derivada de la pandèmia i els períodes de no presencialitat han tingut efectes sobre els aprenentatges i sobre les trajectòries educatives de l’alumnat.
En clau d’equitat, una segona evidència d’estancament és la persistència de les desigualtats educatives. Tot i això, cal destacar que en la darrera dècada el sistema ha estat sotmès a una important pressió per efecte de la crisi econòmica de 2008 i que, tot i la contracció de la despesa pública i l’augment de la precarietat social, ha tingut una resposta resilient i ha possibilitat que l’increment de la desigualtat social no derivés en un increment de la desigualtat educativa.
Relacionat: Com trencar el sostre de millora del sistema educatiu
De fet, els indicadors assenyalen que hi ha una lleugera evolució positiva. Per exemple, dels indicadors de desigualtat d’accés a l’educació infantil de primer cicle, de segregació escolar o de desigualtat de resultats acadèmics de l’alumnat socialment desfavorit. La crisi actual, però, suposarà novament un risc per a l’equitat del sistema educatiu, atès l’increment de les necessitats educatives específiques derivades de situacions socioeconòmiques desfavorides a conseqüència de l’augment de les desigualtats socials i dels nivells de pobresa infantil.
En clau d’adhesió educativa, una tercera evidència d’estancament té a veure amb l’evolució dels principals indicadors de participació de la població a la formació al llarg de la vida. Les taxes d’escolarització a l’educació infantil de primer cicle o les taxes d’abandonament educatiu prematur s’han estancat en els darrers anys, tot i que venien d’un cicle de quinze anys de millora sostinguda en el temps.
Pel que fa a la població adulta, a més, Catalunya no aconsegueix fer un salt qualitatiu destacable en els nivells de participació de la població de 25 a 64 anys a la formació al llarg de la vida, per sota de la mitjana estatal i europea.
Cal tenir present que la crisi derivada de la pandèmia comportarà previsiblement una reducció dels nivells d’escolarització a l’educació infantil de primer cicle a conseqüència de l’increment de l’atur i de la reducció de les necessitats de conciliació de la vida laboral i familiar de les famílies. I també un descens de la participació de la població adulta a la formació al llarg de la vida per la reducció de l’ocupació, que és la principal font d’accés a la formació contínua.
Però la crisi també plantejarà una gran oportunitat per a la reducció de l’abandonament educatiu prematur, per l’increment de la demanda de formació als ensenyaments postobligatoris a conseqüència de la revaloració de l’educació com a refugi davant les dificultats d’accés al mercat de treball.
En clau de transició educativa, una quarta evidència d’estancament és el canvi de tendència en l’evolució de la població jove que ni estudia ni treballa, que ha tornat a créixer a partir de l’any 2019, just abans de l’inici de la crisi de la pandèmia, després d’un període de decreixement. I també amb la reducció progressiva de la participació de la població de 20 o més anys a la formació professional arran de la millora de la conjuntura econòmica a partir de l’any 2014, que és un dels principals indicadors per valorar el retorn al sistema educatiu.
Previsiblement, a curt termini, la població jove que ni estudia ni treballa continuarà augmentant, per efecte de l’increment de les taxes d’atur juvenil en l’actual crisi, però també s’hauria de capgirar a mitjà termini per les dificultats d’ocupació, que incrementarà la demanda de formació entre la població jove si es crea oferta per atendre-la.
I finalment, en clau d’impacte i retorn de la inversió, una cinquena evidència d’estancament té a veure amb les oportunitats de retorn de la inversió de la població en educació en una economia catalana que es troba en una situació de pèrdua de competitivitat respecte a altres regions europees i, en el context espanyol, respecte a la Comunitat de Madrid. La crisi econòmica precedent ha comportat un estancament de la inversió en R+D, una deslocalització d’activitat industrial i una creixent dependència de sectors de baix valor afegit com el turístic, que limiten les opcions de progrés econòmic i també d’ocupació de la població amb nivell d’instrucció superior.
De fet, hi ha un increment de la sobrequalificació a conseqüència de la dissonància entre l’evolució de l’estructura formativa, cada cop més orientada cap als nivells d’instrucció superior, i l’estructura ocupacional, sense un creixement equivalent de l’ocupació d’alta qualificació. La crisi econòmica derivada de la pandèmia pot reforçar aquesta tendència.
La política educativa es troba davant del repte de modificar aquesta tendència a l’estancament, i alhora, de minimitzar els riscos, però també aprofitar les oportunitats que planteja la crisi actual. I això en un context, probablement tot i l’aportació dels fons europeus, de més tensió sobre les disponibilitats pressupostàries per part de l’Administració educativa a causa de la reducció de l’activitat econòmica i de la recaptació.
Per això, aquesta política educativa ha d’actuar al voltant de les cinc grans evidències d’estancament i articular-se a partir de les cinc dimensions claus de l’èxit educatiu.
En clau de rendiment acadèmic, les polítiques d’èxit educatiu estan íntimament relacionades amb les accions que s’orienten a millorar els resultats acadèmics assolits i la promoció escolar de l’alumnat, aspectes que habitualment s’utilitzen per definir l’excel·lència del sistema.
En clau d’equitat, més que centrar-se en els resultats educatius assolits, les polítiques d’èxit educatiu s’orienten a la superació de les desigualtats educatives. És a dir, a promoure que els infants i adolescents, amb les seves diferents necessitats educatives, accedeixin i aprofitin els recursos educatius en igualtat de condicions, i que el sistema educatiu no reprodueixi les desigualtats d’origen en els resultats finals. Això sí, des de la convicció que la superació d’aquestes desigualtats porta associada una millora global dels resultats del sistema.
En clau d’adhesió educativa, les polítiques d’èxit educatiu focalitzen les accions a promoure la relació que els infants, els joves i els adults mantenen amb l’àmbit educatiu en general, i sobretot a fomentar les possibilitats d’accedir-hi i participar-hi. Es posa l’accent en la participació en les ofertes formatives existents al territori, en l’apropiació dels recursos educatius que la població té al seu abast, i en la seva identificació amb les activitats desenvolupades i els objectius plantejats.
En clau de transició educativa, les polítiques d’èxit educatiu posen l’accent en la consolidació de les trajectòries educatives i l’acompanyament en els seus moments clau, aquelles situacions que tenen un impacte directe sobre la continuïtat o ruptura de l’itinerari formatiu i sobre les estratègies formatives dels individus i sobre les possibles reversibilitats que es puguin donar. L’èxit educatiu depèn, doncs, de la possibilitat de superar satisfactòriament les diferents transicions educatives (educació-educació; educació-treball; treball-educació).
I finalment, en clau d’impacte i retorn educatiu, les polítiques d’èxit educatiu se centren, més enllà del nivell obtingut, a garantir que, en finalitzar la seva formació inicial, s’hagin assolit els coneixements i les habilitats que es consideren necessaris per desenvolupar-se de forma satisfactòria a la vida social i laboral. A escala territorial, les polítiques d’èxit educatiu es conceben com a motor per al desenvolupament social i econòmic en funció de l’impacte que genera l’educació en el territori (creixement econòmic, qualificació de l’ocupació, increment del consum cultural, foment de la convivència social, etc.).
Aquest article forma part de l’Anuari 2020: L’Estat de l’educació a Catalunya, que analitza els principals indicadors del sistema educatiu català i aporta propostes per avançar cap a una educació de qualitat i generadora d’oportunitats per al conjunt de l’alumnat.
Per saber-ne més: