“Les nostres creences pesen més que les dades, per això l’educació és clau contra la desinformació”
15/07/2024
ENTREVISTA
Verificat combat la desinformació amb periodisme i educació. Des de l'octubre del 2023 coimpulsa espais de confiança mediàtica als Centres Desfake amb diverses organitzacions i la participació de la Fundació Bofill. Amb Cristina Figueras, responsable de Verificat Escola, parlem del paper fonamental de prevenció de l’educació, en un context en què també la desinformació, i l'ús que en fan els discursos d’odi i l’extrema dreta, amenaça la democràcia.
Per començar, pregunta bàsica i central: Què és la desinformació?
En anglès, la desinformació, la disinformation, es diferencia de misinformation per ser intencionada. Aquella informació, errònia, falsa o enganyosa, feta per influir en algú, mentre que la misinformation no té aquest component d’intencionalitat. En canvi, en català o castellà, definim desinformació en termes molt més generals, com qualsevol informació que pot portar a error, és errònia, falsa o pot enganyar. No tenim en compte el factor de la intencionalitat, tot i que a la pràctica evidentment quan analitzem el fenomen en totes les seves dimensions és molt important diferenciar si és intencional o no.
Ens afecta a tots per igual o hi ha diferències per raó de classe, gènere… ?
D’alguna forma la desinformació és “a la carta”, està personalitzada. De la mateixa forma que cadascú té “les seves” xarxes socials, pels algoritmes i cookies que personalitzen la informació que interessa, hi ha desinformació a la qual ets més vulnerable i susceptible de reaccionar. De què depèn? De les teves preocupacions, ideologies, creences… Això fomentarà que visualitzis més els continguts que més et preocupen o més t’interessen.
Estem més exposats que mai a opinions contràries, però això no impedeix que la conseqüència sigui més polarització.
Això té a veure amb les bombolles mediàtiques o digitals?
Enteses com la idea que reps el contingut que consumeixes, sí. Però és un mite que a causa de les bombolles mediàtiques, les càmeres d’eco, ara estem menys exposats a opinions d’altres. De fet, l'evidència mostra que estem més exposats que mai a opinions contràries, però això no evita la polarització. És a dir, l’efecte que em produeix veure opinions contràries és rebuig, per tant confirmo les meves pròpies creences. Això té un component molt gran en la forma d’interpretar la realitat a través dels nostres biaixos, són uns condicionants del que pensem i les opinions que ens formem, de la forma que tenim de veure el món.
Els nadius digitals estan més previnguts o són més vulnerables perquè estan més exposats?
Realment tots som vulnerables a la desinformació, però és veritat que adaptem els programes educatius que oferim perquè els hàbits informacionals de les diferents generacions són diferents i, per tant, realment la susceptibilitat a ser desinformat també és diferent. Els joves no són menys vulnerables a la desinformació pel fet d’haver nascut directament en l'ús de les noves tecnologies.
Es pot mesurar l’impacte i l’abast de la desinformació?
Es pot, sempre en un context i marc concret. A les últimes eleccions catalanes, per exemple, vam analitzar els debats principals i vam recollir totes les afirmacions verificables; en vam desgranar les falses, les enganyoses i les veritats a mitges. També ho hem fet en el context de les europees, a través de l’“European Fact-Checking Standard Network”, que recull les verificacions de claims, afirmacions de personalitats polítiques i continguts com el “pre-bunking” (narratives comunes en la societat que van més enllà d’una sola afirmació i visibilitzem per prevenir davant de certes afirmacions o discursos amb l’evidència que les contradiu; un exercici d’“inoculació”).
“L'ocupació és un problema molt greu”.
Efectivament, o la relació causal de l’augment de la immigració amb l’augment de la delinqüència, per exemple, sí.
La desinformació s’escampa més ràpid que la informació de qualitat pel component emocional.
Comparat amb l’impacte d’una notícia falsa, el desmentit quina difusió té?
És menor. Està comprovat que la desinformació s’escampa més ràpid que la informació de qualitat, perquè el component emocional associat és molt alt. Això li dona més visibilitat, fa que ens hi recreem i que ja no siguin només certes organitzacions les que tinguin interès en desinformar, sinó que la pròpia societat acabi sent qui més escampa aquesta desinformació. Un estudi recent (revista Science) conclou que són sobretot les dones de mitjana edat i republicanes qui van tenir més influència amb la desinformació a twitter a les eleccions dels Estats Units.
Hi ha un gran increment de seguidors joves a influencers “crypto bros” o de l’estil d’Amadeo Llados. Són desinformació? Poden canviar les seves percepcions?
Més enllà de la desinformació que puguin compartir de forma més o menys intencionada, els influencers tenen un efecte molt gran en la forma dels joves de veure el món. En edats en què necessiten molts referents, es converteixen en una autoritat molt gran, encara més quan estan en un procés de construir la identitat i aquestes creences arrelen. Una cosa que treballem molt a l’aula i amb el professorat és evitar demonitzar i invalidar seguir alguns influencers, el que promovem és la visió que potser no són persones expertes en certs temes. Si tenim un creador de contingut que es dedica a retransmetre com juga a videojocs però que tendeix a compartir la seva opinió sobre altres temes, el que passa és que els joves assumeixen aquesta opinió com a fet, com a veritat absoluta, i aquí és on hi ha el repte. Parlem de fomentar el pensament crític i això també significa fer un procés d’autoconeixement i ser capaç d'identificar les nostres pròpies creences. És molt difícil, més del que podem pensar, diferenciar el que són fets del que són opinions, perquè a la pràctica també ens comuniquem barrejant-los. En el moment d’escoltar un referent no portes el xip d’estar en un context d’informar-te, t'estàs entretenint, aleshores tampoc tens una predisposició a qüestionar necessàriament el que diu. Per tant, tècnicament no hi ha desinformació però contribueix als desordres informatius que impedeixen una visió crítica i una informació de qualitat per interpretar la realitat i el món
Quina forma de desinformació adopten els discursos d'odi?
Està clar que els discursos d’odi tenen una relació directa amb la desinformació, pel component emocional que caracteritza el contingut desinformatiu. Perquè, al final, l’odi es una emoció molt forta i la desinformació afecta en allò en què cada persona és més vulnerable i alimenta les seves creences i pors irracionals. Per tant, el discurs d’odi acompanyat de desinformació és molt potent i s’escampa molt ràpid.
Sempre ha existit l'interès en desinformar, el que ha canviat és la manera d'informar-nos.
Posem-hi perspectiva històrica: La digitalització accelera la desinformació i estem pitjor que mai o sempre s’ha desinformat i toca conviure-hi?
La desinformació ha existit sempre i de la mateixa forma sempre ha existit l’interès en desinformar, el que ha canviat és la forma de comunicar-nos i informar-nos. La ironia que es diu moltes vegades que en la societat de la informació estem més desinformats. Què ha canviat? Abans el contingut estava molt més mediat, filtrat pels mitjans, no tothom podia accedir a la informació com ho fem ara. Amb l’arribada d’internet i de les xarxes socials, qualsevol pot tenir aquesta informació i dir-hi la seva. Això, sumat a la immediatesa i a la gran quantitat d’informació, provoca desordres informatius. La informació que ens arriba i la nostra capacitat per poder-la filtrar i avaluar és de molt baixa qualitat. És el fenòmen d’infoxicació, intoxicats d’informació. No podria valorar si és millor o pitjor que a la societat no digital, però és un repte social que hem d’afrontar. El World Economic Forum el situa com la principal amenaça a curt termini, justament perquè el component emocional de la desinformació, el poder que té de permear de forma profunda en les narratives i els discursos, està polaritzant moltíssim la societat.
Més desigualtat és igual a més desinformació?
Hi ha estudis del MIT Sloan o de la Universitat de Columbia que indiquen una possible correlació. Però hi ha altres factors socioculturals en joc. Una cosa és el nivell socioeconòmic i l’altre el nivell educatiu, tot i que solen anar de la mà. També pot influir el tipus de desinformació, si es tracta de temes polítics o científics.
Quin és el millor antídot perquè la societat no només tingui un escut sinó que no es converteixi en còmplice d’aquesta desinformació que, sense voler, contribueix a amplificar?
El fact-checking és una de les vies per combatre la desinformació. Busquem generar contingut i informació de qualitat, identificar les narratives, la desinformació que està més estesa… Però a la pràctica també com a individus hem de ser molt conscients que les nostres creences pesen més que les dades i aquí és on entra l’educació. Més que l’educació, un canvi cultural que posi en valor uns hàbits que promoguin l’autoconeixement i la predisposició a canviar creences. És un canvi molt gran. Estem parlant de promoure el pensament crític des d’una vessant més socioemocional, no des d’una tradició racionalista de “sigues crític, t’estic presentant dades i per tant t’estic dient que no tens raó”. No funcionem així sinó simplificant la realitat, amb la necessitat de donar respostes no només simples sinó que encaixin en els nostres paràmetres mentals, segons les creences i la forma que tenim de veure el món. Hem de guanyar consciència d’aquests biaixos i estar predisposats a dialogar i canviar les nostres opinions o creences.
Les institucions de referència han de ser també institucions de confiança.
Fomentar només l’escepticisme pot provocar l’efecte contrari, deslegitimar una font institucional de rigor.
Exacte. Per això les institucions de referència han de ser també de confiança per la societat. Les institucions i els mitjans. A Verificat parlem de les fakenews i de vegades sembla que hem de posar el mitjans de comunicació sota el mateix paraigües i parlar de com desinformen, però fan una feina molt important "de curar" la informació i compartir informació de qualitat. Es pot fer millor? És clar, però tampoc podem posar tots els mitjans al mateix sac i menys quan molts han incorporat també una política de fact-checking, de validació i revisió.
Des de quins àmbits socials es pot actuar eficaçment contra la desinformació?
Els mitjans, que són i han de ser una de les fonts de referència. També la resta d’institucions de referència han de promoure aquesta confiança. “Confiança crítica”, que entén els sistemes que tenim per construir i compartir coneixement, reconeixent límits, versus la “confiança cega” o la “desconfiança total”, les postures més conspiracionistes. Per tant, en el nou paradigma informacional hem de trobar eines per millorar, però generant confiança. Des de la comunitat educativa també hi ha una gran feina a fer, perquè promoure el pensament crític implica fer-ho des d’aquesta vessant més emocional. Als centres hem de poder dialogar qüestionant les nostres pròpies creences, escoltant l’altre, estant predisposat a l’obertura d’opinions i a avaluar críticament el que un pensa. Només d’aquesta forma podrem realment promoure un pensament crític que ens permeti evaluar de forma responsable i crítica tota la informació que rebem.
El 42% dels centres educatius no tenen biblioteca escolar i, els centres que en tenen, poques vegades disposen de recursos digitals adequats. Com poden contribuir a l’alfabetització digital?
L’espai de la biblioteca hauria de ser justament l’aposta per fomentar aquesta cultura de confiança mediàtica. Estem perdent l’oportunitat de reivindicar el rol que ha tingut la biblioteca tradicionalment com espai on pots trobar informació de qualitat. Des del meu punt de vista, és un rol que hauriem de reivindicar i tornar a treballar des dels centres educatius.
L’alumnat ha de veure un centre educatiu, el seu centre cívic o la seva biblioteca del poble, com un espai on pot obtenir informació de qualitat.
Sovint ens posem apocalíptics, però vosaltres que us arremangueu a les escoles quina percepció us endueu?
El primer que evidenciem és que els joves són molt vulnerables a la desinformació. Normalment comencem les formacions amb una activitat, “T’ho creus?”. Compartim desinformació i sempre ens trobem un percentatge que es pensa que és veritat. És molt impactant i posa de manifest que seguirem sent susceptibles a la desinformació. Sense anar més enllà no podem saber si un contingut es veritat o no, aquest és el punt de partida que treballem, després preguntem “què hem de fer si necessitem saber si un contingut és verdader o no?”, i aquí veiem que, quan l’alumnat agafa consciència d’aquest perill desenvolupa eines per fer-hi front i entén de forma bastant intuïtiva què ha de fer: “Qui m’ho està dient?”, “anar a mirar altres fonts de confiança”... El que no surt mai és la primera pregunta de la metodologia que seguim per verificar un contingut: “Com em vol fer reaccionar aquest contingut? És incendiari, té un gran llenguatge emocional?” Això també ens fa veure que no som gaire conscients de l’impacte emocional i com de susceptibles som a la desinformació.
A nivell comunitari, o de família, quin tipus d’accions es poden fer?
Tornaria a la qüestió de la confiança. Abans era molt més senzill trobar-nos en espais de comunitat en què coneixíem una mica tothom i teníem per exemple la política molt més a prop. A les ciutats, als pobles, als centres cívics… Ara tota aquesta cultura s’ha anat perdent i és important que els centres educatius, com també l’àmbit familiar, puguin ser centres de confiança. Si no ho és aquest àmbit familiar és important que el centre educatiu i la comunitat ho siguin. En essència estem parlant de referents. L’alumnat ha de veure un centre educatiu, el seu centre cívic o la seva biblioteca del poble, com un espai on pot obtenir informació de qualitat. Parlem del component emocional de la confiança, que és el que realment ens mou a decidir a qui preguntar. Si tenim un docent que no ens genera confiança, amb qui no tenim un vincle, i ens explica per què cal desconfiar de l’Amadeo Llados, per exemple (ara que 1000 persones s’hi han querellat), potser acabem rebutjant el professor perquè nosaltres tenim a Llados com a referent. Si en canvi amb aquest docent hi ha un vincle i sabem que el que ens diu ho diu des de la preocupació, la cura, estarem molt més oberts a escoltar-lo i a promoure aquest canvi. També estem parlant dels espais on es fa possible l’aprenentatge.
Espais i referents que siguin “refugis informatius”. Ara que és parla de refugis climàtics…
Refugi, justament.
