Què hem après educativament de la pandèmia i del tancament d’escoles de fa dos anys?

REPORTATGE

El tancament dels centres educatius ha posat de relleu la importància de l’escola com a espai vital d’aprenentatge i de socialització. També la necessitat d’enfortir plantilles docents i de disposar d’un pla d’educació digital que vagi més enllà del repartiment de dispositius electrònics i asseguri l’aprenentatge de les competències digitals, bàsiques per formar ciutadans de ple dret en el segle XXI. La pandèmia també ha obligat a repensar pràctiques docents i grups classe, a plantejar escoles més connectades amb les famílies i l’entorn, a donar importància a les activitats que es fan fora de l’horari lectiu i a veure l’estiu com un espai d’aprenentatge.

Els centres educatius van haver de tancar fa dos anys a causa de la pandèmia. Primer els infants i joves només havien de quedar-se sense escola durant dues setmanes, però després el confinament es va allargar fins a 100 dies, uns tres mesos, amb una tornada parcial al juny que només va servir per acomiadar el curs en algunes etapes. Ara que ja han passat dos cursos des de llavors, què hem après del tancament de les escoles i de l’impacte de la pandèmia en l’educació?

Durant aquests dos anys han aparegut estudis en indrets com els Països Baixos i els Estats Units que posen números a la pèrdua d’aprenentatges durant els mesos de confinament. Per exemple, els 56 dies sense escoles que els Països Baixos van viure fa dos cursos va suposar una pèrdua d’aprenentatge de tres punts percentils respecte als tres cursos anteriors. L’alumnat vulnerable va ser el més perjudicat i es calcula que en ells l’impacte va ser un 60% superior que en estudiants amb més nivell econòmic. L’estudi també evidencia que durant els dies de virtualitat l’alumnat amb prou feines va fer progressos considerables.

Es calcula que en l'alumnat vulnerable l’impacte del tancament escolar va ser un 60% superior que en estudiants amb més nivell econòmic.

A Estats Units, un estudi de la consultora McKinsey & Company ha xifrat l’efecte de la pandèmia en alumnat de primària i secundària en finalitzar el curs 2020-2021 en una pèrdua de cinc mesos en assignatures com matemàtiques, i en quatre mesos en lectura i en llengua. En l’alumnat vulnerable, l’impacte encara ha estat més gran i calculen que ha suposat fins a sis mesos d’endarreriment, tant a l’hora de llegir com de fer matemàtiques.

A Catalunya encara no s’han fet estudis concloents en aquests termes. “Ningú s’ha preocupat per mesurar adequadament la pèrdua d’aprenentatges d’aquells mesos”, critica Xavier Bonal, catedràtic de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Per a ell, aquesta és una de les gran lliçons de la pandèmia en clau educativa: la necessitat d’avaluar amb més deteniment quin efecte ha tingut en l’alumnat i com s’hi pot posar remei.

L’escola com a espai de socialització i aprenentatge

Segons Bonal, el tancament dels centres també ha posat de manifest que l’escola té un paper vital en societat, no només des d’un punt de vista instrumental a l’hora d’adquirir aprenentatges, sinó també com a espai de custòdia i de trobada perquè “permet un contacte que afavoreix la socialització i el benestar”.

Hi coincideix Aina Tarabini, també professora de Sociologia de la UAB, que defensa que les escoles són espais intrínsecament emocionals perquè es basen en persones i perquè s’hi aprèn en relació amb els altres. Per això, considera que l’educació no es pot entendre separada ni de la cura ni de les emocions ja que “aprenem amb la interacció, amb la resolució de dubtes comuns i també en funció de les expectatives que els altres dipositen en nosaltres”.

Sovint, però, la cura i la custòdia s’han llegit negativament, com si l’escola fos un mena d’aparcament, però Tarabini recorda que “custodiar vol dir tenir en cura”, i que és una acció essencial des del punt de vista educatiu. En aquest sentit, l’experta creu que l’escola és una de les poques institucions que pot garantir processos de justícia social perquè permet que els infants i joves accedeixin a uns coneixements i a unes experiències que potser no podrien adquirir des de casa i, a més, ho fa en un entorn que estimula el contacte amb persones diferents.

Era fonamental tornar a obrir les escoles de seguida, ja que a casa les desigualtats s’accentuen.

Per això, defensa que era fonamental tornar a obrir les escoles de seguida ja que a casa les desigualtats s’accentuen perquè els aprenentatges queden en mans de la bona voluntat de les famílies i cadascú pot tenir disponibilitats i nivells educatius i econòmics molt diferents. De fet, aquesta va ser una de les principals reivindicacions del moviment Tornem a les escoles, que va sorgir el juny del 2020 quan algunes veus van dubtar de reobrir els centres.

Tarabini reconeix que els docents tampoc ho han tingut fàcil. La pandèmia ha tensionat moltes plantilles, primer per una docència en línia que els va agafar a contrapeu i, després, perquè les restriccions posteriors han complicat molt la tasca docent a l’hora de tornar a les aules: “Els docents estan molt cansats, han fet el que bonament han pogut”, valora.

De fet, una enquesta que la mateixa Tarabini va fer amb la investigadora Judith Jacovkis durant l’abril del 2020 a 2.777 docents no universitaris catalans va evidenciar que fins a un 70% dels docents enquestats se sentien desbordats per la feina que els havia suposat la docència en línia. Per això, la sociòloga creu que cal reconèixer que entre les plantilles docents també hi pot haver un esgotament acumulat que cal canalitzar i revertir.

Fins a un 70% dels docents enquestats se sentien desbordats per la feina que els havia suposat la docència en línia.

En clau d’alumnat, Tarabini també opina que un altre dels grans aprenentatges de la pandèmia ha estat la importància de repensar els mètodes d’agrupació dels grups classe: “No s’han de construir prioritzant l’homogeneïtat, sinó afavorint la barreja”, suggereix. De fet, segons Bonal, la necessitat de fer grups bombolla ha propiciat que alguns centres hagin repensat grups d’alumnes i això ha generat aprenentatges d’efecte company interessants que s’haurien de continuar explorant. “No hem d’oblidar que en alguns alumnes la pandèmia ha generat una desigualtat acumulada ja que les condicions de partida no eren les mateixes per a tothom”, insisteix el catedràtic.

Infants d’una escola a classe // Cedida

Justament per millorar l’atenció de l’alumnat alguns centres també han apostat per tenir dos docents a l’aula. És el cas de l’escola Marià Fortuny de Reus, que abans del tancament dels centres ja havia posat en pràctica la codocència a alguns cursos, però que amb la tornada a les aules –i gràcies als mestres de reforç que va rebre per la situació de pandèmia– va acabar implantant-la a tots els nivells.

“Ens ha anat molt bé sobretot en els cursos d’infantil ja que hi ha molts infants que encara no parlen en català i tenir dos referents a l’aula ens ha ajudat molt”, valora Núria Sabaté, directora de l’escola. Amb la codocència han vist que les classes són més dinàmiques i que l’aprenentatge es multiplica perquè l’alumnat disposa d’una atenció més personalitzada i, a més, aprèn de la interacció i l’intercanvi de coneixements que es produeix entre els docents.

Acompanyar i educar en l’ús d’eines digitals

Per a Sabaté, però, el gran aprenentatge de la pandèmia ha estat sens dubte la necessitat de disposar d’una educació digital amb garanties, tant per a famílies i alumnes com per als mateixos docents. La directora explica que són un centre d’alta complexitat i que durant el confinament es van trobar que moltes famílies no tenien prou dispositius electrònics a casa. Així, el primer repte va ser dotar les famílies de recursos digitals, però amb això no n’hi va haver prou: “Llavors vam veure que algunes famílies eren menys autònomes del que crèiem i que, tot i tenir els dispositius, tampoc podien acompanyar els infants en l’ús de la tecnologia”.

Per això, des que han tornat a les aules han organitzat formacions en educació digital per a famílies amb experts externs a l’escola que els ensenyen a fer servir eines com el correu electrònic, el Google Classroom i el Moodle del centre. Són sessions presencials d’una hora i mitja que han pogut finançar gràcies a un Pla de Millores d’Oportunitats Educatives (PMOE) i en les quals també treballen recursos com el Google Translate per si hi ha famílies migrades que el necessitin a l’hora de comunicar-se. Fins i tot, explica que han fet alguna formació amb servei de traducció perquè tothom pogués venir-hi.

Alumnes de l’escola Marià Fortuny fent us de la tauleta a l’aula // Cedida

De fet, la directora de l’escola Marià Fortuny admet que el tancament dels centres també els va obligar a repensar la relació que tenien amb les famílies: “Quan hi vam haver de contactar durant el confinament vam veure que estàvem una mica desconnectats d’elles i que, per exemple, ens faltava algun correu electrònic”. Per això, durant els tres mesos d’escoles tancades el centre va comprar un mòbil per a cada classe i, com que la gran majoria sí que tenia WhatsApp, això els va permetre arribar a tothom i centralitzar la comunicació a través de grups de difusió.

“Va ser un mètode tan eficaç que encara el mantenim i això ens ha apropat més que mai a les famílies”, valora la directora, que explica que ara cada classe compta amb un mòbil d’aula que serveix perquè el tutor contacti amb les famílies en horari lectiu i també perquè les famílies li puguin fer arribar dubtes.

En aquest sentit, Sabaté creu que les reunions telemàtiques han arribat per quedar-se i que poden ser útils per tenir un contacte més fluid amb les famílies, així com per agilitzar l’organització de reunions entre docents: “La digitalització no és dolenta”. Fins i tot, considera que pot contribuir a obrir l’escola cap a l’exterior: “Amb les videoconferències pots convidar més gent a l’aula ja que ara no depens tant de si algú té disponibilitat o no per venir presencialment”.

L’entorn digital té nombroses potencialitats a l’hora de fer classe, sobretot si no s’utilitza per reproduir al mil·límetre allò que ja es pot fer presencialment.

En paraules d’Elena Sintes, doctora en Sociologia i cap de projectes de la Fundació Bofill, la pandèmia ha demostrat que l’entorn digital té nombroses potencialitats a l’hora de fer classe, sobretot si no s’utilitza per reproduir al mil·límetre allò que ja es pot fer presencialment, sinó per introduir activitats innovadores que justament serveixin per enriquir les sessions. De fet, creu que també pot garantir una educació híbrida útil per a determinats contextos, especialment a secundària a l’hora d’assegurar ritmes d’aprenentatge diferents i treballs més col·laboratius.

Relacionat: Llegeix la publicació Com impulsar la transformació digital de l'escola

Per a Sintes, és clar que la pandèmia ha posat de relleu una reivindicació que ja venia de lluny i és que “l’adquisició de competències digitals ha de formar part de l’educació del segle XXI per poder formar ciutadans de ple dret”. La sociòloga defensa que la digitalització és part indestriable del món on vivim i que l’escola no pot educar al marge de les tecnologies. Per això, demana que el Pla d’educació digital de Catalunya 2020-2023, que la Generalitat va accelerar arran del confinament, potenciï la figura de docents que facin de mentors digitals dins els mateixos centres, i que s’incrementi la inversió en digitalització ja que abans de la pandèmia feia 10 anys que no s’hi destinaven prou recursos.

L’escola Marià Fortuny aprofita l’ús de dispositius electrònics per enriquir les classes // Cedida

La figura de mentors digitals

Sintes explica que els mentors digitals podrien ser els mateixos docents que abans eren els responsables TIC dels centres, ja que són professors que per la seva formació poden estar capacitats per promoure l’ús de la tecnologia entre docents i contribuir a fer-la arribar a l’alumnat. La sociòloga creu que podrien fer un seguiment tècnic dins l’escola, així com promoure l’ús de noves eines i fer un acompanyament pedagògic perquè aquests instruments es poguessin traslladar a les aules. De fet, aquest és un punt clau ja que, segons Sintes, “l’educació digital no consisteix només a tenir accés a eines digitals, sinó també a ensenyar-les a fer servir i a avaluar-ne l’ús”.

En aquest sentit, la sociòloga insisteix que la pandèmia ha posat de manifest que cal un nou currículum en aquest àmbit i que es necessiten instruments d’avaluació definits que permetin acreditar les competències digitals, així com propostes pedagògiques que n’assegurin l’aprenentatge a l’aula: “El confinament ens ha obligat a vincular la qüestió digital a quelcom traumàtic i al fet d’estar sols i a casa, però l’aprenentatge digital justament s’ha de fer acompanyat i en un espai garantit”, raona.

Alumnes de l’escola Marià Fortuny aprenent a fer servir l’ordinador // Cedida

A l’institut Nicolau Copèrnic de Terrassa fa temps que tenen clar que l’educació digital és clau en el segle XXI. De fet, abans de la pandèmia ja van començar a posar en marxa la figura dels mentors digitals i durant el confinament van agrair haver-ho fet perquè, segons diuen, gràcies a això la relació amb l’alumnat i les famílies va ser més fluida. “El segon dia de confinament ja teníem el centre a ple rendiment, amb tothom connectat i sabent com havia d’actuar”, rememora Àngels Matarin, coordinadora pedagògica de l’institut, que creu que el secret de l’èxit va ser justament haver cultivat la figura dels mentors digitals i haver fet moltes formacions docents sobre digitalització.

I és que el centre té dos professors que fan de mentors digitals a la resta del professorat i, al mateix temps, formen dos alumnes de cada aula perquè siguin els responsables informàtics de cada classe i ensenyin a fer servir eines digitals a la resta de companys. Matarin considera que “és un treball en cadena que afavoreix l’aprenentatge entre iguals” i afirma que la pandèmia els ha animat a continuar-lo.

També aposten per mantenir la codocència que, com l’escola de Reus, ja havien començat a promoure abans del confinament amb l’objectiu de millorar l’atenció de l’alumnat. De fet, un altre aprenentatge en clau de pandèmia ha estat la necessitat de cuidar el benestar emocional dels alumnes. Matarin admet que han detectat qüestions emocionals que abans no havien vist i explica que ara destinen més espais de reflexió per tractar-les tant a classe com en clau docent. Fins i tot, ho han incorporat als informes d’avaluació: “Ara hi incidim més, ho reflectim als comentaris, i tenim un orientador per nivell”, afegeix.

Relacionat: “Quan més a gust m’he sentit a l’institut és quan més hi he après”

Segons Matarin, la pandèmia també els ha impulsat a continuar sent un institut obert a l’entorn i a teixir complicitats amb altres agents educatius de Terrassa. De fet, l’institut Nicolau Copèrnic participa al programa Magnet i té una aliança amb el Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MNACTEC) per afavorir un aprenentatge compartit i col·laboratiu.

La importància de connectar amb l’entorn

En aquest sentit, la pandèmia ha posat de manifest la necessitat de treballar en xarxa i ha refermat la idea que l’educació no només es dona dins els murs de l’escola ni en l’horari lectiu, sinó que les activitats que es fan fora del centre també són fonamentals per a l’aprenentatge i per reduir les desigualtats educatives, tant durant el curs com a l’estiu.

En paraules de Fathia Benhammou, mestra i directora de l’Aliança Educació 360, “l’entorn és fonamental per ampliar oportunitats educatives ja que és en les activitats extraescolars on hi ha un ventall de possibilitats d’enriquiment més extens”. I és que sovint aquestes activitats permeten que l’alumnat accedeixi a experiències que difícilment viuria a l’escola i també promouen el contacte amb companys diferents als de l’aula.

Segons Benhammou, durant el confinament va quedar palès que “l’escola no pot garantir per si sola la promesa d’igualtat, sinó que necessita de l’entorn per poder fer-ho”. Per això, insisteix en la importància d’establir aliances amb equipaments de l’entorn per oferir oportunitats educatives més àmplies. També veu necessari anar més enllà de les parets dels centres, i qualifica d’inspiradora l’experiència de l’escola Mercè Rodoreda de Barcelona, que després del confinament va aprofitar espais exteriors de l’entorn per a fer-hi classe.

Alumnes de l’escola Marià Fortuny fent una activitat a l’exterior // Cedida.

El rol de les activitats extraescolars

La directora de l’Aliança Educació 360 també recorda que el tancament de les activitats extraescolars a causa de la pandèmia va eixamplar la pèrdua d’aprenentatges que ja s’havia produït arran del tancament de les escoles. De fet, un estudi elaborat per Xavier Bonal i Sheila González durant les dues primeres setmanes de confiament va posar de manifest les desigualtats que hi ha a Catalunya en clau d’activitats extraescolars i com aquestes es podien accentuar si les activitats no es mantenien per la pandèmia.

En xifres, abans del tancament de les escoles hi havia un 68% d’infants que tenia accés a activitats extraescolars i un 32% que no en feia. Per nivell d’estudis, només un 50% de les famílies amb estudis obligatoris hi tenia accés mentre que en el cas de les famílies amb estudis postobligatoris i universitaris el percentatge creixia fins al 68% i al 81%, respectivament.

L’anàlisi també constatava diferències en el tipus d’activitats: mentre que els fills de famílies amb estudis superiors fan extraescolars com música i llengües, els de famílies amb un nivell educatiu inferior opten per al reforç escolar. De fet, durant el confinament un 80% de les famílies menys instruïdes va prescindir d’aquest servei, però en canvi només un 62% de les famílies amb estudis universitaris va deixar de fer-ne.

Durant el confinament es va produir “una acceleració de les desigualtats educatives sense precedents”, insisteix Sheila González.

Per això, una de les autores de l’estudi, Sheila González, investigadora de la UAB i doctora en Polítiques Públiques i Transformació Social, insisteix que durant el confinament es va produir “una acceleració de les desigualtats educatives sense precedents” ja que les famílies amb menor capital cultural i econòmic van ser les primeres a sortir-ne malparades. De fet, són desigualtats que es van continuar eixamplant el curs passat ja que moltes activitats extraescolars van tornar a mig gas.

En aquest sentit, González creu que la pandèmia ha posat de relleu la necessitat de garantir un accés universal a extraescolars de qualitat i sobretot a activitats que es desenvolupin en espais que impliquin una interacció amb persones diferents a les habituals, ja que si les activitats extraescolars es mantenen dins la mateixa escola es poden fomentar dinàmiques de segregació que justament siguin contraproduents.

De fet, una altra de les reivindicacions de la investigadora és que aquest mateix model heterogeni s’apliqui a l’hora d’organitzar activitats d’estiu: “Els casals han de ser activitats de ciutat o de barri que esdevinguin un punt de trobada de diferents infants de la zona”. Per exemple, a Catalunya ja hi ha localitats com Barcelona, Olot i Guissona que en els últims anys han apostat per organitzar casals d’estiu públics en clau de ciutat i han notat un impacte molt significatiu en els infants i joves que hi participen.

Casal d'estiu a Baró de Viver, a Barcelona // Estiu Enriquit

En aquest sentit, Benhammou considera que la pandèmia ha evidenciat que les activitats d’estiu també són clau per cultivar les anomenades life skills, així com per frenar l’anomenat summer learning loss, la pèrdua d’aprenentatges que es pot produir a causa de l’aturada lectiva. Per aquest motiu, reivindica que “qualsevol infant mereix un estiu memorable”.

Aprofundir en la idea d’educació com a servei públic

La globalitat de la pandèmia també ha manifestat la necessitat d’aprofundir en la idea d’educació com a servei públic a la comunitat. Així ho apunta Antoni Tort, catedràtic de Pedagogia de la Universitat de Vic – Central de Catalunya (UVic-CC), que també opina que les dotacions de mestres i professorat extra que s’han destinat no s’haurien de suprimir.

Les dotacions de mestres i professorat extra que s’han destinat no s’haurien de suprimir.

En paraules del catedràtic, “la pandèmia ens ha convidat a plantejar-nos quina és i ha de ser la gramàtica escolar”. És a dir, a tenir en compte el paper vital de l’escola com a espai de socialització i d’aprenentatge, a prendre consciència de la importància de disposar d’un sistema educatiu amb un currículum definit en competències digitals, i de la necessitat d’una administració forta que lideri tots aquests canvis.

També s’ha evidenciat la importància de fer grups classe més equitatius i d’oferir activitats extraescolars de qualitat que siguin un trampolí per ampliar els horitzons educatius de l’alumnat. I és que l’aprenentatge va més enllà de l’horari escolar i de les parets dels mateixos centres.

Per això, la pandèmia també ha fet palès que és vital tenir un contacte fluid amb les famílies i construir una escola oberta a l’entorn. De fet, segons alguns dels experts consultats, tan sols des d’aquí, des de l’obertura i la cooperació entre diferents agents, s’aconseguirà una veritable educació amb vocació de servei públic que garanteixi un progrés educatiu igualitari a tot l’alumnat.