“Ningú vol fracassar, però no tothom sap com tenir èxit”

Notícies

Investigadors i professionals de les noves oportunitats van analitzar les claus de l’èxit d’aquests programes per revertir l’abandonament prematur i com integrar-los en el sistema educatiu en la primera jornada del projecte Recerca i acció! 

Catalunya té, des de fa anys, una de les taxes més altes d’abandonament educatiu prematur de la Unió Europea. Ara se situa, per primera vegada, per sota del 15%, però encara continua lluny del 9% a què s’hauria d’arribar al 2030 segons l’objectiu fixat per la UE. Els programes de noves oportunitats, destinats a joves en situació de vulnerabilitat que no han obtingut el graduat d’ESO, són un recurs avalat per la recerca internacional per encoratjar-los a reprendre el seu itinerari formatiu. A casa nostra, però, no tenen un reconeixement formal.

Per reflexionar sobre els elements d’èxit d’aquests programes i de quina manera es podrien integrar en el sistema educatiu, investigadors i professionals han participat en la primera jornada del projecte Recerca i acció!, impulsat per la Fundació Bofill, que va tenir lloc el dimarts 10 de maig.

“L’èxit no depèn tant del tipus de programa, sinó de la seva qualitat”

L’informe “Programes de segona oportunitat. Què funciona per millorar el retorn educatiu i les transicions al treball de les persones joves?”, que s’ha analitzat durant la jornada, distingeix “dues grans narratives” en els estudis sobre els programes de noves oportunitats. “Els que es basen en el curt termini no troben una correlació entre aquests recursos i trobar una feina, però els que tenen un enfocament més qualitatiu i miren més enllà de l’ocupabilitat sí que certifiquen un efecte positiu”, detalla l’autor, Alejandro Paniagua.

Per això, defensa que tota intervenció en aquests joves –entre els 16 i els 24 anys, i amb factors de vulnerabilitat familiar, social i econòmica– té un retorn. “L’èxit no depèn tant del tipus d’intervenció, sinó de la seva qualitat”, aclareix.

Begonya Gasch, directora del centre de noves oportunitats El Llindar, també es proclama defensora del llarg termini. “Tothom entén que el procés de desvinculació de l’escola és molt llarg i, en canvi, es demana a les noves oportunitats que tinguin un rendiment ràpid”, exposa. La majoria dels seus alumnes, diu, van començar el seu procés de desarrelament a la primària i triguen una mitjana d’uns tres anys “a reconstruir la seva identitat d’aprenent”. Un patiment que també viuen les seves famílies, “tipes que les menyspreïn i els diguin que no hi ha res a fer”.

Per fer-ho, creuen que és imprescindible que els centres de noves oportunitats tinguin un reconeixement dins el sistema educatiu, cosa que permetria als joves tenir accés a una titulació i situar aquests programes dins la xarxa formal. “Necessitem un mapa de les escoles de noves oportunitats i una brúixola que orienti les persones que hi poden accedir i la manera com fer-ho”, assegura Gasch.

És imprescindible que els centres de noves oportunitats tinguin un reconeixement dins el sistema educatiu.

Així mateix, demanen que el finançament d’aquests centres no es regeixi per subvencions o concursos públics. “Si l’abandonament és estructural, les polítiques no poden ser conjunturals”, defensa Gasch. I afegeix que cal “un marc polític que posi ordre” en els recursos educatius existents i en les persones per als quals estan pensats. “No tenir-lo ens ha fet entrar en competitivitat amb les escoles d’adults, quan som complementaris”, exemplifica.

“No podem posar en risc els joves que han tingut un parèntesi”

El primer pas per tornar a vincular els joves al sistema educatiu, afirmen els professionals, és identificar-los. L’investigador Alejandro Montes distingeix dos col·lectius. D’una banda, “els que han abandonat perquè se senten insatisfets amb la resposta que s’ha donat a les seves necessitats”. De l’altra, “els que no només se senten insatisfets, sinó també desvinculats del sistema, dels seus continguts i de la seva arquitectura”.

Els estudiants de les escoles de noves oportunitats, explica, acostumen a pertànyer a aquest segon col·lectiu, empesos, a més, per factors d’exclusió social. “Viuen en un context social, familiar, econòmic i cultural tan complex que el fracàs escolar és un problema afegit”, argumenta. Tot això sumat a aspectes aliens a aquests joves, com un mercat laboral “que no dona oportunitats” i un sistema educatiu “poc permeable i que no permet fallar”.

A l’Escola Municipal de Segones Oportunitats de Barcelona, la primera que es va crear a l’Estat fa tres anys, la majoria d’alumnes tenen entre 16 i 19 anys, i arriben majoritàriament derivats dels serveis socials i el Consorci d’Educació. També “venen de l’absentisme i presenten una desafecció total per tot allò relacionat amb el sistema educatiu, però a la vegada tenen interès per aprendre”, explica la responsable del centre, Laia Herrera.

Enguany tenen una setantena de places, però l’any que ve podran arribar a uns 135 joves. Atendre’ls, subratlla Herrera, no només implica oferir-los formació, sinó també cobrir les seves necessitats bàsiques –com ara l’allotjament, l’alimentació o el transport– perquè no suposin un obstacle per seguir els estudis. Per tot això, reafirma, “el sistema educatiu ens ha de fer un lloc i ens ha de reconèixer”.

Alguns municipis fa anys que treballen en aquest sentit. L’Ajuntament de Viladecans disposa del Servei Local de Transició Escola-Treball, on professionals de diverses àrees –educació, serveis socials, promoció econòmica i joventut– treballen conjuntament per detectar joves en situació de vulnerabilitat i assessorar-los, tant ells com les seves famílies. “No podem posar en risc els que no tenen les mateixes oportunitats”, reclama María José Arcos, directora del Servei de Formació i Ocupació del consistori. I defensa: “A la vida podem tenir parèntesis".

Molts dels joves que abandonen els estudis no van rebre una orientació adequada en els darrers anys d’escolarització.

L’orientació, precisament, és fonamental segons els professionals i un dels aspectes on falla més el sistema. Molts dels joves que abandonen els estudis, segons assenyala Montes, no van rebre una orientació adequada en els darrers anys d’escolarització. A això, destaca Arcos, s’afegeix un malestar emocional i una percepció molt negativa d’un mateix. Per aquest motiu, considera que “el més important és restaurar la confiança d’aquests joves perquè continuïn el seu itinerari formatiu i prenguin les seves pròpies decisions”.

“La vinculació simbòlica amb el recurs educatiu depèn molt de com s’explica als instituts de secundària”, corrobora Gasch. Per això, Paniagua insisteix que, a més de millorar i integrar els programes de noves oportunitats, cal “repensar el sistema ordinari, sobretot la primària, que és on s’han d’aplicar més mesures per revertir la desafecció”. I, prenent la paraula d’un dels joves entrevistats a l’informe, assegura: “Ningú vol fracassar, però no tothom sap com tenir èxit”.

Vols saber-ne més?

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar la informació que es fa pública al nostre lloc web i recopilar informació estadística. Si es continua navegant, considereu que s’accepta el seu ús. Podeu canviar la configuració i obtenir més informació aquí.

Acceptar