Treballar per garantir les continuïtats educatives: quatre anys per endavant

15/09/2022

Jordi Plana, Gerent de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials

Aviat hauran passat quatre anys. I tornaran a haver-hi eleccions municipals. Abans, però, s'haurà fet balanç de les polítiques que s'han portat a terme i s'apuntaran ja les noves accions. Com passa cada mandat, l'agenda educativa local es conformarà tant a partir del que s'ha fet, com del que ha quedat per fer, tot i tenir en compte també quines necessitats i actuacions han anat prenent forma i protagonisme. Serà una agenda nova o serà la continuació de l'existent?

El proper mandat és el moment de crear una agenda d'equitat compartida feta a base de lideratges distribuïts.

En les línies següents tractaré de posar una mica de llum per aventurar què pot caracteritzar les principals polítiques educatives locals del proper mandat. Per fer-ho, destacaré breument algunes de les coses que han passat en aquest mandat, algunes de les que segur que passaran els anys que venen i aquelles que, per aconseguir l'objectiu de l'equitat, fóra bo que passessin. Vagi per endavant, doncs, que la igualtat d'oportunitats i la cohesió social continuen sent el pal de paller de l'educació.

Relacionat: L'educació que t'acompanya: l'agenda d'equitat per als municipis catalans 2023-3027

Hem avançat

En política educativa municipal l'agenda sol ser força estable. És bastant comú que les línies d'acció s'estenguin d'un mandat a l'altre sense excessives variacions. Això és així per què hi ha un escàs marge de maniobra competencial, que va associat a uns fluxos de finançament petits i poc flexibles; però també per què en educació local existeixen un conjunt de "problemes" (recordem que un "problema", o allò que qualifiquem de problema, és el que dona lloc a una política) que són de difícil resolució, ja que les variables que hi intervenen van molt més enllà de les possibilitats dels municipis.

Doncs bé, el període 2019-2022, podem dir que aquesta tendència a l'estabilitat s'ha vist alterada. Primer, perquè la pandèmia (tot i que en aquest article no hi parlarem per centrar-nos en el futur) va obligar els ajuntaments a reorientar les actuacions que portaven a terme, que van passar a centrar-se en l'atenció a necessitats socioeducatives urgents. Però segon, i més important, perquè malgrat la pandèmia, i no és un malgrat menor, la corresponsabilitat ha acabat fent-se un lloc en les polítiques educatives dels municipis. Les iniciatives locals s'han vist afavorides per una tendència a compartir responsabilitats, tant per part del Departament d'Educació com dels diferents agents socials, cadascú, per descomptat, des de les seves obligacions o compromisos. El resultat, però, ha estat l'eclosió d'un conjunt de polítiques i accions que han canviat la topografia on es mouen els diferents actors. I en aquest nou context l'equitat ha emergit com la brúixola que orienta la ruta, i els camins s'han amplificat.

Destacaré quatre elements d'aquest mandat que em semblen especialment significatius, tant per l'impacte tangible que tenen, o que sobretot tindran, com pel seu valor simbòlic, el qual permet desencadenar a la llarga tot un conjunt d'accions.

El primer és el Pacte contra la segregació. El març del 2019, el Departament d'Educació i el Síndic de Greuges van subscriure el Pacte contra la segregació escolar a Catalunya, juntament amb la majoria de municipis de més de 10.000 habitants i els membres de la comunitat educativa (entitats municipalistes, patronals dels centres concertats, sindicats, federacions d'associacions de famílies d'alumnat i entitats de referència en l'àmbit de l'educació) i de l'arc parlamentari i institucional. Aquest Pacte inclou trenta actuacions i cent vuitanta-nou mesures concretes en nou àmbits que el Departament d'Educació i la resta d'agents signataris, d'acord amb les seves funcions i competències, es van comprometre a implementar, tant com es pogués, durant els quatre o cinc anys posteriors a la seva signatura.

En l'àmbit municipal el Pacte ha estat un catalitzador. Ha permès ressituar en la seva importància les oficines municipals d'escolarització i posar definitivament en agenda la necessitat d'aconseguir una distribució equitativa de l'alumnat, ja sigui mitjançant l'establiment de zones educatives heterogènies com unitats de planificació a escala local, la millora en la detecció de necessitats educatives específiques, la reserva de places o el desplegament de pactes locals de lluita contra la segregació escolar, entre altres accions. La lluita contra la segregació ha esdevingut una política troncal dels municipis que ha quedat formalment ancorada.

El segon és l'escolarització gratuïta del segon curs d'educació infantil a les escoles bressol públiques (municipals i de la Generalitat). Aquesta fita és el punt de partida per, en paraules del Departament d'Educació, "consolidar el finançament d'aquest cost d'escolarització en els exercicis pressupostaris futurs, i fer-lo extensible al llarg dels cursos vinents de manera que assolim l'objectiu final de completar l'educació 0-18 sostinguda amb fons públics i amb gratuïtat per a l'escolarització". Es tracta, per tant, d'un primer pas cap a la universalització d'un servei que a hores d'ara és essencialment municipal i representa una palanca d'equitat molt important a escala territorial. Les possibilitats que obre són, en conseqüència, molt grans.

El tercer és el paper del centre educatiu. És obligat referir-s'hi, com un dels efectes indirectes i positius de la pandèmia: els centres han fet passos endavant en la seva transformació per ser vistos cada cop més com espais, no només d'aprenentatge, sinó també de vida quotidiana. Com defensen molts mestres i docents des de fa temps, l'escola és un entorn que va més enllà dels aspectes lectius, és un espai que acull, que inclou i que cura. I això, des d'una visió territorial, és molt important per les famílies, ja que els centres educatius esdevenen equipaments de proximitat, una referència per elles i per la socialització i el desenvolupament dels infants i joves.

El darrer d'aquesta tria, que no exclou la importància d'altres accions, és l'impuls definitiu de les polítiques d'educació a temps complet. Estem deixant definitivament enrere una concepció academicista de l'educació. Aprendre deixa d'estar lligat al temps lectiu i s'estén a la resta d'hores del dia, als diferents espais i al conjunt d'actors que formen part de la comunitat. Més enllà d'aproximacions unívoques i restrictives, si l'educació ha de ser un trajecte per proporcionar a les persones les competències necessàries per desenvolupar-se de manera autònoma a la societat, és imprescindible connectar els temps i els espais fer que tots ells siguin educatius. Conscients que treballar per l'equitat és un dels reptes dels governs locals, els municipis han identificat la potencialitat que té articular els recursos locals al voltant de l'educació. Són moltes les iniciatives que s'estan produint en aquesta direcció.

Avançarem

Juntament amb altres accions que són complementàries i també importants, aquests eixos fan que més que parlar de la continuïtat puguem parlar d'un moment de transformació de les polítiques educatives dels municipis. A finals d'aquest mandat toca valorar que, potser precisament per les dificultats del moment, s'ha fet un veritable pas endavant que ha situat l'educació al centre de les polítiques locals. I aquest procés difícilment té marxa enrere, ja que la transformació també té un efecte de consolidació d'aquelles polítiques que funcionen, que passen a ser cada cop més estructurals del món local.

S'ha fet un veritable pas endavant que ha situat l'educació al centre de les polítiques locals. I aquest procés difícilment té marxa enrere.

Així, sabem que el proper mandat alguns programes d'èxit, que estan ben ancorats al territori, continuaran vigents. Les escoles bressol continuaran sent un servei d'alta qualitat que treballarà per millorar el seu impacte. El camí cap a la seva universalització, en un moment de clar estancament de la davallada de la natalitat, li obre les portes a resoldre velles qüestions com poden ser l'ampliació de la seva cobertura, l'extensió de la tarifació social o la diversificació dels seus serveis i condicions, com per exemple els horaris.

Els centres educatius continuaran sent nodus centrals en els ecosistemes educatius locals. Les escoles de música i les escoles d'adults poden aprofundir en el seu paper de generadors d'oportunitats i cohesionadors del teixit social, ja que el seu paper es fa més estructural a mesura que passen els anys. També es reforçarà el lligam entre la formació professional i el territori. Es genera un continu educatiu en els que l'educació formal i no formal s'entrecreuen per respondre a les necessitats canviants del territori.

Però passaran més coses. Els programes d'acompanyament i de suport educatiu continuaran, i esperem que amb més força. El seu funcionament dona molt bons resultats, especialment per la població més vulnerable. Seguiran en marxa les accions per lluitar contra la segregació educativa: millores en la reserva de places o en la identificació prèvia d'alumnes amb necessitats educatives, i com no, també els programes de prevenció i lluita contra l'absentisme, que fan la feina callada i tan important d'anar evitant i rescatant aquells que falten de les escoles.

També continuaran els programes de capacitació familiar, tot aquell conjunt d'estratègies de formació i acompanyament a les famílies per fer més propera i assertiva la seva funció de pares i mares, com també els programes de foment de la participació de les famílies que els permeten assolir majors nivells d'integració.

La lluita contra les desigualtats i l'increment de la cohesió social continuaran sent el gran repte de les polítiques educatives locals.

La lluita contra les desigualtats, en les seves expressions més plurals, i l'increment de la cohesió social continuaran sent el gran repte de les polítiques educatives locals. Per això, entre l'estabilitat dels serveis i programes que funcionen i els que per diversos motius prenen força, més enllà de la discussió entre velles i noves polítiques, està bé preguntar-nos que aniria bé que passés perquè l'educació sigui una veritable política d'equitat localment, i quines són les palanques que hi poden contribuir.

Transformarem

En una societat desigual com la que vivim, les polítiques educatives dels municipis han de centrar-se necessàriament a combatre la manca d'equitat educativa que, com sabem, té el seu origen en la persistència de les desigualtats socioeconòmiques i en les discriminacions quasi simbòliques que n'ordenen les relacions. En el relat polític educatiu, avui en dia hi ha un consens força generalitzat que defensa l'equitat com el valor primordial al qual aspirar. Si es porten a terme polítiques d'equitat es generaran oportunitats i s'assegurarà la igualtat d'oportunitats, no només en l'accés a l'educació, sinó també durant el procés educatiu i, sobretot, en els seus resultats. Tanmateix, la realitat s'entesta a mostrar-se més complexa que el relat i l'abandonament escolar prematur hi posa llum.

Malgrat que l'estadística mostra que l'abandonament escolar prematur ha disminuït de forma significativa els darrers anys, continua sent l'indicador més precís per veure que encara hi ha molta feina per fer. La xifra d'abandonament escolar prematur a Catalunya ha passat del 17,4% de joves entre 18 i 24 anys que no tenen cap titulació més enllà de l'ESO i que declaren que no estan estudiant l'any 2020, al 14,8%, el 2021. Tot i aquesta millora general, internament hi ha desviacions molt significatives, tant per classe social com per gènere. En el cas dels nois, per exemple, l'AEP és d'un 19,4%.

Les dades posen de manifest la urgència d'atacar aquest "problema", que poso entre cometes però podria posar en majúscules. És imprescindible treballar per garantir les continuïtats educatives. Cal assegurar que els joves surten del sistema educatiu amb èxit, que no vol dir tenir unes bones notes ni un títol sota el braç, sinó disposar de les capacitats per poder desenvolupar-se de manera autònoma i portar una vida adulta independent.

Garantir itineraris educatius que obrin portes al futur pot ser ben segur la principal prioritat política del món local. Sobretot, perquè sortir-se'n vol dir tirar endavant, tenir la capacitat de valorar alternatives diferents, d'escollir la vida que es vol viure, i abandonar i no sortir-se'n és xocar contra un mur, un cop i un altre.

Sabem, perquè així ens ho mostren els estudis, que invertir en 0-3 és fonamental i, en el cas de moltes famílies amb dificultats, la participació en l'educació infantil pot ser un element diferencial en el resultat d'un futur jove. Els municipis estan invertint en escoles bressol i en polítiques d'atenció a la petita infància i a les famílies. Sabem que l'educació primària està fent un esforç decidit en favor de la igualtat, que la majoria de les escoles estan compromeses amb la canalla i amb el territori i que ho estan fent molt bé. Les escoles de música també són palanques d'oportunitats que obren mons. I també sabem que els darrers anys de la secundària són els més difícils per molts joves i les seves famílies i també pels professionals que hi han de bregar.

És molt important fer un front comú per garantir que els itineraris educatius siguin oportunitats educatives i que cap jove pugui descavalcar-s'hi. Garantir la continuïtat i que ningú abandoni pot ser la política que doni més sentit a l'actuació local. Per això és tan rellevant actuar en tots els àmbits. No n'hi ha prou que l'educació d'adults sigui un recurs de primera necessitat a escala local, que tot sigui dit, hauria d'estar més ben dotat. Ni tampoc que es desenvolupin estratègies de noves oportunitats als territoris, cal una bona articulació de les accions.

Si una cosa hem après amb els anys, és que l'educació no té fronteres, ni horaris ni equips. Perquè la cosa funcioni, tots hem de formar part de l'educació, a totes hores i a tots llocs. Per això és tan important abordar l'abandonament, entenent-lo com la síntesi del "problema" que dona lloc a les polítiques educatives. I fer-ho, des d'una perspectiva comunitària. És a dir, amb el compromís i la intervenció dels diferents actors del territori.

La comunitat és l'entorn on es poden resoldre les diferències, per no dir-ne les desigualtats. És aquí on es pot treballar donant continuïtat al conjunt de les polítiques educatives en els diferents cicles de vida i inserir-les en la resta de polítiques locals. L'educació a temps complet, o educació 360, mira de donar-hi resposta utilitzant aquesta mirada, la que implica el conjunt dels actors, articulant-los, connectant les diferents realitats i mirades, anant més enllà de l'educació, perquè l'educació ni pot ni vol fer-ho sola.

El proper mandat és el moment de crear una agenda compartida feta a base de lideratges distribuïts. És el moment de resoldre. Que cadascú faci allò en què és més bo, però que tothom treballi pel mateix objectiu.