Què hauria d’incloure un pla de xoc contra l’abandonament?

La majoria dels alumnes que abandona els estudis ho fa al final de l’educació obligatòria. A més a més, cada any 13.000 joves dels que continuen estudiant també ho deixen abans d'acabar la postobligatòria, sobretot a primer. Entremig, l’orientació que es dona als joves perquè això no passi és esbiaixada, insuficient i sovint arriba tard.

• Relacionat: L'abandonament escolar prematur a Catalunya, en dades

Així doncs, en un pla de xoc contra l'abandonament escolar prematur, com el que el Departament d’Educació explica que té la intenció de desplegar, és indispensable focalitzar els esforços en les mesures preventives. Identificar de manera precoç l’alumnat en risc mitjançant dades objectives i eines de diagnosi, per actuar abans que es produeixi l’abandonament. Això obliga a reforçar l’acompanyament a la secundària obligatòria, amb figures de suport educatiu, social i emocional al llarg de tot el recorregut escolar dels i les joves, i la inclusió en la postobligatòria.

Són algunes de les mesures que s’han demostrat més efectives en altres països en la lluita contra l’abandonament. Per aplicar-les, doncs, són necessàries polítiques estructurals i de llarg termini, que poden contemplar des d’ampliar l’edat d’escolarització obligatòria fins als 18 anys, un període que de facto ja està consensuada, fins a garantir una oferta educativa suficient, pública i accessible a tot el territori.

En van parlar els responsables de les tres darreres publicacions de la Fundació Bofill sobre l’abandonament escolar, Aina Tarabini i Adrián Zancajo, al costat de la cap de projectes Elena Sintes, en un webinar moderat per Mònica Nadal.

“La lluita contra l’abandonament escolar prematur no pot ser només retòrica"

Mentre celebra que l’abandonament escolar prematur ja sigui objecte de política pública i estigui situat com un dels reptes principals del país, “quan durant molt de temps s’havia obviat com a problemàtica”, Elena Sintes demana que no ho sigui només en termes retòrics, “que hi hagi un pla, recursos i mesures focalitzades”. “Tenim la diagnosi, sabem què funciona i hi ha països que ens porten avantatge”, va explicar.

• Relacionat: Què diu sobre educació el Pla de Govern de la Generalitat?

L’abandonament no és una decisió sobtada sinó un procés

L’abandonament no és un fenomen casual, aïllat o espontani. Tal com expliquen Aina Tarabini i Adrián Zancajo, és el resultat d’un procés acumulatiu de desvinculació conductual, cognitiva i emocional amb l’escola. Aquest procés sovint comença a l’educació secundària obligatòria, molt abans que els joves prenguin la decisió formal de deixar els estudis.

“Quan algú no va a l’escola i no està vinculat conductualment al centre és molt evident”, però hi ha altres mostres de desvinculació, explica Tarabini, com aquell alumne que s’asseu al final de la classe i no participa a les dinàmiques de debat o d’aprenentatge. La cognitiva s’identifica amb la desmotivació i les ganes d’aprendre, la sensació que “allò que s’aprèn a l’escola no és per tu”. Pel que fa a l’emocional, és sentir-se exclòs de les relacions que es donen al dia a dia dels centres. “Aquestes tres formes de desvinculació és important identificar-les per oferir suports acadèmics, socials o emocionals”.

La classe social, l’origen o el gènere: factors de risc

Hi ha qui té més risc d’abandonar els estudis que d’altres. S’explica sobretot per la classe social, que determina la capacitat de pagar estudis o haver-se de dedicar a treballar, pel capital cultural i les distàncies entre la casa i l’escola, el capital social i l’acompanyament que rep un o altre jove. També haver migrat, perquè arribar a meitat de curs sense conèixer el sistema educatiu no permet saber com funcionen els mecanismes.

Pel que fa al gènere, estadísticamente abandonen més els nois que les noies, però Tarabini recorda que les noies tenen una desvinculació menys visible que impedeix detectar el seu abandonament. Ho concreta especialment amb les expectatives de les famílies, de l’entorn, del professorat, sobre la seva capacitat d’aprendre i ser una bona alumna.

Una alerta: La inclusió a l’educació secundària obligatòria

Com recullen les recerques d’Adrián Zancajo i Carlos Bueno, el 50% dels casos d’abandonament escolar prematur es produeixen abans o durant quart d’ESO i l’altra meitat durant els primers cursos de l’etapa postobligatòria. Les necessitats educatives especials són un altre factor determinant de l’abandonament, especialment a la postobligatòria.

En aquest sentit, Zancajo alerta de la situació en què es troba el suport a la inclusió en aquesta etapa, per la sobresaturació dels centres o la falta de temps del professorat de cicle o batxillerat, entre d’altres. Per això demana al Departament d’educació que asseguri els recursos perquè un alumne amb qualsevol tipus de condició de necessitat educativa especial pugui fer un cicle formatiu o un batxillerat, adaptada o a més llarg termini.

Cap a un sistema educatiu més just i universal

Tal com recull la proposta de pla de xoc de la Fundació Bofill, a partir d’una diagnosi clara i de les bones pràctiques ja identificades, cal voluntat institucional i recursos per desplegar les mesures necessàries. Tal com es va assenyalar en el webinar, només així podrem garantir que cap jove es quedi enrere i que l’educació sigui realment una eina de justícia social.