“L’equitat educativa ja no es pot aconseguir només amb polítiques educatives”
21/10/2024
En un any marcat pel punt d’inflexió als resultats educatius, l’Anuari 2024: L’estat de l’educació a Catalunya de la Fundació Bofill va un pas més enllà i, per primera vegada, analitza l’estat de l’educació i proposa polítiques públiques des d’una mirada que sobrepassa l’escolar. Perquè les problemàtiques educatives actuals són tan profundes i complexes que ja no es poden resoldre només amb una mirada únicament educativa.
Per conèixer el sentit i més detalls d’aquest anuari, parlem amb qui s’ha encarregat de dirigir-lo, Marga León, doctora en política social i catedràtica de ciències polítiques de la Universitat Autònoma Barcelona. L’ha codirigit juntament amb el Bernat Albaigés, que s’ha ocupat de l’anàlisi d’indicadors.
Recordes el moment que et van proposar dirigir l’Anuari de l’educació?
Sí, del tot. Al començament vaig dubtar perquè no soc cap experta en educació ni em dedico a la realitat més local. Però el Miquel Àngel Alegre em va explicar el sentit de vincular-hi la perspectiva de les desigualtats socials i em va convèncer.
“Els problemes que afecten el sistema educatiu no són només del sistema educatiu”
Detalla’ns aquesta perspectiva.
El punt de partida és que els problemes que afecten el sistema educatiu no són només del sistema educatiu, van més enllà i tenen a veure amb els increments de la desigualtat i el seu impacte en el capital social, les oportunitats educatives, la xarxa comunitària… Les conseqüències de les desigualtats sobrepassen l’economia i això és molt rellevant per l’educació perquè vol dir que no només tenim un alumnat dividit en estrats socioeconòmics sinó molt més divers. Això crea escletxes amb un impacte evident en el rendiment i la trajectòria educativa.
I quina aportació voleu fer?
Tradicionalment, i encara ara, es parla molt d’equitat en un sentit força estret. És important entendre que les polítiques educatives per afavorir l’equitat ja no són suficients i hem de prestar atenció a polítiques que no són merament educatives sinó socials, urbanes, sobre canvi climàtic, alimentació… Sobre els grans reptes socials que, en funció de com s’enfoquin, tindran un impacte en equitat i educació. Per descomptat que hem de prestar atenció a polítiques educatives, necessitem polítiques de dins cap enfora, però l’escenari és molt ampli i necessitem també polítiques de fora cap endins de l’educació.
“Si no anem en compte la política educativa pot incrementar desigualtats”
Alhora l’educació és política de dins cap enfora contra les desigualtats.
No només això, sinó que, si no anem en compte, els dissenys de política educativa poden contribuir a incrementar desigualtats. Aquí ens posem en un terreny més complicat, però hi ha polítiques universalistes, redistributives o de justícia social que acaben afavorint posicions de privilegi. Si qui més se n’hauria de beneficiar no hi arriba no només no reduïm desigualtats sinó que les reproduïm.
Ens esperarem a l’Anuari, però en quins àmbits estàs pensant?
Està passant a la política 0-3. Està bé la vocació universalista, però si volem arribar a qui més ho necessita convé focalitzar molt més en l’accés i les condicions del servei. També en extraescolars, menjadors o fins i tot la calor, que no té els mateixos efectes perquè no tothom està igual de preparat per afrontar-la. O una cosa que no sembla tan òbvia: en funció del barri on estigui una escola pública tindrà un determinat entorn escolar i podrà alimentar una dinàmica de segregació.
“M’agradaria interpel·lar a qui no té res a veure amb l’educació però els importa l’equitat i la desigualtat”.
Com s’estructura l’Anuari 2024? Quins altres capítols tindrà?
La part d’indicadors continuarà amb el mateix format, dirigida pel Bernat Albaigés i amb el Gerard Ferrer, i la part monogràfica tindrà 8 capítols i contribucions de gent que en sap molt d’educació.
Com la Sheila González, que parla dels nous professionals a l’escola, rellevant en política educativa perquè des del decret d’escola inclusiva es van incrementar els perfils de professionals. Avalua en quina mesura la incorporació aconsegueix la idea teòrica. És important no només incorporar més gent sinó pensar com es fa en una estructura existent, no tot es pot reduir a posar capes sense pensar en l’esquelet.
També hi ha el capítol sobre el 0-3 (Lara Navarro i Eloi Mayordomo), un exemple de política educativa que cada vegada més mirem com a social i una part bastant integral per canviar el paradigma de l’arquitectura de l’estat del benestar. Polítiques que posin molt més l’accent en el capital social, no en la protecció dels riscos un cop s’han produït, que seria la política redistributiva més clàssica.
Hi haurà un capítol sobre la relació entre segregació urbana i educativa (Ismael Blanco), perquè quan el disseny del sistema no permet escollir i no es segrega el sistema escolar, pot créixer la segregació residencial.
També hem abordat alguns grans temes actuals, perquè malauradament no els podem tractar tots. Per exemple el canvi climàtic (Elena Domene, Marta García i Mar Satorras) o l’accés a ajuts (Elena Costas i Maria Sánchez), que és un altre cas de política social: Qui té accés a polítiques de garantia d’ingressos també té garantit per exemple el menjador.
També dediquem un capítol als entorns alimentaris amb l’Institut Metropoli (Elena Domene i Marta García), que avalua com el lloc on hi ha l’escola determina, per exemple, que pots tenir més a l’abast botigues de llaminadures o de menjar escombraria, per exemple.
“A Croàcia, un grup de pressió molt exitós va convèncer el primer ministre que la gratuïtat d’àpats era possible”
També analitzeu com Croàcia va aconseguir àpats escolars gratuïts.
Sí, amb la Ivana Dobrotic. És un país molt petit i amb diferències respecte nosaltres, per exemple l’educació d’infantil i primària no està tan garantida, però és interessant perquè un grup de pressió molt exitós va convèncer el primer ministre que la gratuïtat d’àpats era possible. No és per tots els dies, però té una certa garantia. Com a cas de política pública és molt interessant perquè el punt de partida era molt dolent i han arribat a un consens polític. Mai no es tracta només d’un problema de diners, sinó de fer adonar de la importància del problema i d’intentar que entri a la política pública.
“També triem els temes que puguin donar recorregut a la feina que ja fa molta gent”
En base a què es prioritza un capítol?
La veritat és que també es fa pensant en la gent que està treballant coses interessants i permet recórrer un cert camí. Malauradament no tenim més remei que deixar fora temes que voldríem tractar, com per exemple l’accés i ús de noves tecnologies, que la part d’indicadors evidencia com la democratització en l’accés ha obert una gran escletxa de desigualtats. Anar de pressa no sempre resulta eficaç.
“L’Anuari de l’Educació implica un gran compromís amb la transferència”
L’Anuari 2024 ha comptat amb seminaris en els quals han participat més de seixanta persones. Com ha anat aquest treball?
He après moltíssim. Convides gent que en sap molt, que potser no té la visió completa de l’Anuari però que coneix molt, per exemple, la problemàtica de les escoles de màxima complexitat. Escalar debats específics a una discussió més general és difícil però molt interessant. Per exemple, sobre problemes administratius en la gestió dels ajuts de la beca menjador i altres. També ha estat interessant la visió territorial de molts dels referents, que són de llocs diversos de Catalunya.
Si la desigualtat augmenta i hi ha evidència que és un problema, per què no som capaços d’atacar-la?
Primer cal dir que efectivament la desigualtat augmenta però que a més a més el seu impacte cada vegada va més enllà. En esperança de vida, per exemple, als anys seixanta els més rics no vivien molt més que els més pobres. Ara sí. Els determinants socials de la desigualtat són avui molt més forts.
“S’ha reduït l’espai per la cohesió social: L’aspiració de la classe mitjana reforça el discurs individualitzador i els perdedors de la globalització són invisibles”
S’ha reduït l’espai per la cohesió social. Al mercat laboral qui tenia salaris més alts ha augmentant lleugerament; l’aspiració d’arribar-hi porta la classe mitjana a un discurs individualitzador (sobre l’èxit, les escoles d’elit, extraescolars privades, assegurança mèdica…) que l’allunyen de la idea que també són beneficiaris de l’estat social. Finalment, els perdedors de la globalització, que per descomptat necessiten l’Estat social, no tenen incidència política. Són grups molt necessitats, però són invisibles i no tenen veu.
- Relacionat: "Segregar també és una actitud personal"
“L’equitat és rellevant per l’eficàcia general del sistema”
L’estratègia passa per capitalitzar la classe mitjana?
Sí. Explicar com l’equitat és rellevant per a l’eficàcia general del sistema, els resultats d’aprenentatges en són una mostra. No ens en sortirem si no abordem la desigualtat. Hi ha molta recerca que mostra com impacta a tota la societat per exemple econòmicament. És molt diferent posar en marxa polítiques per combatre la pobresa que polítiques per combatre la desigualtat, que qüestionen el model de societat, però són molt més difícils perquè ens interpel·len molt més.
“La polarització ens obliga a discutir més sobre política pública que sobre política”
Vas publicar “El arte de pactar”. Quin és l’antídot contra la polarització?
Tendim a veure la polarització política com a dolenta, però també implica més veus i diversitat, més democràcia; les estratègies de despolarització no passen per reduir veus. Com que l’espai està polaritzat i cada vegada ho estarà més, perquè es radicalitza i el verí de l’extrema dreta ho contamina tot, el que hem de trobar són espais refugi, donar més pes a la política pública i no tant a la política. La polarització és molt discursiva, quan intentem confrontar l’extrema dreta estem al terreny del discurs i allà sempre guanya.
Però en el mentrestant la polarització contagia espais socials.
Hem de preservar els espais públics. El sector públic, en general, ha de ser un sector per a tothom i en què tothom es reconegui.
“La política té un cicle molt curt. Si no permet reformes de fons, no ens en sortirem”
En aquest context quin paper ha de tenir la recerca?
Hi ha consens en què cal fer un esforç en la transferència del coneixement i en què fins ara no sempre s’ha fet bé. És molt present al context europeu. La recerca no té condicionants, però els canvis de paradigma que proposa condicionen les posicions de responsabilitat política. Crec però que l’esforç que està fent la universitat o la recerca no és recíproc, ho veiem en canvis de governs o de l'administració. El cicle de la política és molt curt i, si no hi ha una via que permeti propostes i reformes de fons, no ens en sortirem.
“L’Anuari 2024 és una proposta per sortir de la zona de confort per a tothom”
D’aquí a 5 o 10 anys, per quin motiu t’agradaria que algú anés a consultar l’Anuari 2024?
M’agradaria que algú digués que l’aposta val la pena. És una proposta per sortir de la zona de confort per a tothom; per a qui viu el dia a dia de l’educació i per a qui dissenya polítiques educatives. M’agradaria interpel·lar a qui no té res a veure amb l’educació però els importa l’equitat i la desigualtat.
“Si amb l’Anuari es reconeix la importància de tenir dades per observar la desigualtat estaria molt satisfeta”
Moltes vegades els autors dels capítols deien que no tenien manera de mesurar l’impacte perquè no hi ha dades. Si la desigualtat no es reconeix com a problema no s’observa, i és molt important. Seria molt important tenir dades de panel per observar les trajectòries i l’impacte de les característiques del voltant en cada moment. Les dades hi són però no estan connectades ni estan al servei de la recerca. Si almenys parlem de coses que entren a l’agenda política i es reconeix la importància d’observar aquestes dinàmiques, estaria molt satisfeta.
