L’educació el 2026: 10 temes que marcaran l’agenda educativa

L’any 2026 serà ben segur un any decisiu per a l’educació a Catalunya. A partir de les aportacions d’una trentena de col·laboradors i membres de l’equip de la Fundació Bofill, en aquest article recollim alguns dels moments i temes que poden marcar del debat públic en matèria educativa.

El 2026 comença pendent de la negociació d’uns nous pressupostos i amb la mirada posada en si els nous comptes contemplaran un salt qualitatiu de la despesa en educació que permeti tirar endavant noves polítiques educatives. Unes negociacions polítiques que coincidiran amb el malestar del professorat i reclamacions per millorar les condicions laborals, que es concretaran en mobilitzacions el gener i febrer. Al març arribarà un altre punt crític: la renovació dels concerts educatius, un procés que el focus en la lluita contra la segregació escolar.

Al final de curs guanyarà protagonisme el balanç del primer curs sense mòbils a les escoles i, de nou, l’impacte que les altes temperatures i la falta de climatització dels centres educatius té en el dia a dia a les aules. A més, durant l’estiu es compliran els 2 anys de l’inici del nou govern, un moment per fer balanç.

Al setembre es preveu que arribi el moment de màxima intensitat mediàtica, amb l’inici d’un nou curs escolar i, sobretot, amb la publicació dels resultats de l’informe PISA 2026, que de nou influiran en el debat polític i mediàtic en la percepció social de l’educació. A la tardor, un any després del Pla d'Acció contra l'Abandonament Escolar Prematur, l’atenció es podria desplaçar cap a aquest repte estructural. I en qualsevol moment de l’any pot aparèixer una decisió determinant que activarà una resposta de la comunitat educativa: la sentència sobre el català a l’escola.

Un any amb molts fronts oberts que pot ser un punt d’inflexió per avançar en la construcció d’un sistema educatiu de qualitat.

1. Pressupostos i finançament per millorar l’educació i combatre la pobresa infantil

L’any començarà enmig de la negociació parlamentària per aprovar uns nous pressupostos. En educació, el debat se centrarà a incrementar la inversió educativa per acostar-nos al 6% del PIB i revertir l’infrafinançament crònic del sector: “una necessitat urgent, imperativa i ineludible”, com apuntava la directora de recerca Mònica Nadal al Parlament. És una llarga demanda des que el 2009 la Llei d’Educació de Catalunya es donava un termini de vuit anys per assolir la fita i 15 anys després el percentatge només voreja el 4%, i que ara ha pres encara més força amb la ILP que es troba en tràmit al Parlament.

Entre les prioritats que uns nous pressupostos podrien incorporar hi ha l’ampliació de beques menjador i beques salaris, la creació de noves places de 0-3, millorar les ràtios de les aules d’acollida, impulsar un pla de millora de la comprensió lectora, incrementar les hores de tutoria o d’orientació a la secundària o la contractació de més personal de suport educatiu per als centres més vulnerables, com educadors socials, psicopedagogs, psicòlegs, integradors o logopedes. Alhora, també caldrà estar pendents de si hi ha un impuls normatiu cap a un espai educatiu de migdia universal i gratuït, ja que el temps educatiu de migdia i el menjador escolar milloren els resultats acadèmics, promouen hàbits saludables i reforcen la socialització.

En paral·lel, el 2026 serà també un any decisiu per un altre motiu de fons: la pobresa infantil. A Catalunya afecta prop del 35% dels infants i adolescents, i es consolida com un repte social i educatiu de primer ordre. Som un dels països de la UE amb més pobresa infantil: continuarà pujant la xifra? S'impulsaran polítiques per fer-hi front? El debat educatiu incorporarà aquest com un tema central, ja que afecta directament als resultats?

Segons l’informe de mesures L’educació venç la pobresa, existeix una relació estreta entre pobresa i trajectòries educatives: créixer en una llar amb pocs recursos multiplica per sis el risc d’abandonament escolar i abandonar els estudis triplica el risc de pobresa futura. I per això les polítiques educatives poden ser una peça fonamental per contribuir a frenar aquest cercle. En aquest context, el 2026 ha de ser un any rellevant perquè la lluita contra la pobresa infantil sigui una prioritat de primer nivell i es desplegui, concreti i doti de pressupost l’Estratègia de Lluita contra la Pobresa Infantil, especialment si hi ha nous pressupostos.

“Es destinaran més recursos o seguirem com fins ara proclamant una inclusió que només s’aguanta en el paper?”

2. La falta de polítiques docents i un clima laboral docent encès es traduiran en vagues?

A les acaballes del 2025 ja hi ha hagut mobilitzacions dels mestres i professors reclamant millores salarials i laborals, i els sindicats han anunciat vaga de mestres i professors per a l'11 de febrer. Es preveu, doncs, un primer semestre del 2026 molt reivindicatiu entre el professorat.

El col·lectiu, que denuncia malestar, estrès i fins i tot “burnout”, reclama millorar les condicions econòmiques, redefinir la identitat i carrera professional i reduir la càrrega laboral i la burocràcia. Segons l’informe TALIS, els nivells de satisfacció docent (95%) continuen al capdavant de la UE. Tot i això, el percentatge de professorat amb molt d’estrès a Catalunya s’ha duplicat en sis anys (del 7% el 2018 al 14% el 2024); una tendència amb repercussions en el benestar del professorat, la intenció d’abandonar la professió i la qualitat educativa. Amb aquesta evolució difícilment es podran millorar els resultats educatius.

El sector també estarà pendent de les polítiques que afecten la carrera docent, un dels àmbits que, segons la recerca, pot ser més efectiu per a la millora global del sistema. Es posarà un ull en els canvis que hi pugui haver en la formació del professorat (la inicial i la dels claustres), com es resol la manca de docents en algunes especialitats o com es desplega el programa de residència Sensei, entre d’altres.

Tot plegat coincidirà amb un debat de fons sobre l’estabilitat dels claustres i l’autonomia de centres, amb dos processos oberts de vital importància per al professorat: la revisió del decret de plantilles i l’aplicació del nou concurs de trasllats autonòmics que es durà a terme per primera vegada aquest curs.

Una recerca de la Fundació Bofill publicada l’any 2025 apuntava que l’alta inestabilitat de claustres perjudica particularment l’alumnat dels centres vulnerables, on acostuma a haver-hi més matrícula viva. I aquesta és una de les principals dificultats per consolidar els projectes educatius, fomentar la cohesió docent i assegurar la millora dels aprenentatges i el vincle amb l’escola i els estudis.

“La revisió del decret de plantilles pot suposar un gran pas enrere a l’hora de retenir part de l’equip docent”

3. Una renovació dels concerts educatius determinant per reduir la segregació escolar

Durant el primer trimestre de 2026 està prevista la renovació dels concerts educatius en totes les etapes. Aquest procés no només determinarà el nombre de places i el finançament de molts centres, sinó que també tindrà un impacte directe en si les mesures contra la segregació escolar poden o no anar un pas més enllà.

La Fundació Bofill ja ha reclamat a la Generalitat i al Parlament que el nou període de concerts vagi lligat a compromisos d’equitat, transparència i corresponsabilitat, i la renovació prevista per al març serà el moment clau: la manera com s’estableixin aquests concerts -els criteris, les condicions i les obligacions que incorporin- pot ser una palanca per garantir una distribució més equilibrada de l’alumnat i un sistema educatiu més equitatiu

Això converteix el 2026 en un any decisiu per l’evolució dels nivells de segregació escolar. La gran pregunta és si el sistema aprofitarà aquest moment per resoldre un dels grans reptes: garantir que tots els infants, independentment d’on neixin o quan arribin, tinguin accés a les mateixes oportunitats educatives.

Just després arribaran altres moments importants en aquesta línia, com la preinscripció (març) i la planificació escolar del curs següent, que posaran a prova si els criteris establerts contra la segregació s’apliquen efectivament a l’hora d’assignar places. I, en paral·lel, caldrà estar ben atents a la distribució de la matrícula viva, que segueix sent un indicador crític: en molts barris i municipis, l’alumnat que arriba fora de termini recau en centres amb més complexitat social, cosa que agreuja les desigualtats.

“Les polítiques d'acollida i d'atenció a la diversitat i vulnerabilitat no estan avançant prou. Suposen una càrrega i tensionament molt forts per als centres i determina molt els resultats educatius. Hi haurà avenços?”

4. Digitalització i educació: després de la prohibició dels mòbils, què?

A mitjans d’any, coincidint amb el final del curs, arribarà el moment de fer balanç del primer curs sense pantalles a les aules i preguntar-se quin impacte ha tingut la mesura. I entraran en vigor dels nous currículums de batxillerat, que revisaran l’espai que reserven a les competències digitals i quin criteri pedagògic adoptaran els centres a l’hora d’“integrar, ignorar o limitar” les tecnologies a l’hora de fer classe. I també amb el desplegament pràctic del nou marc europeu DigComp 3.0 durant el 2026, que redefineix les competències digitals: a partir d’ara ja no només voldrà dir saber utilitzar un dispositiu, sinó que s’hi inclou l’ús de la intel·ligència artificial o la capacitat per detectar fake news.

Una de les preocupacions del sector és que, després de la prohibició dels mòbils, l’escola sigui capaç de compensar les bretxes digitals i garantir una veritable equitat digital. Les desigualtats en aquest terreny van molt més enllà de tenir o no un mòbil: inclouen diferències en el suport familiar, l’alfabetització digital, capacitat d’autogestió o l’exposició a oportunitats tecnològiques. Per això, el 2026 serà un any per continuar analitzant si la restricció de les pantalles genera entorns més equilibrats o si també deixa més enrere i sense acompanyament aquells alumnes que depenen de l’escola per accedir a la tecnologia amb garanties.

Les escoles poden i han de ser espais que compensin aquestes bretxes, oferint un entorn segur i estructurat per aprendre a fer un ús crític i responsable de la tecnologia i de la IA. Per això cal un pla digital responsable i orientat a l’equitat, que eviti tant els riscos d’una introducció massiva i acrítica dels mòbils com els d’una prohibició que privi alguns infants d’espais d’oportunitats d’aprenentatge. Sigui quin sigui el model, el 2026 exigirà reconèixer que l’àmbit digital és un terreny de desigualtat i que la política educativa ha de reduir, no ampliar, aquestes escletxes.

I al mateix temps que els centres educatius limiten l’accés als mòbils i pantalles, les administracions avancen en la seva pròpia transformació digital i la IA evoluciona a gran velocitat. Aquestes eines poden ser una oportunitat de millora en el sistema educatiu, per exemple en la personalització de l’aprenentatge i en la reducció de la burocràcia i processos administratius que han de gestionar docents i centres educatius? La transformació de l’administració pública i determinats usos de la intel·ligència artificial podrien suposar oportunitats de millora importants en el sistema educatiu.

“L’àmbit digital és un terreny de desigualtats i la política educativa ha de reduir, i no ampliar, aquestes escletxes”

5. Calor, salut i aprenentatge en unes aules que bullen

Amb l’arribada de l’estiu, tornarà a emergir amb força el debat sobre la falta de climatització de les aules. Un problema que també afecta els centres educatius durant els mesos d’hivern però que en els últims anys ha adquirit una rellevància creixent a causa de l’escalfament global i les onades de calor, cada vegada més freqüents. Quants dies lectius estaran marcats per onades de calor i com afectarà això la qualitat educativa i el benestar d’alumnes i docents?

La calor és un senyal d’alarma educativa perquè el rendiment cau a les escoles amb més dies de calor intens i és una problemàtica que cada any s’agreujarà. Per això, el sector reclama solucions estructurals, com la climatització dels centres o la remodelació dels espais educatius. L’Ajuntament de Barcelona ha presentat un pla concret per abordar aquest problema i caldrà veure com es despleguen les mesures anunciades.

Tot plegat podria reactivar, de retruc, un altre debat de fons: el dels horaris escolars. En un context en què les altes temperatures dificulten l’activitat lectiva i l’aprenentatge dels alumnes, és probable que es torni a plantejar si el calendari i la jornada dels alumnes són els més adequats, i si cal repensar-los per avançar cap a uns horaris escolars que contribueixin a millorar els aprenentatges, el benestar i la salut de tots els infants i joves.

Amb l’arribada de l’estiu també arriba l’interrogant de si s’haurà avançat en un estiu enriquit que no depengui de la capacitat econòmica de les famílies. El Parlament ha aprovat que el govern impulsi la gratuïtat de 2 setmanes de casal d'estiu per a per a tots els infants de sis a quinze anys: s’haurà fet efectiu? 

“La calor a les aules és una problemàtica que cada any anirà a pitjor. Es presentarà algun pla seriós sobre el tema?”

6. Equador del govern: quin balanç se’n farà en educació?

L’agost marcarà l’equador del nou govern català, amb Esther Niubó com a consellera d’Educació i Formació Professional, i serà un moment per fer balanç i valorar si s’ha avançat en aquells problemes, mancances i reptes pendents que té el sistema educatiu català. Quatre anys poden semblar insuficients per abordar reformes estructurals, però és aquesta limitació temporal el que fa imprescindible un ritme sostingut i decidit de reformes. Quan el curt termini domina l’agenda, l’administració educativa queda atrapada exclusivament per urgències que absorveixen gran part del temps, capacitat tècnica i política, monopolitzen l’atenció i erosionen l’impuls reformista.

Aquest predomini del dia a dia també condueix a prioritzar aquelles reformes amb més retorn mediàtic o pressió social, que sovint no són aquelles reformes destinades a millorar els drets i les condicions de la població més vulnerable, que és la que menys capacitat té per incidir en l’agenda pública. Com més curtterminista és la política, menys priorització per a les polítiques d’equitat, que sovint xoquen amb resistències de l’status quo i que requereixen consensos i inversió sostinguda, i més probabilitat hi ha que el mandat s’esgoti sense haver avançat en cap reforma estructural que el sistema necessita urgentment.

Per això, els 2 anys de govern seran una fita on preguntar-se i valorar quins progressos s’han fet en el desplegament de polítiques educatives dirigides a garantir l’equitat i la qualitat de l’educació.

La recta final del 2026 també estarà marcat de manera creixent per la proximitat de les eleccions municipals del 23 de maig de 2027, que començaran a condicionar l’activitat política tant a nivell local com nacional. I serà durant aquests mesos que els partits polítics iniciaran els debats i l’elaboració dels programes electorals.

En un context d’aprofundiment de desigualtats i d’uns nivells de pobresa infantil intolerables, els ajuntaments de pobles i ciutats veuen com la construcció d’uns barris i municipis cohesionats i que garanteixin la igualtat d’oportunitats educatives és un desafiament que els interpel·la de primera mà.

Aquests darrers anys s’ha fet més palesa la importància de la proximitat a l’hora de donar resposta a les necessitats educatives de la població. En reptes com la segregació escolar, la continuïtat educativa de tots els joves, l’educació 0-3, les oportunitats educatives extraescolars o durant l’estiu, les polítiques educatives que impulsin els municipis hi tindran un paper clau.

“Les eleccions municipals obriran una nova etapa en les polítiques educatives locals i caldran líders locals valents i compromesos amb l’equitat en uns anys convulsos”

7. PISA 2026: resultats i reacció social i política

El setembre serà el moment en què es parlarà més d’educació. Per l’inici d’un nou curs escolar i sobretot pels resultats de l’informe PISA. Tot i que al llarg de l’any s’hauran anat coneixent altres indicadors i dades sobre resultats educatius, com les noves competències bàsiques o l’informe de l’OCDE sobre educació a Catalunya encarregat pel Departament d’Educació, PISA sempre provoca un intens debat social i mediàtic. Es començaran a detectar millores? Com hauran funcionat els programes per millorar resultats?

Els resultats de l’informe PISA que vam conèixer l’any 2023 van desfermar una crisi en l’opinió pública que es va abocar al fatalisme i la crítica destructiva cap a docents, govern, entitats educatives, joves, metodologies i pedagogies... En aquesta ocasió, els resultats de PISA 2026 serviran com a oportunitat per mirar-nos com a país al mirall i veure oportunitats de millora i reptes pendents? Per entomar millores a llarg termini amb profunditat i ambició les reformes necessàries?

La publicació de PISA tindrà un impacte directe en la percepció social de l’escola i, com ja ha passat en altres ocasions, condicionarà de manera notable l’agenda política i les prioritats de les polítiques educatives. El risc principal és que fruit d’una necessitat de reacció immediata se’n faci una lectura simplificada, sense tenir en compte la complexitat de factors que incideixen en el rendiment acadèmic. En un sector educatiu ja tensionat i immers en una batalla cultural, la reacció social i mediàtica pot ser una nova oportunitat per als discursos que busquen generar desconfiança al voltant de l’educació catalana i desvien l’atenció dels reptes pendents reals.

"Les noves PISA serviran com a oportunitat per mirar-nos al mirall i veure oportunitats de millora i reptes pendents?"

8. Abandonament escolar i FP: un any del pla d’acció contra l’AEP

El 2026 també serà un any per monitoritzar l’evolució de l’abandonament escolar prematur amb el creixent debat sobre com garantir la continuïtat educativa de tots els joves. Al mes de novembre farà un any de la presentació del Pla d’acció contra l’abandonament escolar prematur, un dels grans compromisos de la legislatura i un repte estructural del sistema educatiu. L’aprovació del Pla el novembre de 2025 va ser un primer pas important en la bona direcció, ja que per primera vegada Catalunya es va dotar d’un pla específic per aquest repte de país. Però el seu desplegament estarà a l’alçada del desafiament de país que representa l’abandonament escolar prematur?

Al novembre, doncs, serà per tant un moment per fer balanç i analitzar si s’ha desplegat amb recursos, ambició i concreció, o si ha quedat en un anunci o una oportunitat perduda, com va alertar l’experta en abandonament escolar prematur, Elena Sintes, a la Comissió d’Educació del Parlament de Catalunya.

Entre les mesures clau, destaca el nou decret d’orientació educativa, pensat per reforçar l’acompanyament de l’alumnat i afavorir la transició cap als estudis postobligatoris. La seva aplicació efectiva (i no només la seva aprovació normativa) serà un bon termòmetre del grau de compromís real del govern amb la lluita contra l’abandonament escolar. A més, continua pendent el decret de segones oportunitats, destinat a oferir un itineraris formatius alternatius a l’alumnat que no supera l’ESO, una proposta que pot generar reticències en alguns sectors que defensen que no tothom té vocació acadèmica.

Paral·lelament, el 2026 serà un any especialment rellevant per a la formació professional. Al problema recurrent de la falta de places, s’hi afegiran les concrecions del pla del govern per estendre la FP dual intensiva, una reforma que pot incidir tant en l’oferta com en les oportunitats de transició dels joves cap al món laboral. I tot plegat amb un debat de fons sobre la possible ampliació de l’escolaritat obligatòria fins als 18 anys, una discussió que pot redefinir l’arquitectura de les trajectòries educatives en els pròxims anys.

“Un pla necessita recursos, ambició i més concreció. Al pla d’acció contra l’abandonament hi falten objectius mesurables, calendari, pressupost i recursos”

9. L’escola i català: de la reacció al repte de país

Una de les decisions més transcendents que podria arribar durant el 2026 és la sentència del Tribunal Constitucional sobre el català a l’escola, un pronunciament que pot redefinir el model lingüístic vigent. La resolució tindrà un impacte de primer ordre: pot alterar el marc legal de la immersió, condicionar l’acció del Govern i sacsejar el debat polític i la vida quotidiana dels centres.

El TC ha de pronunciar-se sobre dues qüestions centrals: si és constitucional que el català continuï sent llengua vehicular i que el castellà tingui un ús “curricular” adaptat a cada context i si és constitucional prohibir explícitament fer el 25% de castellà com va fer el Govern amb un decret.

La decisió de l’alt tribunal pot desencadenar un terratrèmol polític i educatiu, com ha passat cada vegada que la justícia ha interferit en el terreny educatiu. La llengua, massa sovint convertida en camp de batalla, tornarà previsiblement a ser objecte d’instrumentalització partidista i de polarització social.

Com es resoldrà per part del Govern l’impacte de la sentència? Com ho entomarà la comunitat educativa? Quina serà la reacció de la societat civil? Es mantindrà el consens social amb el model d'immersió o creixeran les veus partidàries de crear una doble línia?

Tothom té dret a aprendre la llengua i per això és indispensable parlar-la. A més de la reacció a la sentència, l’escola es veu interpel·lada també per la caiguda de l’ús social del català. Més enllà del que digui el tribunal, l’escola continuarà sent una peça clau per enfortir la llengua i guanyar nous parlants. I aquí no es pot obviar la relació entre segregació escolar, desigualtats educatives i l’aprenentatge del català. Allà on la segregació concentra alumnat vulnerable i entorns sociolingüístics més fràgils, l’escola esdevé sovint l’únic espai real on els infants poden aprendre, utilitzar i normalitzar el català com a llengua de relació, convivència, aprenentatge i oportunitat social. Quan aquest entorn escolar és homogeni i desafavorit, les condicions per aprendre la llengua catalana s’afebleixen i el retrocés actual en l’ús del català s’intensifica, ampliant desigualtats i reduint opcions de mobilitat social.

Per això, preguntar-se si el 2026 continuarà el declivi del català a l’escola és preguntar-se si continuaran també les mateixes dinàmiques de segregació, concentració de la complexitat i desigualtat.

La preocupació pel català no pot desvincular-se d’una preocupació profunda per l’equitat: un català fort a l’escola és motor de cohesió i una eina per reduir bretxes socials; un català feble és símptoma d’un sistema desigual que no garanteix les mateixes oportunitats a tots els infants, independentment del seu origen.

“La preocupació pel català no pot desvincular-se d’una preocupació profunda per l’equitat: un català fort a l’escola és motor de cohesió i una eina per reduir bretxes socials”

10. L’equitat educativa: la prioritat que ja no es pot ajornar en un context incert i hostil

L’actual context internacional, marcat per un retrocés de drets, l’auge de discursos reaccionaris i una creixent crispació social, crea un escenari especialment propici per a l’expansió de relats que busquen erosionar la confiança, alimentar polèmiques i generar soroll al voltant de l’educació. Aquest clima global no queda lluny: es filtra i s’expressa també en la realitat política i social local.

En aquest marc, és previsible un increment de les pressions d’actors vinculats a l’status quo sobre governs i mitjans per desplaçar del debat públic les polítiques d’equitat i frenar-ne la inversió. El risc és evident: si aquestes pressions tenen èxit, les desigualtats educatives no només es mantindran, sinó que s’aprofundiran, vulnerant el dret a la igualtat d’oportunitats de milers d’infants i joves a Catalunya i cronificant uns resultats educatius insuficients.

Tanmateix, aquest context advers pot esdevenir un punt d’inflexió si emergeixen actors o coalicions d’actors capaços de disputar aquest relat i de capgirar la dinàmica actual. Coalicions amb propostes sòlides, basades en evidència i experiència, amb legitimitat social i professional i amb la força necessària per incidir en l’agenda política i mediàtica. Actors que no només defensin l’escola pública i les polítiques d’equitat, sinó que les situïn com a condició indispensable per a la millora dels resultats i per al futur del país.

En aquest sentit, el repte no és només resistir, sinó reconstruir un relat compartit que torni a situar l’educació com el gran projecte de cohesió i progrés col·lectiu. Un projecte que requereix recursos, consensos amplis i lideratge, i que entén l’equitat no com una concessió, sinó com una aposta estratègica per enfortir les comunitats educatives i la capacitat de futur de Catalunya.

“És moment de renovar i reforçar de manera decidida i ambiciosa l’aposta per una escola pública d’excel·lència i que no deixi cap jove enrere.”